Els principals mitjans de comunicació de l’estat espanyol van travessar serioses dificultats financeres després de la crisi de 2008. La davallada dels ingressos provinents de la publicitat va provocar que cap grup mediàtic poguera fer front als seus pagaments, ni de despesa corrent ni de deute bancari, i al final tant els uns com els altres, independentment de la seua ideologia, van acabar demanant auxili a les grans empreses de l’ÍBEX.
Així és com es va engegar un procés de refinançament i d’injecció de capital que va permetre salvar els periòdics i les ràdios i que popularment s’ha conegut com Els Acords. Les grans capçaleres es van vendre definitivament al Dimoni dels bancs, de les energètiques i de les farmacèutiques i, des de llavors, l’entesa entre els fluxos de capital i els fluxos informatius és del tot incondicional.
Qui millor explica Els Acords és l’exdirector d’El Mundo, David Jiménez, en l’exitós llibre El director (Libros del KO, 2019): “Era un sistema de favors pel qual, a canvi de rebre més diners dels que els corresponia, els diaris oferien cobertures amables, rentats d’imatge de presidents de grans empreses i oblits a l’hora de recollir les notícies negatives”. El mateix Jiménez explica com El Mundo li va impedir mencionar El Corte Inglés en la notícia de l’enfonsament d’una nau tèxtil a Bangladesh on van morir 1.135 persones l’any 2013.
Cal assenyalar que hi ha honroses excepcions però, malauradament, gran part de la informació que ens arriba a diari respon, en última instància, als interessos dels grans conglomerats empresarials que cotitzen a la borsa. Interessos que, per descomptat, són del tot contraris als nostres.
Nosaltres ens aixequem cada matí per a anar a treballar i aquests de la borsa s’aixequen cada matí per a llençar els daus damunt del gran tauler de joc en què han convertit el planeta. Jugueu, si us plau!, crida fort el crupier del capitalisme. I, tot seguit, irrompen les apostes de les fortunes més despietades i avaricioses del món sencer: alguns fan l’agost amb l’habitatge, d’altres el fan amb els recursos energètics, d’altres amb la cadena de distribució dels aliments. Cada partida d’aquest joc macabre se salda amb un fum de famílies que perden sa casa, amb gent que no pot pagar la calefacció i amb persones que mal mengen per subsistir.
El modest benestar d’una immensa majoria minva cada vegada més, sense aturador, a la vegada que el patrimoni d’una ridícula minoria creix cada vegada més. Sense aturador. Un desori d’aquestes magnituds només pot sostindre’s en el temps si la ridícula minoria aconsegueix amb èxit que la immensa majoria pense que la culpa de les escassetats no es troba portes endins del casino, sinó portes enfora. Entre els propis companys de patir escassetats.
A través dels grans mitjans de comunicació, els amos de l’ÍBEX s’encarreguen de donar un altaveu ben potent als discursos que ens tenen entretinguts amb guerres fratricides. Cada dia, els titulars i les tertúlies deixen anar el reguitzell d’enemics que viuen de disputar-nos les quatre molles de pa que ens queden. L’última incorporació al llistat negre dels enemics col·lectius és la generació nascuda durant la dècada dels 50 i principis dels 60 del segle passat, els coneguts com baby boomers.
Sembla ser que, de sobte, els baby boomers són els causants de tots els mals de l’economia del país. Hi ha qui afirma que han viscut massa bé i hi ha qui els acusa d’estar pegant-se la vida cañón ara que per fi s’han pogut jubilar. El verí inoculat a cop de talonari corre de pressa per les artèries de l’opinió pública i algunes conclusions acalorades ja s’han afanyat a assenyalar la insostenibilitat del sistema públic de pensions. ¿I si els més joves no ens podem jubilar perquè els boomers s’ho cruspeixen tot abans que hi arribem?
Hui els culpables de les penúries col·lectives són uns i demà en seran uns altres. Menys els rics. Ací els únics que no tenen mai la culpa de res són els rics. Com sempre, ens han fet creure que la seua cada vegada major riquesa i la nostra cada vegada major pobresa és un fenomen estrictament casual, i no causal.
"Beneïda sou vós" és una secció en què Emma Zafón parla sobre feminismes, masculinitats i models relacionals.
