Entenc a la perfecció, sense jo tenir res íntim amb Jesucrist, les místiques medievals que es tancaven dins una cel·la per sempre i ja en tenien prou amb les visions de plenitud que les posseien adesiara. ¿Que potser miraria de convèncer un parell d’amigues per tancar-nos juntes i poder comentar els deliris? No et dic que no. Això, o un MacBook Pro i bona connexió.
Tan bé em sento en companyia meva que penso, mira enrere perquè tampoc és normal que cada dia et llevis donant gràcies per no tenir parella. I al mirar enrere veig sobretot molt d’esforç i desgast, l’esmerç d’una energia que necessito tota per a mi. Per això dono gràcies, perquè no tinc fuites. No he de riure les gràcies de cap home extremament enginyós.
Avui, però, ara, que són poc més que les set del matí d’un diumenge, em sento enamoradíssima d’un jove que no sé qui és. Ha passat en algun moment de les tres-centes fases REM per què he transitat. La sensació és clara: n’estic enamorada.
Passava a la feina. Era un informàtic jove i net que em sorprenia admetent-se flaqueses —ara no recordo quines—; jo l’escoltava i li deia abracem-nos. I ens hem abraçat d’una manera que tots dos érem dins de tots dos, els dos protegíem i érem protegits per l’altre en aquest sol gest de l’abraçada. La sensació ha estat —ho està sent encara— de tornar ser petitona i estimada, revestida de l’amor amb què s’embolcallen els desprotegits. Però sabia que estava fent el mateix amb ell, que se’m desfeia de gratitud als braços.
M’he llevat insurrecta.
¿Per què, quan no el vigilo, el cervell em fabrica escenes de les quals abjuro tota l’estona mentre estic desperta? ¿Què és —què ha estat— per a mi la parella, que la nego amb tanta inapel·labilitat quan no dormo?
Us asseguro amb tota veritat que per a mi —i per això el cervell em deu somicar de nits— la parella mai no ha estat el que acabo d’explicar que he viscut al somni. Els amors que he tingut han estat sempre esgotadors. No recordo haver-me sentit mai tan tranquil·la dins una abraçada desperta. I això és el que m’encara a mi, el que em desconcerta. Si el cervell hagués reproduït un record… però no: s’ho ha inventat tot.
I ara, que ja m’he dutxat i el mirall m’ha assegurat que tot era mentida, amb més claredat discerneixo el que sí del que no. Perquè no enyoro cap home. Potser només la possibilitat que l’amor hagués pogut ser això. Sense que ningú rescati ningú, sense deutes ni esforços estenuants. Un dins l’altre mentre l’altre és dins l’un en la mateixa proporció, amb la mateixa intenció.
I un altre potser. Potser el cervell, molt més compassiu que jo, m’ho ha regalat aquesta nit. Per ensenyar-me coses que, encara que no hagin passat mai, també es poden trobar a faltar.
