Diverses sales de cinema del país tenen ara mateix en cartellera la pel·lícula suïssa Torn de guàrdia, una proposta bastant recomanable que narra la jornada laboral de la jove infermera Floria Lind. Des que s’incorpora a la faena en un hospital públic-privat fins que plega a última hora de la nit, Floria fa avançar la història encadenant un encàrrec darrere d’un altre: passa planta, baixa pacients a quiròfan, pipipip comença a córrer cada vegada que la criden des d’una habitació.
Durant el torn, es troba de tot. Aviat s’intueix l’estrés propi del dia a dia en un servei amb evidents mancances de personal. Segons es comenta en una de les escenes inicials de la pel·lícula, avui només en són dos per a assistir una planta sencera amb tots els llits ocupats. Si el neguit pel desproporcionat volum de faena no és prou, la Floria es veu obligada a encaixar amb gest amable les exigències i el tracte poc respectuós que rep per part dels malalts i dels familiars. La pobra xica aguanta, pacient i educada, malgrat que uns i altres l’arrosseguen pel terra i la tracten d’inútil en amunt.
El malestar que Torn de guàrdia trasllada als i les espectadores és molt necessari i a mi en concret m’ha reglotat amb força des que vaig anar al cine a vore-la. Dos dels meus millors amics treballen al sector sanitari i, amb una freqüència que jo diria que és alarmant, acabem fent teràpia dels disgustos que s’empassen per culpa dels pacients i dels familiars. Després d’anys d’ofici en especialitats diferents, els dos carreguen a la motxilla lloses de tota mena: gent que els parla fatal, gent que els discuteix, gent que es posa a donar-los lliçons a partir de coses que han llegit per internet, etcètera.
Fa unes setmanes em va cridar l’atenció que els centres cívics de la ciutat de Barcelona han hagut d’engegar una campanya que porta per crida Aquí ens cuidem i que vol promoure un tracte respectuós per part dels usuaris. Segons s’explica a un web municipal, Aquí ens cuidem “busca donar suport al personal dels centres cívics davant actituds irrespectuoses o agressions, informar les persones usuàries sobre el comportament esperat dins dels equipaments i posicionar el respecte com a valor central”.
Em va sobtar trobar-me la paraula agressió. La vaig percebre com a exagerada fins que, comentant el cas amb una amiga que treballa amb casals de la gent gran, em va dir que està segura que el terme s’ajusta als fets. Tot seguit, aquesta amiga em va explicar que últimament ella també s’ha trobat situacions molt complicades en la gestió dels seus espais: tia, em va dir, la gent no n’és conscient, però hi ha iaios que estan molt desbocats.
Crec que si unim la línia de punts que discorre entre uns i altres episodis aparentment inconnexos trobarem que els causants de tota aquesta mala maror són els mateixos sospitosos habituals de sempre. Aquells que han aprofitat el desconcert dels últims anys, especialment des de la pandèmia, per a agitar una ràbia, unes paranoies i una bogeria que han destarotat bona part de la població.
A diari i a tot arreu trobem persones que estan com un llum de ganxo i que sembla ser que ja no tenen arreglo. Com una canya de riu, s’han deixat emportar per la crescuda i en aquests moments suren gustoses per damunt dels valors de la raó i de la humanitat que han sostingut l’estat del benestar tal com el coneixem. Les desproporcionades dosis d’odi i d’irracionalitat que s’han empassat durant anys els han convertit en el principal perill contra un sistema que, tot i que insuficient i imperfecte, ha aconseguit desplegar unes cobertures abans impensables per a la immensa majoria de la gent.
Desconec l’abast real d’aquest desgavell col·lectiu però reconec que cada vegada em preocupa més. Com qualsevol altra persona d’esquerres i progressista, el meu anhel és una vida millor per a totes les que ja estem ací i un horitzó encara millor per a totes les que vindran en un futur. En el meu cas, no tinc cap intenció de defallir perquè sé que he pogut gaudir de molts drets gràcies a totes les persones que, abans que jo, tampoc van defallir. Però, carai, costa aguantar el punt enmig d’aquesta llevantada.
"Beneïda sou vós" és una secció en què Emma Zafón parla sobre feminismes, masculinitats i models relacionals.
