He entrat a la fase espantosa i paranoide de comptar calories. Les que gasto, les que consumeixo. Avui he fet un esmorzar de 180 calories: per esmorzar em permeto certa normalitat. Faig exercici cada dia, no fumo, no bec, menjo coses lleugeres: m’avorreixo molt —MOLT— fent tot això. M’he comprat unes manuelles perquè la bici estàtica la tinc només a La Pera (a la cofurna on visc a Barcelona no m’hi cap): a la ciutat faig peses i miro de caminar molt. L’altre dia, tornant tard d’un club de lectura a Salàs de Pallars (2h45 d’anar i 2h30 de tornar: continua la road movie de la meva vida), em vaig trobar la R. i la M. en una terrassa fumant i fent unes cerveses. Quina enveja, tot i que jo no soc de cervesa (soc més de vi) i que la veritat és que no he pensat gaire en fumar aquests deu dies des que ho he deixat; al matí no em ve de gust i només he tingut una mica d’ànsia en moments de tensió, per exemple, el dimecres que vaig anar fins a Vilanova i la Geltrú a un club de lectura d’Els erms i, a causa dels talls de l’AP-7 (res en contra, eh, només ho constato), vaig tardar 3h45 a fer un trajecte de dues hores. Aquell dia m’hauria fumat deu cigarros seguits.
Els clubs de lectura són agraïts, m’estimo més fer-ne del llibre nou que dels anteriors: de l’últim n’estic més satisfeta. Sempre hauria de ser així, ¿no?: de l’últim llibre sempre n’hauries d’estar més content que dels anteriors, hauries de millorar amb cada llibre, em sembla, si no és que ets un estafador. El dijous vaig anar a Mallorca, a l’institut de Calvià on fa anys que soc lectura obligatòria. Em fa l’efecte que la canalla està canviant molt de pressa: els primers cops que hi vaig anar era més fàcil implicar-los en la xerrada, fer-los còmplices. ¿És la canalla que canvia o soc jo que em faig vella?
Durant els trajectes i les esperes a l’aeroport, escolto diversos episodis d’un pòdcast i aprenc coses; és agradable estimular el cervell, em fa sentir més viva i desperta. També repasso vocabulari de finès. Penso poc en altres coses que hauria de pensar. No en tinc ganes. Em vull empatxar de present.
Una tarda, tornant cap a casa em trobo el J. Fa temps que no el veig i em fa il·lusió, ens quedem allà plantats xerrant una bona estona (jo amb les peses que m’acabo de comprar: fent exercici inesperadament mentre vaig canviant de braç els deu quilos perquè se’m carrega el múscul). El J. m’explica que ha passat un càncer fugaç: operació i net, ni ràdio ni químio. Que inesperada sempre, la vida (i la mort). El meu pare va tenir també un fugaç càncer de pròstata, i el meu germà, i la meva exfamília política també els ha patit. Tinc una amiga, l’estimadíssima M., que va tenir un càncer de pit sent bastant jove (potser tenia 40 anys); me’n vaig assabentar quan ja havia passat (sempre m’he sentit culpable de no saber-ho abans: de no ser prou bona amiga perquè comptés amb mi en un moment així): l'hi van detectar, l'hi van treure, tampoc va haver de fer ràdio ni químio, li van posar unes peres de silicona, a ella que sempre havia tingut poc pit. S’hi sentia incòmoda: allò no era ella, allò no era seu.
Últimament els nens estan molt per casa. Quan no hi ha festa, com dilluns, hi ha vaga, com dimecres. Els meus fills estan encantats de no anar a classe. Odien anar a l’institut. Aquesta setmana vam inaugurar la temporada aquàtica; vam anar a la piscina de la família a L’Escala. Jo voldria anar a la platja però els meus fills odien anar a la platja. La piscina també m’agrada, esclar. És tot net i inofensiu. L’aigua és d’aquell color blau cel tan clar que sempre em fa pensar en els ulls dels meu pare, és com si m’hi capbussés; per més que fa disset anys que és mort, encara tinc present la seva mirada i les seves opinions; crec que estaria molt orgullós de mi, però que alhora s’avergonyiria de mi. A la piscina xerrem molt sempre: m’agrada tant xerrar amb els meus fills. Aquest estiu he reservat la casa uns quants dies (som molts germans i cada any hi ha bufetades). Em ve de gust instal·lar-nos-hi: aquella sensació que encara que sigui juliol i treballi encadenada a l’ordinador de 7h a 14h, després, a la tarda, estic del tot de vacances. ¿Quants anys em queden de fer vacances amb els meus fills? I després, ¿què faré?
A la casa nova, cada tarda es projecta un arc de Sant Martí sobre el mur de pedra de l’últim pis. Aquell arc de Sant Martí apareixerà cada maig sempre que surti el sol. Em recordo d’aquest detall mentre reviso les fotos de la setmana, entre les quals, com sempre que volo, no hi pot faltar la foto del número de la plaça de pàrquing. Vaig escarmentar aquella vegada que em vaig passar mitja hora buscant el cotxe per aquell pàrquing immens. Fa uns dies que torno a tenir somnis d’aparcaments, són una cosa recurrent en mi i sé perfectament què em diuen, a què m’empenyen. No els escolto.
El cap de setmana me l’he agafat de festa (menys avui, que escric això i que hauré de llegir un llibre que he de presentar i una altra cosa que he de revisar). Ahir va ser un dia completíssim. Al matí, peses (la part menys rodona del dia); llegir al sofà Rosa càndida, un llibre que em va regalar la llibretera de La Plural i que avui m’he acabat encantada: és un d’aquells llibres que no sé explicar per què m’ha agradat, i per això mateix se’m queda més temps rondant (lingering), com si fos una endevinalla que he de resoldre: ¿per què m’ha agradat?, ¿quina és la corda que ha tocat?; després de la lectura, un clau abans de sortir de casa i entomar la caminada de vuit quilòmetres fins al mar; llavors, fer l’excepció nutricional de la setmana: un plat d’arròs i una sola copa de vi amb la brisa fresca i el mar blavíssim (els ulls del meu pare, altre cop: al meu pare l’M. li agradaria molt: ¿és bo o dolent, això?, ¿què diu de mi?), l’arròs al costat de tot d’estrangers cridaners amb aires de superioritat: però com m’agrada menjar, hòstia; després vam anar a veure l’exposició de Matisse al Caixaforum, feia dies que la teníem pendent: l’M. en va sortir entusiasmat, a mi em va agradar amb més moderació: hi veig el geni i el talent, hi veig els quadres de visionari que anticipen el que vindrà després d’ell, però tot plegat no em toca del tot, no m’emociona, i me’n sento una mica culpable: com si em faltés alguna cosa, com si la meva sensibilitat artística fos defectuosa; després, tornem cap a casa en metro (tenim les cames trinxades de la caminada i jo, un parell de llagues als peus, que he tapat amb aquestes tirites —com em costa escriure tiretes— caríssimes i tan efectives), però baixem una parada tard perquè el camí des de la parada següent és més agradable, i pel camí ens aturem aquí i allà, em compro inesperadament un vestit (no m’agrada anar de compres de roba, de manera que sempre que em compro alguna cosa és una mica d’improvís), agafem una mica de tzatziqui al grec de la plaça del Diamant, ens aturem a la nova llibreria de la plaça Revolució, la Nocturama: quina llibreria tan agradable, petita però amb una selecció bona de títols que convida a fer descobertes, ens hi estem una estona, mirant, fullejant, llegint i acaba passant el que passa sempre que tens el descuit d’entrar en una llibreria, el que és ineluctable: acabes comprant un llibre, jo m’enduc un llibre amb conferències de Cortázar; l’M., un llibre estranyot que ens ha fet gràcia a tots dos; en arribar a casa llegim una hora i mitja i després mirem una pel·li de terror (m’encanta el gènere) bastant prescindible. Em costa adormir-me com cada dia. Dono voltes a la idea d’escriure una novel·la de terror. Expulso la idea. Sé que tornarà. Somio, somio, somio.
L’altre dia em va escriure el L., fa anys que no ens veiem (hem quedat d’aquí a dues setmanes); es veu que llegeix aquest dietari i que li encanta. També el dia que em vaig trobar el J. em va dir que llegeix aquestes entrades amb entusiasme. Que ara hi surtin tots dos serà una mica com allò del mirall dins del mirall dins del mirall ad infinitum: cosa que em recorda les portes de mirall de l’armari encastat de la meva mare: era hipnòtic veure’m multiplicada d’aquella manera. M’agrada trobar gent que llegeix el diari: fa que tingui sentit; sovint la gent em diu que hi explico massa coses, que m’exposo massa; jo, en canvi, tinc la sensació absolutament contrària, que no parlo de res important, que no puc parar de fer esforços per callar això o allò que no pot ser dit públicament (i de vegades, ni tan sols privadament). Els que em llegiu, heu de llegir també tot el que no hi dic, tot el que, amb tota la intenció del món, callo. De vegades el silenci diu més que les paraules. Quina frase més sentenciosa, no voldria pas paulocoelhejar. Val més que per avui plegui.
"52 setmanes" és el dietari setmanal de Carlota Gurt, on escriu sobre el que fa, el que sent i el que pensa, mentre continua mirant d'esbrinar qui és i què vol.
