Estic llegint amb enorme entusiasme Principi, mig, fi de Valeria Luiselli. Té caos, té humor, té una mena d’estranyesa que envejo, té intel·ligència, té arrels, té coses que conec massa de prop, té una emoció gens cursi. Aquesta entrada de dietari haurà servit d’alguna cosa si en llegir-la algú decideix comprar aquesta novel·la.
A banda de llegir, aquesta setmana el passat m’ha vingut a trobar fins a quatre vegades, inesperadament, com un assalt. El passat és allò que t’escomet quan menys t’ho esperes. Sempre és allà, esperant arraulit a qualsevol racó, a punt per caure’t al damunt i llampar-te. Dilluns vaig quedar amb el L. per fer un cafè. Feia dècades (no és un dir: feia dècades de veres) que no ens veiem, des de poc després de la universitat segurament. Em va escriure per proposar-me de fer un cafè; es veu que llegeix aquest dietari i li agrada. El L. i jo no érem especialment amics, però retrobar-me amb algú que em va conèixer fa temps sempre és agradable, hi ha una intimitat que no està feta de paraules o fets, sinó de temps, de temps històric. A més, el L. és una persona estimulant i gens adotzenada. Retrobar-me amb gent del passat, a sobre, em fa sentir una certa continuïtat i coherència amb mi mateixa, com si aquella persona fos vinguda a recordar-te qui ets, qui has estat sempre. I vam fer un cafè. Em va dir que troba que aquest dietari s’hauria de convertir en alguna cosa més, que hauria de canviar de gènere i passar-se potser a l’audiovisual. M’agrada la idea d’un dietari trans. Però no sé com es fa això. Que alguna cosa meva esdevingués audiovisual («vidre a llum, llum als ulls», vegeu més avall) seria la manera de tancar el cercle amb la carrera que vaig estudiar, seria com si tot el que he fet fos una gran marrada per arribar altre cop i més ben preparada al punt de partida. Amb el L. vam parlar de moltes altres coses, dels expats i del mar i dels rius pels quals sempre sempre sempre baixa aigua, incessantment; és vertiginós quan hi penses.
El passat també em va venir a trobar dijous en molts sentits. Vaig anar a fer un càsting per presentar un programa, cosa que també seria una mena de tornada a la casella de sortida (quan vaig decidir estudiar audiovisual va ser perquè volia ser presentadora de la tele; després me’n vaig desdir). El càsting es feia molt a prop de Mediapark, que va ser el lloc on vaig treballar “de lo meu” per primer cop (després de fer de cambrera i de donar alguna classe); va ser estrany tornar a passar per aquells carrers de polígon i veure el portal que cada dia travessava amb el meu Supercinco vermell per anar a fer de becària mal pagada somiant arribar a algun lloc que no sabia quin era (i encara no el sé); en aquella època vestia amb pantalons i americana, i cada dia em maquillava al cotxe, durant l’embús de la Diagonal; que diferent d’ara i, tanmateix, quina sensació de ser la mateixa, d’haver recorregut un camí que té tot el sentit (de sentit segurament no en té, però el cap s’entesta a filar els esdeveniments de la pròpia vida per donar-los coherència i direcció). I en arribar al càsting em vaig trobar amb un altre excompany de la facultat, el R., un tio llestíssim, simpatiquíssim i bastant peculiar.
¿Què vols, passat, que truques tantes vegades a la porta en una sola setmana?
He continuat amb la road movie, esclar: dilluns Llagostera i dimarts Rubió, on uns nens sensacionals, desperts, llestos, havien llegit La teoria dels forats. Quan veig canalla d’aquesta edat (11-12 anys) penso amb temor o pena o futura nostàlgia, com l’institut els canviarà per mal. A la carretera penso en idees per a una cosa que he de fer a l’octubre pels carrers del barri gòtic; ho he de fer a l’octubre, però he de decidir ja quina és la sinopsi, és a dir, que he de saber què faré: podríem dir que això és el futur que també em ve a trobar.
I hi ha hagut bitxos. A La Pera hem de tenir-ho tot obert perquè el menjador és un petit forn i no volem acabar cuits, de manera que entren les mosques; tenim tres pales matamosques; matar mosques em trasllada als estius mitològics a Moià (mitològics per les llegendes que hi vaig viure i també pels monstres disfressats d’homes que hi vaig trobar); dins del meu cap, matar mosques és divertit. De mosquits encara n’hi ha pocs, només m’han emprenyat una nit. Un matí vaig trobar un dragó petit atrapat a l’aigüera; les potes li relliscaven per les parets d’acer i no en podia sortir; són bonics els dragons; a l’habitació també en tinc un; em podria fer fàstic, però en canvi em fa sentir com acompanyada, i a més menja mosquits i aranyes: què més vull. Sí que em fan fàstic les paneroles que a l’estiu envaeixen el carrer Progrés; a les nits les pots veure campant, pel carrer i per la planta baixa del meu edifici; em fan un fàstic fòbic, és a dir, irracional i ridícul; em repugna fins i tot aixafar-les; quan entro a l’edifici, abans de posar-hi un peu, encenc el llum i examino si n’hi ha cap perquè no m’agafi per sorpresa. ¿Per què els tinc fòbia si no fan res? ¿Quin mecanisme mental m’empeny a témer-les? Una vegada fa anys vaig anar a veure una casa de lloguer; era bonica, tot i que no ideal, però hi havia una panerola morta a la cuina: no m’hi vaig poder sobreposar. Fa dos anys o tres en vaig trobar una a la cuina de casa, arraulida sota l’escorredor dels plats; és l’única que he vist en aquest pis des que hi visc (ara ja fa sis anys), i tanmateix, cada vegada que entro a la cuina a la nit, els ulls se me’n van directes a sota l’escorredor. Les paneroles, com el passat, t’assalten quan menys t’ho esperes. Però al passat no el vull esclafar en absolut.
Estic a punt d’acabar la (tediosa) primera revisió de Freud; si tot va bé l’acabaré dimarts, i llavors tornar a començar a revisar des del principi, fins a tres vegades (principi, mig, fi). És el meu mètode. Si revisés més, la traducció seria millor, però el procés s’eternitzaria; cal trobar un equilibri entre qualitat i rendibilitat. El bon traductor no és qui tradueix bé, sinó qui és capaç de produir una traducció raonablement bona en un temps raonablement curt. No sé si soc bona traductora.
Aquesta setmana tenia els dos fills de colònies, de manera que començaven a estar amb mi divendres, en lloc de dimecres; com que no hi comptava no m’havia posat cap feina per dimecres i dijous; ha sigut com estar d’incògnit dins de la meva pròpia vida; sense ningú que esperés res de mi: uaaaaaaaaaa. El dijous vaig quedar amb la R. Em va venir a buscar i vam anar a sopar a L’Escala. Va conduir ella. Feia taaaaant que ningú no em portava enlloc. L’M. no condueix, de manera que sempre em toca a mi; i a més em passo el dia fent quilòmetres sola (per pujar i baixar de La Pera, per anar als clubs de lectura i presentacions, etc.), així que va ser un plaer fer de copilot, poder xerrar i mirar el paisatge, tots aquells laterals que normalment obvio o miro només d’una llambregada ràpida (conduir és principi i fi, i perdre’t una mica el mig). Feia una temperatura esplèndida; el mar estava d’aquell blau tan bonic que fa venir ganes de plorar; la posta de sol als nostres peus, i el cel d’un color càlid, com de pell o de desert. Tot plegat, meravella. Vam entrar a la llibreria Vitel·la i li vaig regalar el llibre de la Luiselli a la R. En arribar a casa, vaig sortir a la terrassa i tot era plàcid i bo: plàcid i bo. Potser va ser el vi; l’endemà tenia una mica de caparrassa. Una cosa és evident: hauria de buscar més dies d’incògnit a la meva vida.
Per sopar, em vaig saltar la dieta, esclar, i em vaig beure més de mitja ampolla de vi, però amb tot plegat no vaig passar de les 1600 calories diàries, que se suposa que és el que el meu metabolisme envellit necessita. Fa molts dies que no passo de les mil calories i continuo amb l’exercici odiós: avui mentre feia bici estàtica pensava en què escriuria aquí al dietari i, al meu davant la cortina voleiava: ¿per què el vent em fa pensar sempre en llibertat? ¿He vist massa anuncis i ficcions?
La Luiselli explica una escena d’una pel·lícula on projecten una pel·lícula a la façana d’un edifici: «La gentada crida visques, i tothom s'asseu a mirar la pel·lícula a l'aire lliure. Hi ha alguna cosa en aquesta escena que reflecteix els mosaics estrafolaris que hem vist avui. Tant els mosaics com l'escena de la pel·lícula no són res més que roca i vidre que reboten llum als nostres ulls. Suposo que no fem altra cosa que transmutar i traduir: una muntanya a roca, roca a sorra, sorra a vidre, vidre a llum, llum als ulls, ulls per veure, veure per imaginar, imaginar per recordar.» De debò, llegiu-lo. De vegades, el principi és el mateix que la fi. De vegades no. I totes dues coses em semblen igual de desitjables.
