Vaig començar la setmana instal·lada amb els meus fills a la casa familiar de L’Escala; allà treballo, nedo, passejo i m’embadaleixo amb el mar i amb els tamarells preciosos del passeig (n’hi ha un que està desmaiat sobre el muret, un altre que està esventrat, amb un forat gros i buit al tronc, on l’escorça es bada com una flor: tots dos em fan pensar en mi mateixa de vegades); també miro l’horitzó llis i llunyà, tot i que és menys llunyà del que sembla en realitat, ja ho sé, de la mateixa manera que també els altres horitzons que poblen les nostres vides són esfereïdorament a prop: també l’horitzó final —la mort— és menys llunyà del que sembla, i també és absolutament llis. A L’Escala, per més que em llevo d’hora per treballar i m’hi passo el matí sencer, tinc sensació de vacances. Les vacances són, en part, una actitud.
Sigui com sigui, aquesta setmana he acabat la primera revisió de la traducció de Freud i he començat la segona amb gran empenta; la segona és més ràpida i només emprenya perquè de tant en tant obliga a aturar-se molta estona en alguna frase que no hi ha manera que soni natural i intel·ligible. En els textos que he revisat aquesta setmana, Freud desmitifica les suposades casualitats quan estem pensant en algú i de sobte ens el trobem o en tenim notícia. Segons ell (o en tot cas, segons el Freud de Psicopatologia de la vida quotidiana), no hi ha res esotèric en aquest fenomen; en els exemples que posa (mal triats pel meu gust) tot es pot explicar per una pre-percepció inconscient de l’altre. Just el dia que vaig revisar aquest text, en arribar a Barcelona, vaig sortir del pàrquing i, en pensar que quan girés la cantonada passaria per davant de casa la R., em va venir com un tiro que el dimarts havia sigut el seu aniversari; vaig treure el telèfon per comprovar si en efecte era així (ho era); després continuo caminant, giro la cantonada, camino uns metres i de cop, pam, me la trobo allà al davant (quina il·lusió, sempre sempre sempre, parlar amb la R.).
Sé que Freud uns anys després de la Psicotaologia va estar flirtejant amb idees sobre la telepatia. ¿Crec jo en la telepatia? Em sembla que sí, trobo que és una idea prou plausible. Ves si no m’estarà agafant una vena mística últimament, perquè resulta que l’altre dia vaig anar a fer una ruta pel Gòtic per observar bé els entorns on a la tardor he de fer una mena de performance, i mentre observava vaig entrar en algunes botigues a inspirar-me (la performance té a veure amb la relació entre art i comerç). El cas és que vaig entrar a una botiga on normalment no entraria: tarots, boletes per cremar que se suposa que fan coses, llibres d’ocultisme; la botiga era pulcra i endreçada: tal com als sex shops ja no els cal ser locals opacs amb llums vermelles, a les botigues d’ocultisme tampoc els cal l’estètica fosca, empolsegada i pretesament mística. Per a gran sorpresa meva, en vaig sortir amb un pèndol. ¿Per què coi em vaig comprar un pèndol? Suposo que em sedueix la idea que sigui una manera de parlar amb mi mateixa, que el meu inconscient ordeni certs micromoviments que em donin a mi mateixa la meva pròpia resposta; de vegades les capes de neurosi són tan gruixudes que és indistingible el que volem. Durant la passejada també vaig passar per una ganiveteria i una guitarreria, però no em vaig comprar ni ganivets ni guitarres, que segurament són dues altres maneres de parlar amb el propi inconscient (la primera amb resultats fatals).
Dimarts vam celebrar la revetlla a casa la F. Hi vam arribar a l’hora acordada, la resta van arribar tard; que no passa res, eh, tampoc tenien cap pressa, és només una constatació, perquè em fa l’efecte que la gent cada dia arriba més tard, que arriben tard de manera sistemàtica. ¿Per què? ¿Hi ha alguna explicació sociològica per això? ¿És una manera de gestionar l’estrès contemporani, la sensació de no arribar a tot? ¿És un acte simbòlic contra el temps que li diu: “No, rei, tu a mi no em dominaràs”? Sigui com sigui, va ser una revetlla tranquil·la, no menjar massa (però em vaig saltar la dieta, especialment amb el vi, les xips i les olives) i anar d’hora al llit; no vam tirar els petards i fonts que teníem (al meu fill li va agafar son), de manera que la setmana que ve, quan torni a estar amb la canalla, farem un Sant Joan amb retard: diria que ho prefereixo. Hem de celebrar també que la meva filla ha tret, com sempre, unes notasses i ha acabat l’ESO amb una mitjana de 9,76; estem tan avesats que tregui bones notes que potser no les celebrem prou i no és just; a més, el tema notes sempre em remet a mon pare, a aquell any de segon de BUP (equivalent al 4t d’ESO de la meva filla) que vaig arribar a casa amb nou excel·lents i un suficient d’Educació física i tot el que em va dir va ser: «¿Què és aquest suficient?». Ser mare és tenir molt present el que no vols fer com els teus pares (i mentrestant anar negligint altres coses de les quals ni t’adones).
Persevero amb la dieta i l’exercici, i la bàscula es mostra prou agraïda. ¿Quant temps més aguantaré? Aquesta setmana, he hagut de saltar-me la dieta tres àpats (Sant Joan, un sopar amb la I. i l’aniversari de l’A.): massa salts, tot i que tampoc és que me la salti del tot, en el sentit de menjar tot el que voldria. Bé, perseveraré fins que pugui. La veritat és que em noto el cos millor i m’hi sento més a gust; m’he desinflat, això és cert. I avui, ai!, dino amb la F., que és una bona amiga de fa molts anys (dècades, de fet); la F. sol posar-me de bon humor; amb ella soc una persona més graciosa i alegre i generosa que de costum; quedar amb la F. és quedar també amb una versió de mi que m’agrada especialment.
Ahir vaig tenir l’última funció del monòleg al Texas; per primer cop la sala estava a mitges, però suposo que sent una funció de migdia en plena onada de calor tampoc no està gens malament. A la sortida vam vendre els mateixos llibres que si hagués estat plena: públic absolutament entusiasta. Les properes funcions que tinc seran al jardí de l’Ateneu el dia 14 i a L’Olivar de Ventalló el dia 17. Això del monòleg ha estat la més gran pensada que he tingut en anys.
A banda d’això, poca cosa, mosquits i proteïna (mai suficient), calor i comptar calories. Queden deu setmanes per acabar aquest dietari. Això del dietari és, igual que la dieta i l’exercici, una cosa que em convé molt i que em prova, però que no sé si hi sabré perseverar sense una raó que m’hi obligui (el compromís adquirit amb Catorze, la necessitat de baixar de pes). Ves a saber, potser quan acabi aquest dietari em vindran ganes d’escriure alguna altra cosa; fa dies, setmanes, mesos, que no escric res que no siguin articles. A banda de la biografia del Rafa, que penso acabar aquesta tardor, ¿tornaré a escriure un llibre o no? Quin misteri, no ho sé. ¿El vull escriure? Tampoc ho sé, podria ser que totes les raons que em repeteixo per no escriure siguin només pors i frustracions disfressades d’excuses, o un simple mecanisme de defensa, o veritats absolutes. ¿Té sentit, per a mi, escriure un altre llibre? Ho podria preguntar al pèndol, aviam què em diu, aviam què em dic.
