—Fa deu anys miràvem Black Mirror i ara els episodis s'han quedat curts.
Va passar un àngel entre safates d'amanida, talls de carn a la brasa i copes de vi. La conversa feia marrada de la intel·ligència artificial als eclipsis, d'aquí a les vacances, d'allà a no sé on. Ningú semblava preocupar-se gaire d'on anava. L'Antònia, sí.
Mentre nosaltres fèiem marrada, l'Antònia descrivia el moviment dels astres. Dibuixava amb el dit òrbites invisibles a la taula i explicava que un eclipsi no és cap miracle: és la conseqüència inevitable de trajectòries previsibles. Mentre parlava, vam treure els telèfons per apuntar al calendari la data, l'hora, els llocs: Alcanar, Lleida, Saragossa... Ens vam citar amb l'eclipsi.
No passa res d'extraordinari. L’Antònia explica eclipsis amb els ulls brillants. Al marge de la conversa, una desena de llanternes dibuixen cercles damunt l'herba. Algú ha perdut una arracada de plata. Les llanternes no il·luminen una arracada. Il·luminen el lloc on esperem trobar-la.
Una taula de jardí es converteix en una cabina improvisada de DJ. Comença a sonar la playlist d'aquell Excel que, setmanes abans, havia arribat entre correus de feina, actes, memòries i llistes de tasques pendents. No era per comptar res. Era per afegir-hi una cançó. Cadascú n'hi havia deixada una sense pensar que també hi deixava un tros d’ell, una època, una manera de mirar el món. Quan la playlist va començar a sonar, el grup es va anar explicant sense que ningú no ho hagués previst. Ni fotografies, ni càrrecs, ni credencials: cançons. Cada cançó deixava entreveure l’òrbita d’algú.
Fa deu anys ens preguntàvem si les màquines acabarien pensant per nosaltres. Ahir, en canvi, em rondava una pregunta molt més antiga. ¿Com és que totes aquestes òrbites acaben coincidint, encara que només sigui durant unes hores, al voltant d'una taula il·luminada per dos llums d'Ikea i unes garlandes de fanalets? Per arribar a aquell vespre, totes havien hagut de coincidir.
En vam dir casualitat.
