Hi ha una planta que es diu Amorphophallus titanum. Fal·lus amorf, però no només amorf, sinó també gegant. Ara bé, Odoardo Beccari —el senyor amb cara de molt enfadat que li va posar nom el 1878— va ometre el que jo trobo que és més rellevant: que fa olor de carn podrida. Fal·lus amorf, gegant i fètid.
Un festival per als sentits.
La planta, que la majoria de cultures han triat de dir-ne flor cadàver en les seves variants respectives, és una preciositat. Fa una mena de lliri descomunal de tres metres d’alt de colors vistosos que floreix quan li vaga. Potser un cop l’any, potser cada deu anys. Però quan ho fa, pren una velocitat vertiginosa de creixement de deu a vint centímetres diaris. Això sí, al cap de tres dies d’arribar al seu prime, es marceix com qualsevol altre fal·lus amorf, gegant i pudent.
Una posada en escena prometedora. Apareix quan li ve bé, creix de pressa, desplega el plomatge multicolor, ocupa molt espai, fa pudor i quan està en el seu millor moment, tres dies i apa siau. Si no fos perquè és una planta, tindria compte a LinkedIn i donaria tips sobre lideratge.
N’ensenyo una imatge a les meves amigues. L’una diu que sembla un còctel al passeig de Lloret, l’altra, que si és grotesca com una vedet en decadència, i l’última a incorporar-se a la conversa —feia dies que no dormia tan bé, ha dit per justificar la seva tardança—, una ballarina de tutú ensangonat. Qui té amigues té fatigues, que deia la meva besàvia. He decidit no comptar amb elles. No m’ajuden gens.
El cas, tornant al tema, és que m’ha fet pensar en l’enamorament. ¿Què hi ha més luminescent i efímer que enamorar-se? Què dius! Jo porto vint anys casada i encara estic enamorada del meu marit. Congratulem-nos-en, amiga, però ho ben dubto. Enamorar-se és una patologia aguda; el contrari absolut de la salut mental.
L’enamorament és una afecció de curs imprevisible i etiologia desconeguda que afecta persones aparentment sanes. Se sol presentar de manera sobtada —a l’agenda no et surt dimarts 30 de juny toca enamorar-me— i, sovint, després d’un contacte breu amb el vector. Debuta amb simptomatologia aparentment inofensiva: somriures injustificats, consulta del mòbil cada vint-i-tres segons, incapacitat per concentrar-se i una tendència preocupant a interpretar qualsevol emoji com una declaració d’amor. El de gamba, el de raspall de dents o el del carro de supermercat.
Si tot fos això. Però la simptomatologia progressa amb la urgència d’una diarrea. La persona afectada desenvolupa una pèrdua gradual del sentit crític, idealitza l’hoste fins a límits incompatibles amb la realitat i experimenta una alteració severa del seny. El que per a un ésser sa serien conductes mereixedores d’una ordre d’allunyament, per a la persona afectada són senyals inequívocs que cal reservar hora a la manicura perquè l’anell no quedarà bé amb el dit ple de repelons.
La malaltia sol remetre quan es comença a sentir pudor de mort. Espontàniament, al cap d’uns mesos o, en els casos més greus, al cap de dos anys. Sí que de vegades es pot cronificar, però aleshores ja cal la intervenció de la Seguretat Social i potser dels Mossos.
Quan la fortor arriba a l’epiteli olfactiu, la persona pacient recupera progressivament el sentit crític i comença a identificar alteracions conductuals del fal·lus gegant que durant la fase aguda de la malaltia havien passat completament desapercebudes: aquell sorollet quan beu, la dèria pel sexe anal, que no li va agradar Call me by your name.
Al capdavall, i després d’aquest estudi clínic, rigorós i exhaustiu, potser sí que cal fer cas de les amigues. Fa anys que la humanitat seqüencia genomes i desenvolupa cures miraculoses, però encara no ha trobat cap mètode fiable per distingir el true love d’una mala decisió. Per això, mentre la ciència no troba el protocol a seguir, escoltem les amigues i mirem de no perdre el cul per una vedet ensangonada que pren un còctel al passeig marítim de Lloret.
