Una setmana més de la meva doble vida. Hi ha vegades que el contrast es nota menys, tot i que no sé si soc jo (la meva percepció) o és la realitat. Que complicat distingir la percepció de la realitat. Aquesta ha sigut una setmana de contrast alt. Va començar —de dilluns a dimecres— amb la vida endreçada i rutinària que porto quan tinc la canalla: exercici al matí, revisar les pàgines de Freud que marca la meva graella (sentència autoimposada), fer el dinar, a la tarda anar a nedar o caminar fins a Flaçà a bon ritme (descobrir per primer cop el caminet amb els camps de blat carregats d’espigues i uns baladres amb una flor ataronjada; ¿quantes espigues calen per obtenir un quilo de farina? ¿quantes flors i fulles de baladre calen per matar algú?; en la bellesa s’amaga l’aliment i la mort; ¿per què no puc estar a la realitat sense que se’m disparin els pensaments i les preguntes?). La rutina em va bé: fa que tot sigui fàcil, no cal pensar-ho tot de cap i de nou ni fer càbales sobre com encabir alguna feina o activitat; també sento que m’atrofia una mica, que si sempre visqués gronxant-me en la rutina acabaria sent un robot executant processos automatitzats.
A partir de dimecres va començar la road movie. Aquella tarda un club de lectura a la Sant Jordi de Tona; encara he fet pocs clubs d’Els erms i tot just em vaig fent una idea de com es llegeix el llibre; o més ben dit, em vaig fent una idea de quin llibre he escrit i de si s’assembla poc o molt al que em pensava que havia escrit. Igual que al club de Vilanova, molta unanimitat: lectors entusiastes. Encara sort. ¿Com em sentiria si hagués invertit totes aquelles hores (quatre entre el trajecte i el club) sense cobrar res i a sobre em diguessin que el meu llibre els sembla una porqueria? Bé, no ha passat, no cal pensar en futurs hipotètics. En arribar a Barcelona, carrers tallats per la visita del Papa. A Còrsega amb Bailèn, autocars de policies; els agents s’amunteguen a la calçada com un eixam; davant de la policia sempre sento una mica de por. He evitat tot el que té a veure amb el Papa, per bé que no he pogut esquivar alguns vídeos del ridícul monumental a Madrid. Ho he evitat perquè venerar el Papa com hem fet aquests dies em sembla equivalent a venerar un rei. La monarquia i l’Església són institucions obsoletes: ¿per què hi continuem llançant diners, interès, energia? ¿En quin cony de segle vivim?
Dijous vaig perdre el matí sencer (després de fer la tediosa rutina diària de peses): vaig anar a una reunió pel Barri Gòtic, per una cosa que m’he embolicat a fer a l’octubre i després a fer un vídeo de promo a l’Ateneu (on faré el monòleg el 14 de juliol), i a la tarda, cap a Vacarisses a un altre club de lectura (multiclub, de fet, perquè s’hi ajuntaven cinc pobles i eren com cent cinquanta persones). Divendres el vaig passar encadenada a Freud: el dia que entregui la traducció (d’aquí a tres o quatre setmanes), ho hauré de celebrar. Revisar és pesadíssim; hi ha moments que ploro de tedi; i no ho dic per exagerar: us juro que ploro. I a la tarda anar a gravar un pòdcast. Al vespre vam veure Bugonia, feia dies que esperava que la posessin a alguna plataforma. No és espectacular però sí interessant; tinc la teoria que tota pel·li neix de les ganes de rodar l’escena final: haurien de fer una pel·li sencera que fos només això, cent vint minuts d’això.
Dissabte tenia un dinar familiar per celebrar els 90 anys de la meva estimadíssima tieta Mei (si no fos per ella, no hauria arribar a traduir i, per tant, tampoc a escriure), un dinar on ens vam trobar tots els germans i cosins i nebots; ara ja no ens trobem mai tots i som tanta gent que em mareja una mica, voldria parlar amb tothom i acabo parlant amb pocs i malament, amb una mena de sensació de dispersió, com si el cap estigués sobreestimulat; els meus fills petits van venir de La Pera per l’aniversari i el gran també va venir; ara ja gairebé mai els veig tots alhora; demano a ma germana que em faci una foto amb els meus fills, el gran se’n riu amb tendresa, com si ho trobés estrany que els anomenés “els meus fills”, la veritat és que ha sonat com una cosa sagrada. I, esclar, ho són, una cosa sagrada. Després del dinar, deixem tothom entaulat i marxem corrents a agafar al cotxe per anar-nos-en a Les cases altes de Posada: dues hores per arribar a aquestes casetes precioses que aboquen a una vista corprenedora de l’embassament ple de la Llosa del Cavall. Hi he vingut a gravar un pòdcast amb l’Uriol Gilibets i l’Eduard Gener. Tot plegat és divertit i distès, però no puc deixar de patir pel reel que triaran: segur que dec haver dit alguna cosa inconvenient.
Després de mi, graven el del Raül Romeva (quins braços que té, per favor, marededeusenyor); el Raül és un professional esquivant les bales, potser massa i tot, de tant en tant convé deixar que alguna et fregui. Allà mateix ens donen sopar (em salto la dieta i, a més, faig dues copes de vi) i dormir (descanso com feia mesos que no dormia, sense ni un sol despertar nocturn; també avui he dormit seguit: ¿deuen ser aquests sobrets que em va donar el ginecòleg?). L’endemà ens aixequem, correm a esmorzar (bé, jo no esmorzo per compensar l’excés d’ahir) i marxem corrents cap a Cardedeu. Pel camí l’M. es mareja, ens aturem un parell de vegades, el vòmit es resisteix. Fem gairebé tot el trajecte callats, igual que ja vam fer el d’anada. M’inquieta. Arribem deu minuts tard a Cardedeu (no m’agrada anar tard), on es fa el darrer vermut literari al Tarambana; allà vaig presentar Sola fa cinc anys (em donen una foto de record: que vella m’he fotut en cinc anys); avui hi som uns quants dels autors a qui la Clara ha presentat (el Xavier Mas Craviotto —llegiu-lo!—, l’Alba Dalmau acompanyada del sempre brillant Albert Pijuan, la Laia Aguilar —parlem una estona d’escriptura i IA—, el Xavier Bosch, la Care Santos, etc.).
La Clara Clavell és qui portava els vermuts i havia aconseguit convocar sempre molta gent, cosa que en aquest sector ja sabem que ratlla el miracle; la Clara: deu anys dedicada a fer això sense cobrar un duro. Allà escoltant com tothom li dona les gràcies tinc la temptació de dir que el que li caldria a la Clara són menys aplaudiments i més diners. També jo aquesta setmana he fet tot de coses sense cobrar, només perquè em venia de gust o era convenient o decent: faig el càlcul d’hores de feina no remunerades: han sigut dos pòdcasts, un club de lectura, un vídeo promocional i venir a Cardedeu: entre trajectes i estona de fer-ho, han sigut quinze hores. En tot cas, a Cardedeu em conviden a dinar i em salto completament la dieta: em foto tot el que em porten, bec vi, faig postres, fins i tot em fumo mig cigarro. Últimament estic fins als nassos de comptar calories i, sobretot, grams de proteïna: no sé com fotre’m tota la proteïna que tocaria, així que he acabat per comprar-me batuts per arribar-hi: començo a detestar el regust espès que deixen. En total m’he aprimat tres quilos; encara en queden quatre més: no sé si aguantaré tant d’avorriment.
Encabat de Cardedeu, altre cop cotxe i cap a Barcelona —gran cues a Montmeló per la sortida del públic del Gran Premi; fa anys mirava la F1, ara em sembla que era una altra vida i una altra persona; suposo que, en efecte, ho eren—. Entrant a Barcelona decidim improvisar i no anar-nos-en de pet a casa com era el pla per tal de, entre altres coses, escriure aquesta entrada de dietari, sinó que ens aturem al Phenomena a veure la nova de l’Spielberg. Al Phenomena les pel·lícules m’agraden més. Detesto el cine mainstream i les seves convencions, però almenys aquí tot plegat té gràcia i una mica d’ànima (per bé que hi ha alguns detallats detestables, per exemple, que els personatges femenins sempre ploren o també que, si hi ha un home a prop, elles no condueixen); però és entretinguda i té humor i no es fa pesada i l’Emily Blunt està esplèndida. Un cop a casa, directes al llit sense sopar. Fa dies que no llegeixo gaire. Somio amb tenir temps de lleure: temps sense treballar ni conduir ni fer exercici; temps per escarxofar-me al sofà i llegir sense parar, temps d’avorrir-me, temps de dormir, temps de relaxar-me, temps de fugir de la realitat. Miro el calendari i, com sempre, em dic que aviat podré, d’aquí a poc tot afluixarà una mica. Ja no sé si m’enganyo o és veritat. Distingir realitat i percepció no és difícil, no: és impossible.
"52 setmanes" és el dietari setmanal de Carlota Gurt, on escriu sobre el que fa, el que sent i el que pensa, mentre continua mirant d'esbrinar qui és i què vol.
