Si alguna cosa agraeixo a la menopausa és que pràcticament no tinc desig sexual. Heretgessa! ¿Un altre estigma? Segueixes massa comptes de l’Opus Dei! Prou de calúmnies! Crema a l’infern, infidel! ¿I et fas dir feminista? Doncs jo vaig més calenta que mai!
Mira, whatever. Jo, no.
¿Que potser és només una època? Sí, tot és més o menys cíclic, potser sí, però és que tant me fa, perquè miro de construir-me la realitat dia a dia. I ja fa dies i mesos que em sento especialment lliure perquè no em ve de gust enllitar-me amb ningú que no sigui un gat.
No cal tenir el carnet de budista per saber que qui està lliure de desitjos no corre el perill d’haver-se d’arrossegar per aconseguir res. I tampoc dic que el desig sigui un demèrit, però sí que és cert que quan els desitjos no manen, el cos i el cap respiren tranquils. L’assossec pren el relleu del desfici.
I m’he estudiat bastant. M’he ben estudiat i el que crec que passa és que ja no confonc el voler amb el deure. I, el més important: el meu desig no decideix en qui abocar-se. Ja no és aquest, el sentit. El desig, que com jo ja ha fet prou i ara té ganes de veure-les venir (a vore vindre, que diu la Marieta), es reserva per quan algú sàpiga el codi d’entrada i passi totes les proves d’accés. Més pèrfides que les que supera l’Indiana Jones a l’última croada. Sense dret a fallar-ne cap.
No sabeu la tranquil·litat que dona aquest estat. Lluny de ser letàrgic, és una oportunitat per veure-hi clar, sense els filtres lascius, que, per la seva naturalesa impetuosa, infecten el discerniment. Com un rebost ple a vessar de llepolies, que te les mires perquè són de colors bonics, no perquè te les vulguis menjar. No hi ha sobressalts ni decepcions. I pel que fa a la cosa pràctica, quan surto a sopar pels puestos ja no calen les clàssiques depilacions depersidecas.
Jo perquè soc de boutade fàcil, però parlant seriosament, no crec que els anys m’hagin apagat el desig, però sí que ha deixat de fer soroll. I quan calla apareixen coses increïblement plaents com el criteri i la calma. Poder triar. I si això és envellir, que no se’m vengui com a tragèdia, perquè m’està encantant. És, simplement, deixar de córrer darrere de res.
"Contenidor en flames" és una secció d'Esperança Sierra en què, amb una barreja d’humor picardiós i franquesa desfermada, examina les relacions humanes, l’amor i el desig des del punt de vista d'una dona de mitjana edat que es resisteix a caure en el costumisme tradicional.
