Si alguna cosa trena Orlando, Virginia Woolf i Vita Sackville-West és Knole. El castell de Knole no és un edifici majestuós que s’eleva dalt d’un turó i vigila les valls, sinó una construcció immensa, enclotada enmig dels prats verds de Sevenoaks, a Kent, per on passegen cérvols feréstecs i relaxats que avui ja no caça ningú. El castell de Knole disposa de 365 habitacions, 52 escales, 7 patis i 12 entrades. És més que una fortificació, una petita ciutat. Knole va pertànyer a la família Sackville-West i encara avui en són usufructuaris d’una part privada, malgrat que el conjunt hagi passat a mans del National Trust. I la Vita, l’amant-amiga de Virginia Woolf, l’aristòcrata transgressora que escrivia novel·les, estimava les dones i dissenyava jardins: era una Sackville-West.
Vita Sackville-West era filla única i hauria estat l’hereva del que per a ella no era una valuosa propietat sinó el lloc on havia crescut, en cas d’haver estat home. Ella, que estimava els espais i racons d’un castell on qualsevol de nosaltres es perdria, va haver de veure com casa seva passava a mans de l’oncle mentre ella en quedava exclosa. La Vita havia crescut entre aquelles parets, sota els codis d’una aristocràcia britànica encara prou activa per semblar decadent i les estimava com s’estimen els llocs on una ha estat feliç. De totes aquestes vivències en va parlar a la novel·la The Edwardians, la més famosa de l’època, on el palau de Chevron és una reproducció fidel de la vida a Knole. "Consideraven la mansió com casa en certa manera seva; el seu amor propi hi anava lligat i la seva vida era plena entre aquelles parets." La Vita no té pèls a la llengua, tampoc en tenia de viva veu, i recupera amb tota mena de detalls com era la vida en un lloc amb molt de servei, grans dosis de classisme i un sistema de funcionament gairebé feudal.
Vita Sackville-West es va casar, també a Knole, amb Harold Nicolson. Allà van néixer els seus dos fills i hi van viure fins que la mort del pare la va fer fora. El Harold i la Vita van comprar aleshores un petit castell, Sissinghurst, que va agafar renom pels magnífics jardins que ella mateixa hi va dissenyar. Però Sissinghurst no era Knole. Per això, quan la seva estimada Virginia li va dedicar la novel·la Orlando, la Vita va sentir que recuperava casa seva i que d’alguna manera aquell text l’ajudava a cicatritzar la ferida. "A més, has inventat una nova forma de narcisisme. Ho confesso: estic enamorada de l’Orlando. Això és un inconvenient que no havia previst. Virginia, estimadíssima, només et puc donar les gràcies per fer brollar tots aquests tresors. Em vas fer plorar amb els passatges sobre Knole, maleïda siguis",* va escriure Vita a Virginia tot just acabar de llegir Orlando, encara amb l’emoció a flor de pell i afalagada per l’homenatge que l’estimada Virginia li havia regalat.
Orlando narra la vida durant més de tres segles d’un personatge androgin i és l’alter ego de Vita Sackville-West, estrafolària, independent, homosexual i llibertina. Orlando és, en arrencar la novel·la, un home, i com a tal hereta el castell familiar. Un bon dia, però, es lleva i és dona. "I amb això l’Orlando es va despertar. Es va estirar tot. Es va aixecar. Es va quedar dret, completament nu davant nostre, i mentre les trompetes retronaven La Veritat! La Veritat! La Veritat! no ens queda cap altra opció que confessar-ho: era una dona."** El triomf d’Orlando no és conservar-se jove al llarg dels segles, tampoc ho són les aventures que viu d’un període a l’altre, sinó mostrar que en ell no hi ha cap diferència per ser home al principi i dona més endavant, malgrat que sí que hi és per a la societat. A Orlando, Virginia Woolf va redimir Vita Sackville-West de la condemna d’haver nascut dona i alhora va qüestionar el gènere d’una manera que avui dia encara resulta rellevant. Orlando hereta el castell sent home i la societat li manlleva quan esdevé dona, malgrat que no ha canviat res. "Però a través de tots aquests canvis havia continuat sent fonamentalment la mateixa. Tenia el mateix caràcter encaboriat i meditatiu, el mateix amor pels animals i la natura, la mateixa passió pel camp i les estacions. «Al capdavall», va pensar aixecant-se i caminant a la finestra, no ha canviat res."**
La vida de Vita Sackville-West no es pot deslligar de Knole. El castell li va ser casa durant mitja vida i va esdevenir absència quan el va perdre. La Vita el va escriure i reescriure per fer-lo present, però si algú li va atorgar consistència d’eternitat, aquesta va ser la Virginia amb l’Orlando. Entre aquelles dues dones lliures i independents que van ser amigues i amants, però que sobretot es van estimar, no hi ha llegat més preciós. Nigel, un dels fills de Vita, anys més tard, en una entrevista a la BBC, diria d’Orlando que era la més llarga i encantadora carta d’amor de la literatura.
*Cartes d’amor, V. Sackville-West i V. Woolf, trad. Mireia Vidal-Conte. Ela geminada. 2025.
**Orlando, una biografia. V. Woolf, trad. Marta Pera Cucurell. Viena Edicions. 2023.
"Una casa pròpia" és una secció de Sandra Freijomil en què mostra com les llars dels escriptors condicionen el que escriuen i el que viuen.
