Buidar la casa d’un lector és un malson. Doble malson, si els lectors són dos. Al pis familiar hi havia llibres per tot arreu. Tants, que no és possible que càpiguen en un sol article. El pare i la mare no compartien gustos lectors. Ell llegia novel·la, biografies, filosofia, teatre i, sobretot, molta poesia. A més, és clar, dels llibres de medicina o els d’escacs (n’era aficionat). Ella llegia assaig històric (amb preferència pel món clàssic i, sobretot, per l’Antic Egipte), llibres de viatges i, quan va poder, novel·les en català, amb preferència per Mercè Rodoreda.
A casa els llibres estaven classificats per espais i per gèneres (les biografies i els prohibits, a les prestatgeries altes). La col·lecció sencera dels premis Planeta al menjador i ben a la vista, perquè feien bonic i de bon ensenyar. Els de medicina, al despatx. Els d’escacs també al despatx però amagats dins d’un armari, com si estigués malament que el metge fos escaquista (una llàstima que no lluïssin, perquè eren edicions precioses i amb títols plens de misteri: Apertures del peó-dama, La defensa Caro, L’apertura catalana...). Sobre el petit escriptori, la mare hi tenia els seus. Molt Terenci Moix, molt Josep Maria Gironella, molt Isaac Asimov en la seva pell d’historiador clàssic. Lloms grocs i lloms negres. I a l’habitació de planxar, com si aquell fos el seu lloc, un munt d’enciclopèdies de plantes d’interior, de punt i costura, de ganxet, de trucs de cuina.
Durant anys la mare va dir que no li agradava llegir novel·les. Però li va sortir una filla novel·lista i va haver de canviar de discurs i d’hàbits. Al començament, els meus llibres convivien a les seves lleixes amb els d’Egipte. Després, es van anar quedant sols, perquè jo no parava de publicar, la mare guardava un exemplar de cada edició, i tots no hi cabien. Els ensenyava a les visites. En presumia.
La mare en els darrers anys llegia poc, però li agradava tocar llibres, passejar-los, deia ella, de cambra en cambra. Els canviava de lloc, en raspallava els lloms. Els llibres fan companyia i ens parlen sense necessitat d’obrir-los, tots els lectors ho sabem. Juan Villoro va escriure que cada biblioteca és la història d’una ment. M’entristia, en els darrers anys, saber que ella ja no llegia. Quan més companyia necessitava. Deia que no li interessava res. Fer-se gran deu ser això: et desentens del món. Tot passa sense tu.
Ara la biblioteca bicèfala dels pares s’amaga dins la meva. No tota, és clar, perquè vaig regalar milers de llibres. A casa hi tinc un racó egipci, un tast d’escacs, algun llibrot molt gruixut d’obstetrícia... I alguns fora de col·lecció, fora de temps, fora de tot. Com aquella Història de l’art de Maucci en dos volums, a les guardes de la qual el pare hi va escriure l’any 1959: Per a tu, nena de la meva vida, perquè l’amor també és un art.
"Buidar la casa" és una secció de Care Santos en què narra pas a pas, objecte a objecte, l'experiència de buidar la casa dels pares.
