Vaig començar la setmana amb dos dies gloriosos a casa; gloriosos perquè el simple fet de no haver d’anar amunt i avall, de poder treballar seguit en feina d’ordinador, de poder-me fer un te (el meu te) a casa, és una pura delícia. Ja tinc gairebé acabada la traducció d’Els erms; ara, però, ha començat aquella fase en què ja tot esdevé dubte, sobretot perquè el castellà no és la meva llengua i això fa que vacil·li en els usos lingüístics, em sento insegura amb els possessius, amb verbs pronominals, amb tota mena de construccions (¿me da, me viene, me entra un escalofrío?), ¿quin és l’equilibri òptim i natural entre quizá, tal vez, a lo mejor, acaso? Em faig preguntes com aquestes i busco obsessivament repeticions de certes paraules. Al final, hauré de donar per acabada la traducció, enviar-la i esperar què me’n diuen.
Sigui com sigui, els dies gloriosos es van acabar aviat i van tornar els dies de carretera. Dimecres vaig anar a una escola de Reus on han llegit La teoria dels forats. Pel camí, com sempre, embussos embussos embussos. En aquest país circular qualsevol dia a qualsevol hora ha esdevingut un exercici de paciència, ¿deu ser una metàfora del moment col·lectiu que vivim? Aturada a l’autopista observo les roselles i les males herbes que creixen als marges i penso inevitablement en un conte que tinc escrit d’un hipotètic futur recull de contes. ¿N’escriuré més? El cap foragita les idees que tinc per a nous contes, ara mateix no té esma ni de de posar energia en l’escriptura. ¿En tornarà a tenir? A la tarda, club de lectura a la biblioteca de Gràcia, al costat de casa, avui toca un llibre meu, la qual cosa em simplifica la feina. Són, com sempre, un grup de dones i només un home. ¿Per què els homes participen menys en la vida cultural?
Dijous puc prosseguir amb la feina d’ordinador. Faig factures, responc correus, omplo paperassa per alimentar l’animal bulímic de la burocràcia, i continuo rellegint Los páramos, encerclant paraules, posant interrogants i notes per a qui m’hagi de revisar aviat. Al migdia faig un parèntesi per anar a un pòdcast, el presenta una persona que em cau bé, però de cop em fa una pregunta sobre el llibre sobre una cosa que al llibre no passa en absolut. No l’hi dic, responc com si allò en efecte passés al llibre, perquè em sap greu posar en evidència que la pregunta pixa totalment fora de test. M’incomoda mentir.
Al vespre estic sola, cosa estranya, i decideixo mirar una sèrie sobre una psiquiatra deprimida que no sé si m’agrada. Però el simple fet de triar-la ja és tot un què. Sempre acabo mirant el que volen els meus fills o el que vol l’M. Estar sola un vespre és agradable: menjo el que vull, miro el que vull, me’n vaig a dormir quan vull. La solitud és la llibertat.
I divendres, tornem-hi amb la road movie de la meva vida. Me’n vaig cap a Gandia amb la meva amiga R. Dormim a La Ràpita; no és un poble gaire bonic, però el mar és esplèndid, tan llis que sembla de seda, i està tocat pels malves del crepuscle. Potser contemplar paisatges plàcids ens encomana placidesa. Ens fa gràcia que els semàfors de vianants tinguin un pictograma que explica que quan està verd vol dir que es pot passar i quan està vermell no: ¿per què hi han posat un cartell així? ¿a qui se li ha acudit que calia? Si fos un conte, el protagonista se’n fotria i llavors en creuar en vermell moriria atropellat.
Amb la R. caminem i xerrem. Hauria de caminar més. Caminar, igual que escriure, igual que conduir, m’ajuda a endreçar els pensaments. Fa massa setmanes que visc centrada en la feina i en el cap; m’he abandonat i tinc els pensaments i les emocions ensalvatgits, com un jardí que no s’ha segat fa massa temps i hi han proliferat les males herbes. Com el jardí que tenia a la casa d’abans: de tant en tant tinc petits accessos de nostàlgia, l’altre dia mateix que plovia vaig pensar en el so de la pluja en aquella casa i en els prats que ja mai més veuré només llevar-me. La R. és riallera i enginyosa, sap escoltar, és generosa, ho fa tot fàcil. De vegades escriu (o vaja, escrivia: ara no té temps, treballa massa); el que escriu sempre té una mirada sobre el món que m’interessa, hi posa detalls estranys i exactes, té mala llet i la capacitat de veure les coses des d’un angle fresc, però li caldria esmolar una mica la prosa —les paraules, les construccions sintàctiques—; temo que la vaig desanimar a escriure pel fet d’haver-li dit això. Li repeteixo que la mirada que té és sensacional i que és precisament això el que no es pot aprendre, que sisplau perseveri. Ella mira per la finestra, somriu, m’ignora.
Dissabte, mentre esmorzem tinc un moment de lucidesa, de calma; el cel blavíssim, la brisa, la platja deserta, un cafè, una amiga; l’instant em commou. Arribem a Gandia amb el temps just de dinar un arròs davant del mar abans de la tarda de feina que m’espera. Com que ha sigut San Isidro, la platja està plena de madrilenys que ja van amb l’uniforme de ple estiu (xancletes, banyador); dones torrant-se al sol: és increïble que la gent encara ho faci. A l’hotel on m’han allotjat hi ha una boda: la boda d’un militar; uns quants dels convidats van disfressats amb «traje de bonito». Ens aturem a escoltar un parell de parlaments de lluny. Un tòpic darrere l’altre; a les bodes, com als funerals, sembla que tothom hagi sigut sempre una persona extraordinària i bondadosa. A banda dels tòpics, els dos oradors que sentim pequen també de voler imitar els discursos que han vist a les pel·lícules, de manera que hi inclouen petits acudits i bromes que no acaben de funcionar, o que fins i tot sonen desagradables. Quant de mal que fan les pel·lis americanes.
A la tarda, a la Plaça del llibre, presento Els erms, després tinc una xerrada sobre literatura en temps de crisi i després faig el monòleg: acaben empatxats de mi; jo sovint també acabo empatxada de mi mateixa. El monòleg el faig a l’escenari al mig de la plaça: al darrere de la lona hi ha un parc infantil i a l’esquerra la terrassa d’un bar que està a petar (fem broma amb el nom del bar: es diu Soluciones immobiliària). Em fa cosa fer el monòleg allà al mig, amb nens corrent amunt i avall mentre jo pronuncio follar, mamada, orgasme. Avui, com que és gratis hi ha més homes que de costum, cosa que celebro molt; encabat uns quants em venen a felicitar entusiasmats i em compren el llibre. Aquest monòleg és gairebé un servei públic.
Diumenge, altre cop carretera. Les quatre hores i mitja del trajecte de tornada passen volant. Parlem molt de les nostres famílies: com eren, què van fer bé, què van fer malament, i com mirem de compensar els seus errors amb els nostres fills respectius, conscients que mentre ens obsedim per no cometre els mateixos errors, n’estarem cometent uns altres. Un cop a Barcelona tinc el temps just de dinar els fideus a la cassola que m’ha fet l’M., clau i migdiada, abans d’anar-me’n cap a Montgat, on faig el monòleg. He de treballar menys. Miro el calendari i penso que ara venen unes setmanes de més calma. M’enganyo.
Avui m’he llevat a les deu perquè el cos necessitava descansar però em sento culpable, com si estigués fent el gandul. La veritat és que tinc el cos molt descompensat: he tingut una recidiva de la cistitis, he tingut mal de panxa, estic inflamada, les articulacions em fan mal, dormo malament, em marejo (i no és culpa de la pressió ni de taps a les orelles). El cos, al qual fa mesos que tinc també abandonat, rondina. He de sortir del cap i baixar al cos. Ara quan acabi d’escriure això me’n vaig a l’osteòpata, aviam si em fa uns bons catacrecs i em deixa les cervicals noves.
Fa dies que penso en la mort i en la vellesa. Em miro al mirall i no em reconec: intento no mirar-m’hi gaire, perquè em posa de mal humor. Em miro l’ànima i tampoc em reconec: m’estic tornant una persona avorridíssima. Aquesta setmana he somiat amb intensitat; alguns somnis són temes recurrents, per exemple, el somni d’aparcar i el de tenir molta por de caure des d’un lloc altíssim, una por tan immensa que em paralitza i gairebé no em puc ni moure. La vida fa molta por de vegades. De vegades o potser sempre.
Tinc la sensació que aquest cap de setmana de mar i carretera i cel i xerrameca incessant m’ha ajudat a tornar al present. Al vestíbul de l’hotel de La Ràpita hi havia tot d’instruments de navegació, entre ells un telègraf que serveix per comunicar canvis de velocitat entre el pont de comandament i la sala de màquines. Això és just el que intento fer, dir-li a la sala de màquines del meu cos: halt, i després, voraus, ganz langsam. Endavant, ben a poc a poc. Ganz langsam.
"52 setmanes" és el dietari setmanal de Carlota Gurt, on escriu sobre el que fa, el que sent i el que pensa, mentre continua mirant d'esbrinar qui és i què vol.
