Un dia de fa temps, quan encara vivia afectada per la idea de compartir-me, un senyor ben plantat i divertit em va proposar d’anar a prendre alguna cosa per aviam si entre nosaltres sorgia allò.
La imatge que me n’havia format coincidia bastant amb el que jo buscava, i hi tenia posades no pas poques esperances. Me’l va suggerir una amiga, que era amic del seu marit, que faríem tan bona parella, que per què no, que almenys us coneixeu i decideixes.
Vam quedar un vespre a la cafeteria del Palau, que hi tinc molta tirada. Jo hi aniria un parell d’hores abans per poder escriure i llavors ell arribaria. I va anar així mateix. Mentre em debatia entre dos adjectius per caracteritzar un cel de novembre se’m va acostar, content, fent allò tan de profà de mirar l’entorn i dir quin lloc tan bonic, i jo em vaig alçar per saludar-lo de manera apropiada.
Al fer-nos els dos petons de rigor em va dir que bé olores, i a mi em va caure l’ànima als peus. Però aquells ulls tan verds i aquelles espatlles. Li vaig dir que allà s’hi prenia cava i s’hi va avenir sense objeccions.
La conversa, divertida i consistent, va transcórrer amb la viscositat del gaudi. Sense resistències. Però de sobte diu lights will guide you home, ¿saps? Bé, no. ¿Saps? ¿Què he de saber? Coldplay, Fix you, 2005, X&Y, ¿no?
Ni puta idea.
Em va fer la mateixa mirada que em surt a mi quan algú es pensa que Goldberg va compondre les variacions. De llàstima barrejada amb fàstic. I buscant una complicitat cada vegada més improbable, em va fer la broma de al proper concert t’hi porto.
Amb tota la gràcia que vaig ser capaç de congregar li vaig dir que no m’interessava Coldplay i que la manera com havia formulat la invitació —t’hi porto— distava molt del com jo percebo el fet de compartir coses.
El pobre es devia pensar que la cosa tenia adob perquè de sobte, amb il·lusió renovada, s’alça i diu ¿una altra copa? Al posar-se dret es va fer baixar un dels camals amb un lleuger cop de peu que em va obligar a dirigir la mirada cap a les sabates. I com hi ha Déu que el cor se’m va aturar.
De sobte, continuar amb la soirée va deixar de ser una opció.
Em vaig imaginar a mi mateixa en aquella situació tantes vegades sostinguda d’haver de mostrar complaença vers realitats que em fan més nosa que servei. Que oloro bé, que és la primera vegada que trepitja el Palau de la Música, que em vulgui instruir, que em porti als llocs en comptes d’anar-hi plegats… i aquelles sabatetes.
(Es diuen driving shoes i són uns mocassins dissenyats als anys seixanta específicament per conduir. Amb una sola de goma molt flexible i petits tacs que afavoreixen l’adherència als pedals, van aparèixer com una alternativa a les soles de pell, que es desgastaven amb la conducció.)
No vaig declinar la segona copa pels mocassins de color crema, però sí que van acabar de donar forma al meu no. La companyia d’aquell home, que estava intentant donar el millor de si mateix, que havia triat aquelles sabates perquè al seu parer devien ser el millor que tenia a l’armari, m’estava ocupant un temps que clarament preferia dedicar a decidir si el cel de novembre era lívid o cendrós.
