Amb la sinceritat som malfiats de mena; hem après que és una cosa de temeraris, d’interessats o de folls. Desconfiar és la resposta adulta a la por pueril que ens enganyin i després, a sobre, es riguin de nosaltres. La primera lliçó la vam posar en pràctica amb el trauma dels Reis, que ens va ensenyar com actuar: calia continuar dient que no hi crèiem, mentre de nit paràvem bé l’orella per si sentíem els camells assedegats passejant-se’ns pel menjador.
Tot el que us explicaré potser és veritat, perquè la temerària, la interessada, la folla, podria ser jo.
1
El primer mar
A l’estiu, anàvem amb barca amb el pare; la mare es quedava a casa, massa fills, massa feina i ara també sé: massa alliberadora l’estona d’estar-se sola a casa sense tota la gentada que li havia sortit de l’entrecuix i sense l’home que, tot i tenir mentalitat de comptable, no feia cas de la comptabilitat menstrual. Abans de partir, miràvem per la finestra de la cuina des d’on es veia el mar a tres-cents metres per comprovar si, com dèiem a casa, tenia blancs o, els dies que estava molt picat, reblancs.
Els meus germans i jo pujàvem a la barca d’un saltiró, sempre amb por que es mogués durant la fracció de segon que durava el salt i caiguéssim a l’aigua infecta del port. Amb els anys, ja aprendríem que en aquesta vida hi ha barques traïdores que sí que es mouen quan fas el salt.
La nostra es deia Alba, com la meva germana gran. Érem cinc, però portava el nom d’ella, només el seu. La resta li envejàvem secretament el privilegi d’usurpar-nos el lloc a tots.
El pare engegava el motor i sortíem de port hipnotitzats per les aigües amb iridescències de gasoil. Que boniques. Que tòxiques. Quan entràvem a mar obert, el bisturí de la quilla tallava les onades. Amb cada bot, els meus peus i els de la usurpadora, que sèiem a popa amb les cames penjant, se’ns sucaven fins a mitja cama com melindros. De tant en tant, l’esclat d’una onada ens ruixava amb els seus focs artificials, i jo i la usurpadora xisclàvem d’alegria com no hem xisclat mai més.
Allà assegudes a popa, la resta de germans desapareixia i només existia el mite de la blavor que s’estenia al nostre davant: el blau tibat del cel, el blau sense planxar del mar.
Malgrat que no eren tan blaus com em volien fer creure, perquè el color de l’aigua és quàntic: quan t’hi acostes, el fenomen estudiat canvia, cap observació no pot ser fiable perquè tu mateix n’alteres la naturalesa. De prop l’aigua no sempre és blava, sovint és verdosa o marró, tons massa poc poètics per bastir-ne un mite com el del blau. Amb el cel encapotat, el blau marí que negreja de tan fosc com és, un blau opac que t’amenaça: No te’m fiquis a dins o no responc de mi.
I de nit, el mar invisible, cec.
Anàvem a unes coves tenebroses i jo en tornava amb un botí de còdols que semblaven ous de perdiu fossilitzats. De vegades, fondejàvem en una cala mentre el temps, que no té ancores que el fermin, ens fugia. El pare no es banyava amb nosaltres; s’havia fet vell, em deien, i ja no en tenia ganes com abans. Com abans de néixer jo. Un altre mite, com la blavor: que amb l’edat ens passen les ganes de llançar-nos. Al mar o a on sigui.
Pescar era frustrant. L’alegria inicial contrastava massa amb la decepció de quan la mare em servia aquells peixets desnerits per dinar. Quan no em veia, els llençava a les escombraries. Els peixets que pescava, com la veritat: massa espina per a tan poc aliment. Si no pots pescar veritats com lluços, potser val més no posar-s’hi.
I això és el que fèiem a l’estiu amb el pare i aquella barca que es deia Alba, tot i que potser es deia Carlota i era a mi, a la petita, a qui tots els germans odiaven per usurpar-los el lloc. Potser fins jo m’odiava a mi mateixa per ocupar un lloc que no mereixia només perquè era la petita, la consentida, la mimada.
Però el pare no es va banyar mai amb mi.
2
El primer bosc
A l’estiu també enganxàvem l’apatxe al cotxe i acampàvem amb tot de famílies al mig de la muntanya. Quan acampar encara no volia dir anar a un càmping.
Recordo la processionària dels cotxes pels camins rocallosos. Els mascles conduïen amb camises de quadres; les dones sempre reien, reien per fora, però si t’hi acostaves, les seves rialles també eren quàntiques, eren sons més propis de les aus —gallines, gavines— que de les persones, i portaven vestits rústics de vichy i mocadors al cap. Després de dinar, s’aplegaven al riu a rentar plats mentre jo construïa una petita presa de pedres i jugava amb el rai que el pare m’havia fet amb quatre branquillons i una mica de fil; el rai que, com tantes altres coses, se m’acabaria escapant i desapareixia riu avall, fent ràfting sense pilot. Jo imaginava que l’endemà arribaria a mans d’un altre nen en alguna platja, el meu rai omnipotent, capaç de superar els perills del descens i solcar el mar obert. Tanmateix, el rai no arribava mai enlloc.
I de dia i de nit, els animals.
Les temudes visites nocturnes dels senglars, l’embadurnamenta amb la barra olorosa d’Autan que feia venir ganes de llepar-la i els tàvecs malparits que ens picaven igualment, i quines faves ens sortien.
També les papallones que jo caçava amb l’entusiasme de la canalla de ciutat fins que un lepidopteròleg aficionat d’una altra família va començar a dissecar-les. Jo les hi capturava —papallones reina, precioses, amb aquell blau a les puntes, un blau de debò, immutable, no com el de l’enganyifa del mar—, i ell els clavava una agulla i els injectava alcohol per immortalitzar-les. Papallones mortes immortals. Després jo ja només les caçava d’amagat, quan no em veia el sàdic; volia creure que les podia atrapar sempre que volgués i tornar-les a deixar anar.
Quan collia flors, havia d’anar amb compte de no agafar les que formaven uns poms blancs. Els grans em deien —que cruels!— que em pixaria al llit si les arrencava, i algun cop, per rebel·lia o per posar a prova les veritats o perquè m’ho creia i no m’ho creia, en collia una i passava la nit del lloro patint per si mullaria el matalàs i l’hauríem de treure al sol, amb la qual cosa tothom sabria que la petita, la consentida, la que jugava sola amb els rais de fusta, la còmplice de la mort de desenes de papallones, s’ho havia fet al llit.
(Sentiu la ferum de merda de camell?)
I sobretot, recordo un matí que un ramat de vaques va despertar tot el campament amb els seus mugits, tot el campament tret de mi. Els vaig acusar d’enganyar-me; ja estava ben entrenada per fingir que no em creia res mentre per dins dubtava de tot.
Aquell dia encara dormia al terra de l’apatxe, quan uns altres mugits em van despertar, eren el pare i la mare fent l’amor com camells al matalàs doble d’espuma que em quedava a la dreta. Uns mugits insòlits que no es van repetir mai més o que potser fins i tot no es van produir mai, ni tan sols aquell matí boví d’acampada, uns mugits que hauria volgut sentir per empassar-me aquella veritat estranya que tothom insistia a dir-me que era blava, però que jo veia verda, marró, opaca: tots els pares s’estimen.
3
Vents a massa quilòmetres per hora
Fins que va arribar el vendaval. Va començar allà, al mateix poble on teníem la barca, que ara ja no abandonava mai l’amarrador; el pare acabaria per vendre-se-la i qui sap si, per mandra, el propietari li conservaria el nom i sotmetria la blavor mítica lluint un Alba o Carlota gravat al casc de l’embarcació amb una A que tenia la panxa mig pelada.
Era en aquell poble atramuntanat on jo, estiu i hivern, agafava la bici i m’esllomava fins a dalt d’un turó dominat per una torre militar mig derruïda. M’enfilava al cim per una escala exterior que l’escanyava com un braçalet, arrambada a la paret per vèncer el vertigen d’aquell abisme sense barana. Allà dalt, m’hi passava hores menjant pipes, tantes hores i tantes pipes, que quan algun turista s’aventurava a pujar-hi sempre li preguntava l’hora per sentir-me la veu, no fos que la sal me l’hagués eixugat, i també per poder dir frases en una altra llengua.
Quelle heure est-il?
Dir paraulotes europees em convertia en una altra persona, més sofisticada, en algú que no s’estava tres hores sola dalt d’una torre menjant pipes.
Merci beaucoup.
El darrer tram del camí era costerut i el pujava a peu, empenyent la bici. Si tramuntanava, quan conqueria el cim, m’agafava un delit de cridar, de plorar, de riure, un desfici inquiet. Una ànsia d’amor potser. El vent se’m ficava a dins i sentia aquell rau-rau, la metxa de les animalades. Aleshores em treia la samarreta. Enfilada a la torre, posava el braços en creu i entomava el vent, com si tots aquells quilòmetres per hora em poguessin erosionar uns centímetres quadrats d’impotència i de solitud, o transformar-me en una europea mítica.
What time is it? I el Big Ben tocava les dotze.
Si algun cop cridava, les rufagades s’enduien terra endins els meus udols pusil·lànimes (els crits, com les bufetades, costa que surtin bé: hem vist massa pel·lícules). D’adolescent, encara no en sabia de fer crits de lava sonora que et cremen la gola. Ara fa dos anys en vaig fer un de perfecte, al mig de la Diagonal, com una folla, la folla temerària de les veritats sense barana, però això no us ho explicaré: va passar enmig de l’asfalt i aquí hem vingut a parlar de la natura.
Quan se m’esgotaven les ganes de marines i de pipes, baixava el turó a tota castanya, sense casc. El velocímetre marcava quaranta quilòmetres per hora, però ni així no aconseguia fugir de mi. De cada ull se n’escapava una llàgrima que corria enrere, el manillar tremolava. Un roc i m’hauria pogut matar.
Però no, no hi havia manera de matar-se.
Era l’època que a les fires de festa major jugava a curses de camells i no guanyava mai.
Al cap de cinc anys, en aquella mateixa torre hi hauria una Carlota, la consentida, la usurpadora, la còmplice d’assassinat, la poliglota que enfilava nits fosques desbaranades. Estava nua, ajaguda al cim. Un sol que despuntava, els mugrons com balins, els sostenidors voleiaven agafats al turmell: un noi la penetrava sense gaire gràcia. El vent era salat, com les pipes, com el mar, com les llàgrimes.
Wie spät ist es?, diuen els alemanys, ‘com de tard és?’.
I sempre és massa tard.
Danke schön.
4
El mar que em volia matar
I un dia, de cop, amb dinou anys, el terror.
No sé quan va començar ni d’on va sortir, com els somnis, que no tenen principi. Era un malson que arrencava in media res de la meva vida.
Una tarda d’estiu en una platja d’aigües somes, em fico al mar i el contacte de la planta dels peus amb la sorra m’esgarrifa, els dits se m’enfonsen entre els granets d’arena i em torna l’anècdota d’un imbècil amb qui treballava aquell agost: en aquella mateixa platja l’havia picat una aranya de mar, una cosa terrible, recordo que deia que vomitava de dolor.
Una aranya de mar és un peix, ara ho sé, aleshores no ho sabia, i el meu cap va projectar una taràntula amfíbia amb una punxa verinosa de mig pam clavant-se’m a la planta del peu.
Així que amb la meva taràntula aquàtica particular dins el cap, em vaig afanyar per arribar allà on no tocava i evitar trepitjar el fons infestat de bèsties que planejaven liquidar-me; però sentia l’assetjament dels pops, dels krakens despertant d’una letargia centenària, meduses que se m’acostaven amb els seus filaments urticants com veritats. Sabia que no em podien matar, però em podrien arrossegar mar endins, cap aquella llenca massa blava, d’un blau tan dens que per força t’hi has de morir si uns tentacles t’estiren cap al fons.
La irracionalitat estúpida de les fòbies.
Vaig fugir de l’aigua morta de pànic.
Morta de pànic.
Durant uns anys —dos, quatre?— em banyava poc al mar i, quan ho feia, entrava i sortia de pressa, evitant tocar el terra; tocar de peus a terra em resultava terrorífic. També era incapaç de banyar-me a mar obert com quan pescava peixets ridículs, com quan el pare em portava amb la resta de germans —quants eren tres, cinc?— amb una barca que duia i no duia el meu nom. On era aquell mar? Qui me l’havia canviat?
Va ser així fins un migdia d’agost. Exterior. Platja. Tanga blau cel i un rom amb cola en got de plàstic. Jo i ell, el senglar que anys després em prenyaria. Podria ser el segon rom o potser havíem fumat marihuana, aleshores ja havíem fet coneixença d’aquella altra casta de camèlids.
El sol era blanc i cremava tots els colors. Jo tenia la pell tibada, moreníssima, els pits plens que encara no havien passat per tres alletaments —mugrons sense els senyals que la boca destructora del meu propi fill m’arrencaria amb cada xuclada per beure llet ensangonada com un nodrissó de vampir—, tota jo amb un cos rutilant sota el sol de plom que em pesava sobre les espatlles, afeixugada pels estupors dels vint-i-cinc i enlluernada de vida.
La platja, un petit desert arran de mar.
I nosaltres dos, fauna desèrtica. Certament no érem camells, tot i que portàvem vida acumulada als geps per sobreviure un any al desert de la realitat. Vaig reptar com una serp per la sorra que em llimava els mugrons incòlumes sense parar esment en l’estupefacció dels platgers; només jo, la sorra i el mar assassí. Vaig arrossegar-me cap a ell —decididament, devia haver-hi marihuana pel mig—, disposada que un exercit d’aranyes de mar em tatués el cos amb el verí de les pues. Guanyar-te o sucumbir, deia Pentesilea.
L’amor, la guerra, la por, tot ve a ser el mateix.
Quan vaig emergir-ne vencedora, tenia la pell brunyida d’orgull. Als vint-i-cinc, un emet més llum que el sol.
5
Les tempestes
Vam anar a viure al bosc. Una dècada esplendorosa. Però quan tronava, em feia tancar les portes, les finestres, el tiratge de la xemeneia. Deia que els llamps se’t podien ficar a casa amb un corrent d’aire i socarrimar-te. Si parlaves per telèfon i un llamp rebentava la central, et podies quedar sord, deia. No surtis a fora. No et posis en pèl sota la pluja, loca, que no veus que en aquest descampat el cel et fulminarà?
Així que ens quedàvem incomunicats rere els grans finestrals de vidre, veient el món il·luminant-se a batzegades amb els llamps. Un món en blanc i negre, fossilitzat; els blaus s’havien esgotat. I l’aire de dins de casa s’anava irrespirabilitzant. Hauríem pogut morir asfixiats en el nostre propi alè. Però s’hi estava calent dins de la bombolla, contemplant el món rere un vidre doble, mentre ens tapàvem amb les pells dels camells que havíem sacrificat.
6
El bosc que m’alimenta
Els senglars gesten tres anys, tres setmanes i tres dies.
I amb ell vaig tenir tres garrins.
Ara a la tardor corro amb les meves cries pels corriols que hem obert al sotabosc de tant passar-hi quan anem i venim del nostre cau. Les cries sovint rondinen, no entenen per què hem de ser els únics senglars del planeta que mengen camagrocs i rossinyols, i a la primavera, la dèria dels espàrrecs que perfumen la pixera; després, a l’estiu, arriben les mores.
Volem ser autosuficients per quan ens arribi un altre virus i ja no puguem relacionar-nos mai més amb ningú, o per si ens envaeixen els zombis, si és que no ens han envaït ja disfressats de vius: quan deambulo entre els humans em sembla que ja som tots mig morts i, només per vergonya, fingim ser vius.
Ara només ens falta aprendre a escorxar conills.
Quan els garrins se’m queixen, jo els dic que millor rondar pel bosc que no quedar-nos arrepapats al sofà sentint els esquellincs dels gossos de caça assetjant-nos; els seus drings anuncien la mort que se’ns acosta. La perdigonada al finestral del menjador ens recorda constantment que sortir a penjar la roba pot tenir un resultat fatal. Però a les cries no els expliquis històries fúnebres, els queda massa lluny i els sona tot a cuentoxino.
Tanmateix, jo, sempre la por que em matin, que me’ls matin.
Un dia que vaig sortir sola a rondar, vaig sentir les cries d’una altra senglar, d’una senglar de debò, xiscles com xerrics, ànimes animals que grinyolaven dins d’un núvol de esquellincs i lladrucs. Als caçadors no els veia, només els intuïa amb l’aspecte de quan passen per davant de casa, aferrant l’escopeta com una verga a punt d’escórrer-se i les armilles lluentes, grogues o taronges. Devien haver aparcat a prop els cotxes, quatre-per-quatres amb remolcs enreixats massa petits o gàbies diminutes, que sembla que vulguin torturar els seus cans ensumacadàvers mentre els transporten; no, als caçadors no els veia amb l’espessor de la malesa que em protegia, així que avançava arrupida sota un garbuix vegetal.
També aquell dia les branques se’m van cargolar als cabells com si no em volguessin deixar marxar. Sempre m’esgarrinxen en el moment que en fujo, tinc un mapa de fugides gravat a la pell; cames i braços marcats, ratllats, cicatritzats. O potser és la veritat el que m’ha deixat plena de senyals i cicatrius.
Un dia, una se’m volia ficar a l’ull —una branca, dic, no pas una veritat—, me’l volia treure, els arbres n’estan farts de no veure-s’hi i ens volen robar les pupil·les. Si els arbres tinguessin ulls, al bosc no s’hi cometrien tantes atrocitats: les llaunes, les ampolletes d’aigua, el confeti letal de coloraines que formen els cartutxos de caça escampats arreu. Bang bang bang. Arbres amb ulls, amb troncs fets de carn, i quan els taléssim, en regalimaria una saba roja, com els rovellons de sang que em tenyeixen els ullals de voracitat.
Per un senglar mort en una batuda en paguen cinquanta euros. Encara que no se’ns solen menjar. Massa triquinosi (els fem venir cagalera i febre). Ara bé, sempre és millor menjar senglars que camells (¿A quant es deu pagar un cadàver de dos geps? ¿A quant va el quilo de carn de camell? Mascles de cinc-cents quilos. Deuen valer una fortuna. I que lluny que em queden per sort els mascles de mitja tona que se’t morien al damunt i no et deixaven ni respirar).
Tothom creu que el bosc és verd. Verd i marró. Però tinc un garrí màgicament defectuós que navega per boscos blaus i vermells amb les seves retines tritanòpiques. Sovint penso que la seva mirada sobre el món és apocalíptica, feta de tonalitats oníriques, com tretes d’una pel·lícula mal etalonada, d’una pel·lícula antiga mig podrida, paisatges terribles on el mar, els prats i l’asfalt són del mateix color.
Tanmateix, ell riu.
Potser sí que la fi del món ens hauria de fer riure.
Quan arriba l’estiu, fem la travessa en cotxe fins al poble atramuntanat i, pelant patates a la mateixa cuina on fa quaranta anys ma mare pelava patates, miro per la finestra i els explico que de petita sortia amb barca amb el meu pare, que la mare es quedava a casa, que abans de partir, miràvem per aquesta mateixa finestra per comprovar si el mar estava picat i tenia reblancs, que la nostra barca es deia Alba, com la tieta, o Carlota, com jo, o potser es deia Mercedes, perquè la vam comprar de segona mà i canviar-li el nom era una murga. Els explico que m’asseia a popa i sucava els meus melindros de cincs dits a l’aigua i xisclava i m’enfitava del mar i del cel, que no sempre són blaus com ens volen fer creure, i els parlo de la meva infantesa amb iridescències de gasoil que va cremar massa de pressa, i ells pinten asseguts a la taula de la cuina, o potser llegeixen o juguen a maquinetes. O qui sap si soc sola a la cuina i imagino que els explico qui soc mentre pelo patates.
I sé que a la tarda anirem a la platja i jo sí que em ficaré a l’aigua amb els meus garrins per refutar el mite dels vells desmenjats i porucs. I m’hi tiraré malgrat que encara tinc algun niu de taràntula amfíbia dins el cap. Em banyaré a mar amb els meus garrins d’idees caragolades com cues d’hipocamp i, per més que no els hauria d’enganyar, els miraré de convèncer que, si t’hi escarrasses, fins pots fer passar un elefant pel forat d’una agulla.
Potser els explicaré com un dia amb l’avi vam pescar una sirena que era lletja com un pecat però cantava com els àngels, i els diré que entre tots els germans vam lligar l’avi al pal major i vam navegar mentre la iaia matava meduses amb el pelador de patates. I els garrins riuran, que d’això sí que en saben un niu. I encara afegiré:
—Aquell dia el mar era groc i feia gust de suc de pinya.
I el garrinet de retines defectuoses s’exclamarà, rondinarà: el mar és blau, si-ho-sap-tothom! Voldrà la Veritat.
I jo podria dir-li que, si te la mires de prop, la veritat canvia de color perquè és un altre mite quàntic, però que vigili molt amb els camells, que si t’escupen als ulls, et deixen momentàniament cec. Però només diré:
—Si vols que el mar sigui blau, serà blau. Per a tu, blau com els boscos.
I ell sentirà els camells assedegats llepant l’aigua que els hem deixat en tres bols al menjador.
