La guineu, quan no les pot haver, diu que són verdes.
Isop, s. VII aC
Ni sota tortura confessaré qui ni on ni quan, però algú. Des de l’alta cultura catalana se m’ha demanat que parli de manera desacomplexada d’un fenomen que ha fet badar més boques que qualsevol aparició mariana. I jo, que no tinc gaire credibilitat dins l’Olimp intel·lectual, accepto el repte amb irresponsabilitat.
No passa dia que no rebi, per part de la persona que m’ha fet l’encàrrec, alguna imatge evocadora de l’animal. Ara saltant, ara arrencant fibres sucoses d’un costellam de ren. De vegades fins i tot mirant directament a càmera amb una expressió que barreja, de manera exquisidament quirúrgica, innocència i brutalitat.
Avanço amb prudència. El faig entrar a poc a poc, sense sobresalts, són vora cent quilos i no vull que ningú prengui mal. Com passa sempre davant singularitats tan extraordinàries —prenent sobretot la primera de les accepcions de la paraula extraordinari del Diec2: Que està fora de l’ordre o de la regla comunament seguida, no acostumat—, el ramat s’esvera.
Femelles i mascles es deleixen per endevinar el tacte, les aromes de la crinera que porta lligada en un recollit tibant, sobri, però ja icònic. Però alerta!, perquè els menys entesos, els que desconfien de la bella criatura, tensen la musculatura —corre que es menja el cor dels bous— i li miren les cames: algú els ha dit que dins les Nike Phantom 6 Low Pro s’hi amaguen peülles en comptes de peus.
La natura comet excessos. De vegades s’equivoca i fa néixer ovelles de dos caps; aquesta vegada la combinatòria de gàmetes ha donat lloc a un prodigi.
Qualsevol intent de classificar-lo fracassa: és massa ferotge per ser humà i massa afable per ser animal. Té l’habilitat de provocar respecte i tendresa alhora, sense transicions, una superposició quàntica que només es resol quan l’observem.
Gràcies a l’aplec mundial de futbolistes d’enguany, milions de persones han coincidit, per una vegada, en un mateix acte de contemplació: Erling Braut Haaland. Una figura atàvica que, sense fissures, ha compartimentat la humanitat. Del cantó de l’agraïment, els qui saben encara meravellar-se; del cantó del ressentiment, els qui, incapaços d’assolir l’extraordinari, s’afanyen a desacreditar-lo.
