I ja som al juliol. Saber que d’aquí a un mes hauré entregat tota la feina i ja seré fora m’empeny endavant. Tots els finals són agònics, també la traducció de Freud ho és. Com que tinc unes ganes boges (o potser n’hauria de dir necessitat) de desempallegar-me’n, ahir que era dissabte vaig decidir treballar, per més que la planificació no m’hi obligava. Falta poc falta poc falta poc, em repeteixo. El mateix em dic amb la dieta i l’exercici dels collons: estic descoratjada però persisteixo; tot plegat és un pols entre jo i la bàscula, aviam qui de les dues aguanta més en la seva posició inamovible. Vaticino que guanyarà ella. Ben aviat.
Però la setmana de què he de parlar aquí va començar diumenge a la tarda, després de dinar amb la F. Vam improvisar anar al cine a veure Backrooms (amb el terror tinc massa tendència a perdonar la imperfecció); la pel·li apunta però no dispara, o dispara en massa direccions sense acabar de decidir-se, però me’n va interessar la realitat alternativa, laberíntica, mortal. També jo sovint em fico en laberints mentals fascinants però inútils, o fins i tots mortals per a la meva pau d’esperit.
Dimecres al matí vaig anar a un assaig d’Estètica i massacre, l’òpera de la qual he escrit el llibret i que el 10 de juliol se’n va a Madrid (quin orgull ser la llibretista d’una òpera en català que es presenta a Madrid; la normalitat lingüística passa en part per aquí). Hi vam ser tot l’equip per mirar de consensuar si a la segona part li faltava una mica d’oli per lliscar i, en cas que sí, com posar-n’hi amb tant poc temps. L’Oriol Pla ha fet una gran feina amb el meu text; el meu text en unes altres mans podria ser una porqueria. De la reunió amb l’equip me n’enduc dues coses: en primer lloc, que l’ajudant de direcció em va descobrir que som cosines segones i vam tenir un moment bastant graciós i estrany de jo ensenyar-li l’arbre genealògic i parlar de besoncles exorcistes (mentre l’observava o, més ben dit, li observava la genètica, i em va semblar que tenia un aire de la meva àvia: ¿m’ho vaig imaginar?). La segona cosa de la reunió va ser que, parlant de calendaris d’assaig i transports i estrenes etcètera, em van tornar les sensacions que tenia quan em dedicava a la producció d’arts escèniques amb La Fura: aquella barreja de pressió i responsabilitat i abisme, el no parar de treballar quan l’estrena és imminent i tot sembla possible però alhora saps que pot acabar en desastre, aquell moment en què estàs tan dins el projecte que la teva vida real es difumina, el món desapareix i tot és feina i totes les teves energies es canalitzen en allò, només allò. Celebro haver abandonat la producció, tot i que alhora fer producció em donava un cert sentit: perquè el que feia tenia una direcció molt clara i les metes eren més objectivables. O m’ho semblava.
Encabat de la reunió, vaig volar cap a La Bisbal a recollir els meus fills a casa el seu pare. Vam fer les maletes i ens hem instal·lat tota la setmana a L’Escala. Aquí em llevo a les set i treballo tot el matí, i ells fan vida desvagada: dormen, juguen, es banyen, rondinen, van a comprar croissants per esmorzar. El dijous va venir una amiga seva coneguda de fa poc i es va quedar un parell de dies. Sempre em costa saber quina distància escenificar amb els amics dels meus fills; a mi em sortiria de parlar-hi com amb qualsevol adult, però alguns necessiten que siguis invisible o són tímids, també n’hi ha que no et cauen bé i has de dissimular (per sort, no va ser el cas d’aquesta nova amiga). També intento semblar una persona “normal”, que implica trair-me una mica perquè els meus fills no passin vergonya (per exemple, posar-me la part de dalt i la part de baix que no és tanga per banyar-me o reprimir certs comentaris sobre el món; algú em pot dir que faig mal fet d’actuar així, però al capdavall evito conflictes: és allò que diuen pick your battles, és a dir, escull les batalles en què et vols fotre; batallar cansa molt). Aquesta nova amiga és una fanàtica dels Jocs de la fam, com la meva filla. Durant el trajecte cap a Girona per portar-la al bus, anaven totes dues assegudes a darrere i de cop es van posar a murmurar alguna cosa alhora; amb el sorollot del motor del meu Dacia no sentia què exactament, però sonava gairebé com una oració resada a dues veus, com les paraules de la litúrgia que de petita em sabia de memòria i repetia dins del meu cap —Glòria a Déu a dalt del cel i a la terra pau als homes que estima el senyor—; llavors me’n vaig adonar, el que recitaven era un fragment en anglès d’un diàleg d’alguna de les pel·lis dels Jocs de la fam. Sense dubte, per a elles és una mena de religió. En el fons, els missatges de la Katniss no són gaire diferent dels de Jesús.
Mentrestant, un foc va començar a cremar a La Bisbal, ben a prop de La Pera. Quan vaig anar a recollir el meu fill gran a l’estació de Flaçà, vaig veure la fumerada de lluny (lluny, però taaan a prop). El grup de WhatsApp del poble anava informant amb fotos i àudios de mitjans; el Fran, que és del poble i fa meravelles amb drons, ens va enviar unes imatges aèries. Des que visc aquí que sento a parlar del dia que arribi el gran incendi de les Gavarres; una mica com si vius a San Francisco i esperes l’espetec de la falla de San Andreas. Només era qüestió de temps; ara veig tots aquests debats sobre gestió forestal i em posaria a vomitar: fa dècades que ho sabem tot això, dècades. Els humans som ben inútils i el medi natural ens podria esborrar amb un esternut. Potser convindria que ho fes.
Aquesta dies a L’Escala ha bufat la tramuntana. Fa anys, en una altre vida, vaig mig viure a Albons i sempre m’havia agradat el vent, em feia l’efecte que congriava unes forces intenses i subversives; si bufava la tramuntana i sortia a la nit sabia que seria una nit estranyament desgavellada. També m’agrada caminar a contravent, empenyent l’aire per avançar una mica inclinada cap endavant; potser m’agrada perquè materialitza la sensació quotidiana del que significa viure. En tot cas, el vent ens pot salvar de les nits tòrrides (com aquesta setmana, que m’he hagut de tapar i tot), però alhora atia els incendis.
Divendres vaig pujar fins a Agullana per assistir a una sessió del Punt de lectura, aquest sarau que munta l’Enric Tubert a Agullana cada divendres d’estiu. Molta gent, molt vent, uns quants quilòmetres travessant el crepuscle de rovell d’ou i malva. Vaig cantar per la carretera. Divendres vinent hauré de tornar a Agullana perquè hi ha d’anar l’M. Podríeu venir.
Encara ens queden un parell de dies aquí a L’Escala. Aigua, passejades, peses. Des de la cuina veig l’alzina del portal i els rajos de sol s’esmunyen entre les branques. Mentre tallo tomates per l’amanida, miro per la finestra i penso en ma mare, que es passava hores aquí cuinant per a les set boques de la família; es posava una mena de bata blanca i blau marí de piquets, amb la tela que en alguns llocs transparentava de gastada; ara soc jo qui és allà, porto un vestit negre vellíssim, estripat i tacat, és un vestit molt lleuger i me l’estimo per totes les històries que ha viscut (me’l vaig comprar fa vint anys a Tòquio en una botiga de roba per a embarassades); de grans els meus fills em recordaran amb aquest parrac i potser pelaran patates sobre aquest mateix marbre on jo ara tallo tomàquets. Un dia vaig escriure un text per a Sidillà, un conte que era com una biografia meva, tot i que contenia algunes mentides (el podeu llegir aquí si voleu), i també hi sortia aquesta cuina i aquesta finestra.
La ment, els laberints, donar moltes voltes per acabar anant a petar a la mateixa sala del cervell, el vent que tot ho atia —coliflors colossals de fum—, el sol que em torra les espatlles durant els meus trenta minuts diaris de nedar, els confinaments, les oracions. Fire is catching!, deia la protagonista dels Jocs de la fam. I un altre personatge en algun moment li donava un consell: Here's some advice. Stay alive; en resum, només es tracta d'això. També crec que hi ha laberints massa vastos, laberints tortuosos amb massa dimensions, laberints sense llum amb passadissos estrets i atapeïts o amb clarianes extenses com deserts del Gobi; crec que hi ha laberints dels quals no es pot sortir mai. Però tenen racons preciosos i sempre hi ha alguna zona habitable.
