¿Tu te’n recordes del que estaves fent el 20 de novembre de l’any 2009? Segurament, no. Hi ha poques persones al món que, passats més de setze anys, recorden ara què és el que tenien entre mans aquell fred divendres de tardor. Eric Beaumard és una d’aquestes poques persones que sí que recorden a la perfecció el dia esmentat. El 20 de novembre de l’any 2009, Beaumard, director de sommeliers de l’exclusiu restaurant Le Cinq de París, descobria que un dels seus millors clients li havia ingressat una propina de vora 100.000 dòlars al seu compte.
L’organisme francés de vigilància financera, el Tracfin, va detectar el moviment i es va quedar amb el nom de l’autor que l’havia ordenat, el veneçolà Diego Salazar. Vulgues que no, una propina de quasi 90.000 euros resulta un tant sospitosa, fins i tot en el mercat del luxe. La investigació engegada va acabar descobrint una xarxa de mangarrufos que durant cinc anys, entre el 2007 i el 2012, havien saquejat un total de 4.200 milions de dòlars de l’empresa pública PDVSA (Petróleos de Venezuela SA).
Segons la UNESCO, en base a les dades de Transparency International, l’Índex de Percepció de la Corrupció (CPI) de Veneçuela és un dels més alarmants del món. L’any 2024 ocupava la quarta posició per la cua, només per damunt de Somàlia, Síria i Sudan del Sud. El portal informatiu Statista mostra que entre el 2003 i el 2012, coincidint més o menys amb els mandats d’Hugo Chávez, el país havia reduït a la meitat la seua pobresa, passant d’un 61% de famílies pobres al 29%. Des del 2012 fins al 2023, aquest percentatge s’ha disparat de manera despietada, superant el 82% de les famílies del país. El mateix portal estableix que la meitat d’aquest percentatge se situa sota el llindar de l’extrema pobresa.
Es calcula que, dels 34 milions de veneçolans que hi ha en l’actualitat, vora huit milions viuen exiliats a diferents països del món. Entre aquests exiliats, hi ha els adinerats que han comprat molt d’immobiliari als barris més cars de Madrid però també hi ha un fum d’homes damunt d’una bastida i un fum de dones cuidant dels nostres avis.
Crec que cal preguntar-se com són possibles aquests nefastos indicadors en un estat sobirà que en 2008, 2012 i 2013 va ingressar més de 90.000 milions de dòlars anuals per les exportacions de petroli i gasolina. El meu col·lega periodista Jaume Portell em passa aquestes dades: “Entre els anys 2000 i 2014, Veneçuela ingressa un total de 837.700 milions de dòlars per la venda de petroli i gasolina, una mitjana de 50.000 milions de dòlars anuals. És una bona xifra i permetia fer coses, invertir i diversificar. Però no van ser capaços d’aixecar algun sector que s’aguantés després de la caiguda dels preus del petroli. En el període 2015-2023, aquests guanys s’han reduït a 147.554 milions de dòlars, una mitjana de 16.000 milions d’euros anuals, menys d’una tercera part respecte al període anterior”. (Jaume extreu les dades del MIT Complexity Index)
Tothom sap que existeixen els bloquejos i les sancions. Però també s’ha d’intentar entendre quan una gestió no ha sigut gaire eficient. La República Bolivariana de Veneçuela s’ha consolidat al llarg dels anys sobre un model de rendisme petrolier que no ha sabut desenvolupar una bona estratègia de previsió i projecció econòmiques.
Després del fracàs de l’URSS, l’esquerra havia tingut, amb Veneçuela, la immensíssima potra de fer recaure una nova experiència socialista sobre el subsol que alberga la major reserva petroliera mundial. No estem parlant de Cuba, on l’any 1959 només hi havia quatre bancals de sucre i diversos milers de prostitutes. Estem parlant d’un lloc farcit d’or negre. Els comunistes teníem l’oportunitat d’agafar tota eixa riquesa i demostrar aquesta vegada que un sistema proper a la utopia podia ser possible. I ves. Com passa sempre, la banda de l’empastre no ha tingut la clarividència suficient i ha donat la imatge d’haver-se dedicat a malbaratar els beneficis del petroli en soparots a París i en colònies per a militants de Podemos.
El que més em fascina no és que tot això haja passat davant dels nostres ulls. El que més em fascina és que tantes persones d’esquerres, en lloc d’estar emprenyades per aquesta presa de pèl i per aquesta oportunitat perduda, es dediquen a negar les evidències i a enaltir, com si foren un ramat de borregos, un règim que no ha funcionat bé. Durant aquestes setmanes, la intel·lectualitat opinòloga ha decidit seguir fent propaganda: “¡Que viva Nicolás Maduro! ¡Viva la República Bolivariana de Venezuela! ¡Dudar es traición!” etc. Amb aquest fanatisme, l’única cosa que han aconseguit és, una vegada més, fer-nos quedar a tota l’esquerra com autèntics subnormals.
De fet, aquest és l’objectiu de les televisions privades espanyoles que, de tot el nostre espectre ideològic, només conviden a intervindre els mateixos perfils partidistes de sempre. Volen algú que faça el paperot de chavista en ple 2026 per a desacreditar així qualsevol corrent socialista o comunista que puga haver a Europa en l’actualitat.
"Beneïda sou vós" és una secció en què Emma Zafón parla sobre feminismes, masculinitats i models relacionals.
