Single girls, single girls, single life is great.
Don’t need a guy to make me cry
I’m keeping it that way. Hey!
Single girls, single girls, me, myself and I.
I’m going out having so much fun,
I won’t see you tonight.
L’Alba, amiga de quan jo era hippie, em comparteix un reel d’un compte d’Instagram que desconeixia: The Boss Women’s Drop. Hi apareix, al reel, una dona sola d’uns trenta i força anys en un exterior nevat ballant com si no hi hagués demà. Porta una copa de cava alçada a la mà dreta i, a l’esquerra, un ram de retalls d’algun arbre conífer que, per l’ambientació, hauria de ser avet. Amb ulleres de sol, els cabells recollits amb elegància i un abric llarg negre, en realitat va supercòmoda perquè a sota porta un pijama de franel·la de quadres vermells i negres per celebrar el que he escrit al capdamunt de l’article —alineat a la dreta i en cursiva— al ritme de la tornada de Jingle Bells.
Balla que la vida de soltera és magnífica perquè no necessita cap home que la faci plorar, i rebla que sortirà a passar-s’ho bé, entre altres coses, perquè aquesta nit no el veurà (compto que aquí parla d’un home en concret a qui acaba de superar).
Suposo que l’Alba m’ho ha passat perquè és un contingut que barreja tot de coses que fan per mi: la dona lliure amb aquest punt de barreja d’elegància i feresteguesa celebrant la solteria com un acte de sobirania. Un encert, Alba, com veus.
Però…
¿Per què cal passar pels homes per arribar aquí? I qui diu homes, diu dones, que últimament sé d’amigues lesbianes que també han quedat fines després de relacions amb femelles verinoses. ¿Per què per arribar a aquest punt cal passar per duanes doloroses? Aviam si tindran raó els religiosos, que el patiment duu a la redempció. Merda, no, ¿ok?
Fa segles que els catòlics hi insisteixen: el dolor no és un error del sistema, sinó que és el sistema. Que travessar-lo acceptant-lo, oferint-lo, carregant-lo —la creu— és el passaport per arribar a una forma més elevada d’existència. Patir per amor, patir per l’altre, patir perquè l’altre et fa mal o perquè no te’n faci. I després, si tot va bé i aquell dia Déu ha tingut una mica de temps per fer-te cas, ser recompensada amb aquesta sensació que no és alegria, sinó la plenitud d’on totes hauríem de partir ja d’entrada.
Però no, som així. Fins que no perdem la dignitat no som conscients que som dignes de ser dignes. A la parella, a la feina, a tot arreu.
¿No trobeu que a les persones que ho han tingut tot fàcil a la vida els falta aquella mica de veritat? La seva plenitud, si la tenen, no val tant, té les arrels poc fondes. L’última relació amb ínfules de durabilitat que vaig tenir em va dir és que tu ets molt viscuda. Com a entrebanc. Perquè ell es considerava poc viscut per tanta vida meva. Vam durar ben poc.
Heràclit. Potser el perquè ja el va dir Heràclit: La malaltia fa trobar el plaer en la salut; el mal, en el bé; la fam, en l’abundor; l’esgotament, en el repòs. Que si no hem patit no tindrem la necessitat de sortir a ballar sota la neu amb una copa de cava perquè el no-patiment no serà excepció, no serà plenitud. El no-patiment serà no haver viscut prou.
Dit això, amigues, que la vida us sigui prou contradictòria per poder-la acabar pensant que no us faria res tornar-la a viure.
"Contenidor en flames" és una secció d'Esperança Sierra en què, amb una barreja d’humor picardiós i franquesa desfermada, examina les relacions humanes, l’amor i el desig des del punt de vista d'una dona de mitjana edat que es resisteix a caure en el costumisme tradicional.
