Fa vint anys jugava als Sims. Sovint ara em sento com un d’aquells personatges del videojoc: tinc una cua de tasques que he d’anar completant, però sempre en venen de noves. M’agradava molt jugar als Sims. M’agradava, i encara m’agrada, jugar en general, a jocs de taula i a videojocs. Em fa com vergonya que m’agradi. Costa trobar adults a qui els agradi jugar. Tampoc és que jo tingui gaire temps per fer-ho: tant de bo en tingués més. Per sort els meus fills s’hi presten. Però aquesta setmana, com la majoria de setmanes, he jugat poc i m’he dedicat a posar ordre en el caos que ha anat conquerint la meva vida en els últims mesos, on només he pogut estar pel que era imminent. De manera que he anat a l’osteòpata i els ossos m’han cruixit de mala manera; tanmateix, continuo amb un crec persistent a l’engonal i amb el cruiximent de zombi de les cervicals, però almenys ja no em marejo. He demanat hora al ginecòleg, perquè la regla continua sense venir-me i fa massa nits (setmanes!) que dormo malament, em desperto morta de fred o morta de calor, els somnis tampoc s’aturen; posarem fil a l’agulla. Dimecres vaig deixar de fumar; hi havia tornat al març després d’uns mesos sense fumar i el consum ja s’estava accelerant massa; ara tinc un estoc de xupaxups sense sucre (els de cirera tenen gust de piruleta Fiesta) i xiclets de síndria.
També he començat a fer dieta, he guanyat massa quilos i no em veig bé, i a més, el pes tampoc li va gens bé a les articulacions. M’he comprat una bici estàtica barata al Decathlon i cada dia faig 45 minuts. ¿Quant de temps aguantaré la rutina de fer exercici i bondat? Soc perseverant en moltes coses però amb la dieta em costa. Fer dieta és trist. Menjar m’agrada massa, i quan no puc menjar el que vull ja seria capaç de no menjar res de res perquè tant se me’n refot. Per menjar-me un plat de mongetes i un tall de pollastre a la planxa, m’estimaria més no menjar res, però deixar de menjar del tot no és manera d’aprimar-se. La dieta implica també, esclar, no beure, i trobo a faltar la copa de vi del dissabte a la nit, etcètera, a part de la part social, per descomptat.
Ahir vaig anar a la festa dels 50 anys d’una bona amiga. Hi havia molta gent que no coneixia. Les situacions socials, per més que m’agraden, també em tensen, i ahir no vaig poder fer un cigarro ni una copa de vi per relaxar. Van venir algunes de les meves amigues de l’institut. Som unes senyores. Ja sé que és una evidència, però és que a mi encara em sembla increïble; no me’n sé avenir. Vaig estudiar a un institut de gent rica, on jo era de les més pobres, així que encara ara sento una certa sensació d’estar fora de lloc. Una m’explicava que, amb la feina que té, pot treballar des d’on sigui, “des de Bali” va dir per posar un exemple qualsevol; una altra ens detallava amb gràcia i ironia les seves aventures amb el bótox. Jo hi vaig anar amb dos dels meus fills, i això encara magnificava més la sensació d’estranyesa: ¿qui era, l’amiga o la mare? Ahir vaig ser una inepta social. De tant en tant em passa. Altres dies, en canvi, soc la persona més social del món: tot depèn de si em sento còmoda i acceptada, és a dir, tot depèn de l’acomplexament i l’autoestima. Que feble que soc.
A banda de posar ordre, aquesta setmana he entregat la traducció de Los páramos, i això significa que el dimarts ja em podré tornar a endinsar en la traducció de Freud, que ha reposat uns mesos. Tasques, tasques, tasques.
(Mentre escric això o el que sigui, sovint faig petites pauses per anar a buscar alguna expressió o paraula, per corroborar si tal cosa és un castellanisme, etc.: escriure també és això: disseccionar la llengua, furgar fins a trobar el mot que buscaves, saber que per més esforços que hi esmercis, en alguna cosa fallaràs, en algun punt el text quedarà insuls, avorrit, mort, escriure també és acceptar el fracàs abans de començar.)
Dilluns i dimarts vaig tenir funció al Texas; els dos dies ple gairebé absolut. És tan i tan i tan agraït fer el monòleg. Abans d’entrar, per no quedar-me allà sola al camerino posant-me nerviosa, converso amb els qui entren. Sovint hi ha algú conegut (aquesta setmana el Macip, la Torrents, l’Ariadna, l’Eulàlia, el Graset) i, si no, sempre ve algú a saludar. També al sortir xerres amb un o altre; aquesta setmana va venir l’Àngels Gonyalons; no la coneixia; en sortir vam xerrar una estona; va ser agradable i interessant, com si ens coneguéssim de tota la vida: ¿per què una desconeguda em pot fer reconnectar amb la realitat? Aquesta setmana he tancat tres funcions més del monòleg a la tardor (ja en tinc 15 de programades). Aviam si encara tira el primer semestre del 27, que de moment tinc poca feina prevista i ja pateixo per si no ingressaré prou. ¿Convindria fer un altre monòleg? ¿En sabria, o l’èxit d’aquest ha sigut una casualitat? La setmana que ve altre cop dues funcions al Texas i n’hem afegit una altra el dissabte 27 a l’hora del vermut. Fa un any només tenia l’encàrrec del monòleg; m’havia dedicat a llegir molts llibres sobre el tema, però encara no tenia el text definit. ¿I d’aquí a un any, on seré? No en tinc ni fava.
Aquest curs estic treballant molt, més que de costum, però potser l’any que ve serà fluix, igual que ho va ser l’any passat. Això de ser autònom té grans avantatges però també és una puta merda, perquè sempre hi ha el rau-rau del patir de fons pel futur, el rau-rau que et diu que no et confiïs, que potser d’aquí a un any les passes magres, i també la por de no aguantar el ritme o de tenir algun problema de salut i haver de fer una aturada forçosa cobrant una porqueria de la Seguretat Social, o que el cotxe peti (passarà aviat: ho sé) i haver-ne de comprar un altre (de segona mà, esclar: ¿per què els cotxes són de cop caríssims?).
Avui és diumenge, com sempre que escric això, i som a casa amb els nens. Ha vingut l’M. i la seva filla. M’he llevat tard, a les nou, he fet els meus 45 minuts de bici, durant els quals he repassat finès. Després he esmorzat i m’he posat a escriure. Ara sortirem a comprar una cosa i després ens passarem la tarda per aquí, imagino. Fa dies que em sento poc connectada a la realitat, entre altres motius perquè treballo massa, però ara aquesta sensació ha empitjorat amb el deixar de fumar i la dieta. No estic trista, cosa que està molt bé, però tampoc contenta, tot i que en tinc motius. Estic com insensible. Necessito connectar amb la realitat, amb la vida, amb les persones. Ara tot és superficial, no hi ha res que vagi al fons, tot passa sense deixar rastre. És com estar en un illot tranquil al mig d’un riu que baixa impetuós i abrivat, un illot on no hi ha res més que frugalitat i supervivència, ¿però com anar fins a la riba, com travessar la torrentada? De tant en tant passa un tronc on em podria agafar si tingués fe i miro com passa de llarg. Deu ser que no tinc fe. Potser podria llençar-me a l’aigua: em fa la impressió que estic feta de suro.
L’única cosa que m’ha alterat aquesta setmana és que un dels companys de pis del meu fill ens ha avisat que d’aquí a un mes deixa el pis. I em fot. Em fot perquè no fa ni un any que comparteixen pis i es coneixen de fa anys. Em fot perquè només m’han avisat amb un mes d’antelació. Em fot perquè ara cal posar en marxa els mecanismes per trobar substitut (si algú tranquil·let llegeix això i busca habitació a Barcelona a llarg termini que m’escrigui: 350 euros + despeses en un pis a Camp d’en Grassot /Gràcia nova). Almenys emprenyar-me em fa sentir viva. Deià més amunt que no estic trista, però soc perfectíssimament conscient del meu cicle: després d’un període d’insensibilitat, tocarà un període de tristesa. ¿M’equivocaré aquesta vegada?
Busco al telèfon quines fotos he fet aquesta setmana i quina enviar. Només tinc fotos del meu fill petit: li he tallat els cabells. Però no puc (ni vull) posar una foto seva, esclar. Potser no tenir imatges és una bona metàfora de tot plegat: visc sense retenir res. Vaig a fer una foto de la meva bici estàtica nova.
"52 setmanes" és el dietari setmanal de Carlota Gurt, on escriu sobre el que fa, el que sent i el que pensa, mentre continua mirant d'esbrinar qui és i què vol.
