A finals de la dècada de 1980, una senyora normal d’un barri de classe mitjana de Madrid va entropessar i el seu fill, un nadó de sis mesos al qual sostenia en braços, es va colpejar el cabet contra el cantó d’una prestatgeria. La senyora normal va córrer a l’ambulatori i el metge, un senyor que fumava Ducados dins de la consulta, va observar la criatura amb desgana, va escopir-li el fum a la cara i va resoldre: «este xiqüelo està bé».
Dèsset anys i mig després, ja grandet i en edat de prendre decisions, aquest mateix xiqüelo li va comunicar a sa mare, la senyora normal:
—Mamà, ja he decidit què vull estudiar a la universitat: em matricularé a Ciències Polítiques.
Havent-se llicenciat, el nostre homenet, que s’havia colpejat el cap de menut sense aparents seqüeles físiques ni intel·lectuals, va experimentar un moment de lucidesa i va llençar a l’aire la següent teoria: «L’extrema dreta avança perquè són els únics que parlen dels problemes reals de la gent».
Fa uns quants mesos que li estic pegant voltes a aquesta afirmació que ara tothom, a banda i banda de l’espectre ideològic, repeteix com un lloro. «L’extrema dreta avança perquè són els únics que parlen dels problemes reals de la gent». Vaja. És possible que no haja sentit una estupidesa més gran en tota ma vida.
Fins on jo sé, i pel que puc entendre quan parle amb les amigues i amb les conegudes de diferents sectors i procedències, els principals problemes de la immensa majoria de la gent són el preu de l’habitatge, el preu dels béns de consum i les mancances dels serveis públics, tal com hem vist aquests dies amb la xarxa de rodalies. També fins on jo sé, i pel que puc vore a través de la premsa i de les xarxes socials, l’únic tema del qual parla l’extrema dreta és de l’existència de població migrant al nostre país i la necessitat de deportar aquesta població migrant fora del nostre país.
La reflexió que faig al respecte (i la reflexió que fa qualsevol persona amb la capacitat d’aprovar l’ESO a curs per any) és: Ok, posem per cas que deportem el Mohamed, el Saith i la Suhaila. ¿En quin moment pensa algú que aquest fet abaratirà el preu del lloguer o el preu de la cistella de la compra? ¿La xarxa de rodalies es posarà a funcionar de sobte si comencem a deportar persones amb la pell fosca? ¿Quina classe de problema real de la gent solucionarà el fet d’agafar el Mohamed, el Saith i la Suhaila i treure’ls d’aquí?
Una coneguda meua treballa a Espejo Público des dels inicis del programa, fa exactament trenta anys. Per qui no ho recorde, Espejo Público va començar sent una mena d’Informe Semanal soft que s’emetia les vesprades dels caps de setmana a Antena 3. L’any 2006, la cadena va decidir repensar el format i el va convertir en magazín diari matinal, atorgant-li la conducció a Susana Griso.
Aquesta coneguda m’ha explicat en més d’una ocasió com ella mateixa ha sigut testimoni de l’evolució dels continguts i de la línia editorial del programa. Ella diu, concretament, que «un buen día empezaron a venir unos hombres trajeados que se pusieron a interferir en nuestro trabajo» i que, del projecte que ella va conèixer (i gaudir) entre 1996 i 2006, no en queda res. Espejo Público és el clar exemple de com la televisió generalista va passar de fer reportatges mundans sobre la hospedería más antigua de Soria a bombardejar l’audiència amb Angelines salió a comprar el pan y unos negros de Boko Haram le okuparon la casa.
No és cert que el feixisme es dedique a abordar els problemes reals de la gent del carrer. El que és cert és que el feixisme ha invertit una quantitat il·limitada de recursos durant un temps molt prolongat amb l’objectiu d’alterar l’opinió pública i la percepció que aquesta té sobre els seus problemes propis. Les elits econòmiques d’una societat, que són les que al remat financen aquest engranatge, saben perfectament que aquesta estratègia funciona perquè així es com han aconseguit protegir els seus interessos i privilegis fins a l’actualitat. Fent creure que la culpa dels grans mals de la població treballadora no la té l’ànsia acaparadora de les classes altes sinó el primer desgraciat famolenc que passe per davant.
El malestar que hauríem de professar cap a la patronal que ens explota, cap a la propietat immobiliària que ens parasita i cap a l’estat que ens escanya l’estem desviant de manera totalment equivocada envers un col·lectiu de persones que encara és més desfavorit que nosaltres. Amb aquesta deriva no només no solucionarem res. A la llarga, els odis mal dirigits acaben convertint-se en un tret al peu.
"Beneïda sou vós" és una secció en què Emma Zafón parla sobre feminismes, masculinitats i models relacionals.
