A mi, que vinc de ser jove en un poble, ningú m’ha d’explicar el poder dels m’han dit que o es veu que. És, clarament, la mesura que tot ho decideix. Al poble era molt important mantenir un to neutre o moderat per poder acabar casant-te amb algú de casa bona. Altrament, havies de marxar, que és el que vaig fer jo, que era bohèmia. I sent bohèmia val més que te’n vagis, perquè si no, acabaràs tacant el nom de la teva família, que, la pobra, no ha fet pas res de dolent. Ans al contrari.
Actualment, i des de ja fa uns quants anys, el m’han dit que o es veu que habita un nou paradigma. Les xarxes socials actuen de pantalla on mostrar el que vols que diguin de tu. Soc en una platja paradisíaca fora de temporada (no com tu, que no tens diners). Estic sopant amb un grup de nois (no com tu, que tens el marit gelós). Mirem de controlar, dirigir, de contextualitzar les enraonies a través de proves curosament seleccionades a xarxes. Però… ¿n’hi ha prou?
Esclar que no.
Una amiga em diu: “L’he bloquejat. Ja està”. Ostres! És gros, però good for her. Perquè ella estava en aquell procés lamentable de fer molta força vital per trobar en l’ell real, l’ell ideal que ella tenia al cervell.
¿S’entén?
Coneixes un home, t’encanta. Però de sobte comença a fer coses que no acaben de quadrar amb el que t’agradaria que fes, que fos, però encara t’encanta perquè has decidit que t’encanta. I ofereixes als déus sang, suor i, sobretot, llàgrimes a canvi que ell sigui aquell que vols que sigui. Però no passarà mai. Perquè ell és ell. Un ell que no té res a veure amb qui tu vas decidir que era quan hi vas començar a sortir.
El que en sabies era el que ell volia que en sapiguessis. Tu i tothom. Per això penjava a les xarxes testimonis solidaris, feministes o reivindicatius del seu dia a dia. Perquè ens penséssim que és un home deconstruït, paladí de la responsabilitat afectiva. I així el vas dissenyar en les teves expectatives. Però: fake.
¿Podem dir, doncs, que les xarxes han substituït els m’han dit que o es veu que? No.
Si realment vols saber, parla amb les persones que el coneixen. I, si pot ser, persones d’àmbits diversos: amics, companys de feina, veïns… —tampoc de manera obsessiva, que llavors es veu que la tal és obsessiva—. El que tinguis a l’abast. Escolta, aquest, ¿què? I anar recollint informació i fer-ne un estudi objectiu i sensat: el que faria un estadístic guiat d’una banda per la ciència i de l’altra, pel quan els gossos borden alguna cosa senten.
Germanes, el que acaba funcionant és el de sempre. Observar, intuir i aconseguir detectar les red flags a temps —la meva ex està boja—. Sumar indicis, sospesar.
Els gossos, fem cas dels gossos. No fallen mai. Perquè sí que era bohèmia, jo, comparada amb les meves amigues. Jo i la meva bestfriend, i totes dues vam marxar. Jo a Barcelona i ella, a Londres. I bé que vam fer, perquè ni en somnis hauríem aconseguit trenar el nostre destí amb cap dels cognoms il·lustres del poble. Ni de conya.
"Contenidor en flames" és una secció d'Esperança Sierra en què, amb una barreja d’humor picardiós i franquesa desfermada, examina les relacions humanes, l’amor i el desig des del punt de vista d'una dona de mitjana edat que es resisteix a caure en el costumisme tradicional.
