Avui no tinc ganes d’escriure això. Són les dotze del migdia de diumenge; m’he llevat tard, he fet tres quarts d’hora de bici estàtica i gairebé mitja hora d’exercicis de força, m’he dutxat, he esmorzat (com odio el gust del pa integral), he posat una rentadora, és a dir, no he fet res que m’agradi (tot i que també és cert que, mentre feia bici, he estat llegint el Moderato cantabile, de la Duras, que és un llibre molt inquietant, i que per aquest motiu m’agrada especialment). Són les dotze i no tinc ganes d’escriure això perquè implica que quan acabi ja em tocarà fer el dinar (alguna cosa avorridíssima i baixa en calories) i hauré passat el matí del dia festiu per excel·lència sense res (tret del moderato cantabile) que em faci il·lusió. Però ara no podem pas defallir: em queden tretze setmanes i, a més, trobo que retratar la mandra també forma part de la vida i del dietari honest de qualsevol. De manera que no en tinc ganes però aquí em teniu, asseguda a taula amb el meu sagrat Earl Grey, encarada a la terrassa on veig les copes dels arbres que es bressolen i un sol que d’aquí a unes hores ens rostirà vius (a la tarda el nostre menjador és un forn); el meu fill toca (practica) Satie a totes hores; la Gnossienne número 1 rebota per les parets, per la cuina, pels sofà; Satie fa que tot sigui lent i feixuc i una mica trist; l’ànima em pesa més; Satie magnifica la gravetat; Satie m’agrada; també se sent la rentadora que pita: rondina perquè ja ha acabat i algú ha d’anar a buidar-la.
La meitat de la setmana m’he saltat la meva planificació diària per revisar la traducció de Freud, no pas per dedicar-me al que em surti de la figa, evidentment, sinó per complir amb altres deures: fer un parell d’entrevistes, un pòdcast, un article de premsa, una col·laboració a ràdio, anar a la tele, al ginecòleg (que m’ha dit allò que ja sabia: que fins que no hagi passat un any sense regla no es pot dir que tingui la menopausa; per sort, m’ha donat uns sobrets per pal·liar alguns dels efectes: el mal dormir i la calor, sobretot); una de les entrevistes ha sigut amb la ràdio de Formentera, que és un lloc important per a mi: fa molts anys hi vaig passar allà un hivern sola, estudiant, cantant, mirant el mar (m’obsessionava l’arribada incessant de les ones), escrutant el cel i l’horitzó; era bonic i tranquil·litzador viure en un món tan petit, des de la mola el podies abastar amb una sola ullada; hi vaig anar per decidir cap on volia tirar a la vida, m’havia cansat de fer producció i no sabia cap a on encaminar-me: no vaig decidir res laboral, però em vaig adonar que, malgrat que tota la vida havia cregut que no, volia tenir fills: és a dir, tinc tres fills gràcies a (o per culpa de) Formentera.
Però érem amb Freud. El cas és que ara vaig quaranta pàgines retardada: per sort, sempre poso dies extres de marge per no atabalar-me. La primera revisió és pesada perquè implica tornar a llegir una per una cada frase original i la traducció que n’he fet, per detectar omissions o altres errors (sempre n’hi ha: ves, quin remei: soc humana). Per sort dijous i divendres vaig poder treballar normal. Ganes que sigui demà i passar-me el matí freudejant i acabar el dia amb la sensació que he fet la feina i el calendari no m’atropella.
Dilluns i dimarts vaig tenir funció del monòleg al Texas, tots dos dies entrades exhaurides: quin goig veure la sala plena. A més, han vingut persones que estimo: el L., que va estudiar amb mi i que va venir acompanyat de l’S., un actorasso admirable (després vam anar a sopar i ha sigut l’únic dia que m’he saltat la dieta; va ser divertit i em va anar bé airejar-me una mica d’aquesta vida avorrida de feina-feina-feina que porto últimament); també van venir tres companyes de l’institut, una neboda que m’estimo molt, una filla de cosina que de cop va descobrir qui era aquella retieta insípida (jo), i sobretot la R. acompanyada de tot de dones (la E., la I., la A. et altri), les vaig anar a saludar al bar on feien una cervesa encabat, però no vaig tenir ànim de quedar-m'hi: hauria acabat fumant, bevent, menjant. A casa m’esperava l’M. amb un sopar lleuger i un capítol d’una sèrie que mirem per omplir les hores. Últimament parlem poc, la veritat.
Un cop a La Pera, he entrat en la rutina de canalla: fer dinars, sopars, esmorzars; portar-los a teatre, al podòleg, a comprar banyador (el de l’any passat està destruït pel clor) i roba (al petit no li va bé cap samarreta de l’any passat); posar rentadores i rentaplats, posar energia en tot; planificar coses (li he buscat un profe d’escacs al petit, perquè ja fa temps que té la dèria dels escacs: agafa unes emprenyades monumentals: els escacs són frustrants: mai en saps prou, sempre hi ha algú que en sap més, sempre hi ha dies que fots cagades estúpides i et sent imbècil: ho sé perquè jo de tant en tant m’hi dedico una mica, mai prou, però, per això jugo malament, ho penso malament; crec que fer escacs li anirà bé per acostumar-se a la frustració, que és una cosa que no porta gaire bé).
Si avui a la tarda fa calor anirem a nedar; m’agrada banyar-me amb ells, però ara amb l'ofuscació dietètica ja només veig el nedar com una ocasió més per cremar calories. Això de la dieta i l’exercici també és frustrant de collons: fa tres setmanes que faig dieta hipocalòrica i exercici cada dia i només he perdut dos quilos pelats. I se suposa que els primers es perden ràpid. Continuo pensant que no perseveraré gaire, que defalliré, per això mateix ho faig tot obsessivament (ara ja em peso tot el que menjo, m’he comprat un rellotge per comptar passes, etc.: tinc el cervell segrestat: ¿quant deu cremar pensar, escriure un article de Catorze, morir-se d’avorriment?).
Ahir al matí vaig presentar a La Bisbal el llibre de l’Ariadna Oltra. Va ser com sempre amb la Siglantana al Mar de Tasmània: dues institucions bisbalenques simpatiquíssimes. A l’Ariadna no la conec més que de creuar-nos aquí o allà i parlar cinc minuts. Però m’ho va demanar i, contra tot pronòstic (sempre dic que no, especialment si no paguen), vaig dir que sí. ¿Per què? Perquè l’Ariadna em cau bé i a més crec que tenim moltes coses en comú: vam estudiar a la mateixa facultat, som de la mateixa generació, tenim fama de ser intenses i exigents, etc. I a sobre ara passa alguns caps de setmana a Corçà, que és el poble on jo vaig viure durant tretze anys, just després de marxar de Barcelona. Total, que vaig acceptar presentar-li el llibre. Com sempre, em va quedar la sensació de no haver-ho fet gaire bé. Els altres sempre diuen que ha anat bé, però potser m’ho diuen per compassió o per quedar bé.
Després, a la tarda, com que vaig anar a Corçà amb els meus fills per un altre tema, vaig decidir que faríem una passejada nostàlgica per allà: vam passar per davant de la casa on vivíem (conec els que hi viuen i fa un any o dos els vaig demanar si ens deixaven veure la casa i vam acabar plorant, esclar), vam fer una petita volta que fèiem sempre quan els nens eren petits, vam passar per la seva primera escola. Vam revisitar records alegres que d’alguna manera estan tenyits de tristesa, d’una tristesa lenta i feixuga com les peces de Satie, cosa que em fa pensar en el dilluns, que vaig anar a la tele i vaig veure un rètol que senyalitzava una sala tancada. El vaig llegir malament: em va semblar que hi deia «Tristors», com si fos possible agafar totes les nostres afliccions i tancar-les en una cambra; després un dia l’obre algú sense voler i et mors de tanta desolació junta. Però no hi deia «Tristors», sinó «Tiristors», que es veu que són un «component electrònic de potència que actua com a rectificador regulable de corrent» (Termcat dixit). Les tristors potser també regulen un altre corrent, el corrent emocional: fa dies que no estic gaire o gens trista, i és estrany en mi; tinc la sensació que estic bloquejant la tristesa, que en efecte l’he tancada en un racó del cervell i no la deixo sortir. Tampoc no m’amoïna gaire, sé que quan la sala estigui plena, esbotzarà la porta.
"52 setmanes" és el dietari setmanal de Carlota Gurt, on escriu sobre el que fa, el que sent i el que pensa, mentre continua mirant d'esbrinar qui és i què vol.
