Quan parlem d’un eclipsi, sovint pensem en el Sol enfosquit en ple dia. Però el cel ofereix més d’una manera de desaparèixer: hi ha eclipsis de Sol i de Lluna, totals, parcials i anulars, cadascun amb una llum diferent.
El pròxim 12 d'agost de 2026 el cel ens regalarà un dels espectacles més extraordinaris que es poden contemplar. En aquest cas serà un eclipsi total de Sol i es podrà veure des de bona part del territori català. Un fenomen tan infreqüent que molts aficionats a l'astronomia recorren el món perseguint-lo, i que aquesta vegada vindrà a trobar-nos.
Per anar fent boca, i amb motiu d'aquesta cita tan especial —i espacial—, hem preparat un recull d'obres pictòriques, cançons, llibres i pel·lícules que han convertit els eclipsis en inspiració artística o en un element clau de la seva història, tant una referència literal com una metàfora extraordinària.
Hi ha eclipsis que es canten com una ferida sentimental, com demostra la cançó de Bonnie Tyler:
D'altres com una revelació còsmica, com la cançó de Pink Floyd:
Si la música posa veu a l’eclipsi, la poesia n’intenta retenir l’instant. La llum que desapareix i torna ha inspirat versos que oscil·len entre l’estranyesa i la contemplació, com aquests de Bruna Generoso i Miralpeix:
Quan un enginyer nord-americà del segle XIX apareix sobtadament a la cort del rei Artús, descobreix que el seu coneixement científic pot ser tan poderós com la màgia. En un dels moments més memorables de la novel·la, prediu un eclipsi de Sol i l'utilitza per fer creure que té el poder d'enfosquir el cel. Gràcies a aquest fenomen astronòmic aconsegueix salvar la vida i guanyar-se el respecte dels qui l'envolten. Mark Twain converteix així l'eclipsi en una demostració brillant de com el coneixement pot desafiar la superstició. La novel·la del 1899 titulada Un ianqui a la cort del Rei Artús (títol original A Connecticut Yankee in King Arthur's Court), va ser publicada per Quaderns Crema i traduïda per Joan Sellent:
Un ianqui a la cort del Rei Artús
© Mark Twain
© d’aquesta edició, Quaderns Crema, 1999
© de la traducció, Joan Sellent
A Dolores Claiborne, l'eclipsi total de Sol del 20 de juliol de 1963 és un dels eixos de la novel·la i marca un dels moments més decisius de la història. Mentre tothom té els ulls posats al cel, els personatges aprofiten la foscor sobtada per dur a terme accions que canviaran les seves vides per sempre. Stephen King converteix aquest fenomen astronòmic en molt més que un teló de fons: és el catalitzador que desencadena els secrets i les revelacions de la trama. L'edició en castellà d'aquesta novel·la està editada per Debolsillo:
Dolores Claiborne
© Stephen King
© d’aquesta edició, Debolsillo, 2009
Si la novel·la utilitza l’eclipsi per fer avançar una història, l’assaig "Eclipse total" d'Annie Dillard intenta descriure l'experiència de viure-ho. A partir de l'eclipsi total de Sol que va presenciar el 26 de febrer de 1979 a l'estat de Washington, l'autora narra la sensació que el món es transforma de sobte: el dia esdevé nit, el paisatge sembla irreal i el temps queda suspès. Amb una prosa d'una gran intensitat poètica, converteix un fenomen astronòmic en una reflexió sobre la fragilitat de la realitat, la petitesa humana i la dificultat de comprendre allò que ens desborda.
Publicat originalment el 1982 i inclòs en el recull Enseñarle a hablar a una piedra, publicat per Errata Natura, "Eclipse total" és considerat un dels grans assajos de la literatura nord-americana contemporània i una de les descripcions més memorables d'un eclipsi total:
Enseñarle a hablar a una piedra
© Annie Dillard
© d’aquesta edició, Errata Natura, 2019
© de la traducció al castellà, Teresa Lanero Ladrón de Guevara
Abans que la fotografia pogués captar-los amb precisió, els artistes intentaven fixar els eclipsis amb pinzells, llapis i pedres litogràfiques. Entre l’observació científica i la fascinació estètica, aquestes imatges documenten un cel que semblava impossible. Per exemple, Howard Russell Butler va pintar diversos eclipsis solars des de l'observació directa, amb gran precisió científica:
Étienne Léopold Trouvelot, també va il·lustrar nombrosos fenòmens astronòmics, entre ells diversos eclipsis:
El cinema també ha trobat en l’eclipsi una imatge poderosa. De vegades apareix literalment a la pantalla, d'altres es converteix en una metàfora de l’absència i de la desaparició dels vincles humans.
L'eclipsi (L'eclisse) és una pel·lícula dramàtica italiana de 1962 dirigida per Michelangelo Antonioni. És considerada una de les obres fonamentals del cinema d'autor europeu i tanca informalment la trilogia de l'alienació iniciada amb L'avventura i continuada amb La notte. Tot i titular-se L'eclisse, a la pel·lícula no hi apareix aquest fenomen astronòmic. Antonioni va explicar que la idea li va venir després d'observar un eclipsi solar, però va convertir el fet en una metàfora. La Filmoteca de Catalunya recorda una frase del director que deia: «Durant un eclipsi probablement s'aturen fins i tot els sentiments». Al final de la pel·lícula, els protagonistes desapareixen i Antonioni filma durant gairebé set minuts espais urbans deserts: un fanal, un pas de vianants, una cruïlla, un barril d'aigua... És un dels finals més influents de la història del cinema i simbolitza l'absència, la incomunicació i la dissolució dels personatges en el paisatge:
