Hi ha dues accions a les quals em recorre l’ànima quan la terrenalitat l’amenaça de ressecar-la. Dues activitats que podria fer perfectament dins una cel·la —no demanen altre contenidor que l’habitació infinita de jo per dins—, però que el segle XXI a Barcelona em fa fer-les des de llocs menys ascètics, com ara una cafeteria o el sofà de casa.
Ho noto, que l’ànima se’m marceix, quan, malgrat el Prozac, ho trobo tot trist. Una núvia amb tatuatges, un bebè amb diadema, una caixa d’allò que en diuen plátanos machos. Ploraria profundament sobre aquestes tres imatges perquè, d’alguna manera, premen el botó d’obertura de les comportes d’una tristesa intractable que sentia quan tot em feia ràbia i no suportava a ningú.
Alto!, em dic quan ho noto. Ara cada vegada ho noto amb més antelació, la qual cosa m’honora. I em poso mans a l’obra, fil a l’agulla, ben arremangada.
La primera de les accions que sé que he de fer per sortir del pou apocalíptic és estimar profundament i sense miraments. Agustí d’Hipona: Dilige et quod vis fac, estima i fes el que vulguis. Quan em sento a punt del col·lapse per tristesa invoco una quantitat desmesurada d’amor just a l’altura del pit per abraçar-me fort des de dins, i, quan ja en soc plena jo, el projecto onsevulla i a discreció. La quantitat desmesurada d’amor me la imagino com purpurina tornasolada. Em flipa la purpurina. Tot això ho faig amb la ment, ¿d’acord? I, de manera sorprenent, un cop expel·lit l’amor em sento molt més lleugera de tristesa, fins al punt que el bebè amb diadema ja no em fa sentir pena, només compassió.
Experimentar l’amor activament fa més suportable l’existència. No és que les coses es tornin més boniques, però estimar modifica la percepció, la recalibra, com si la tristesa fos una avaria de la mirada.
Després, la segona acció és aprendre. Com que no puc aprendre des de massa tristesa perquè la tristesa m’ho bloqueja tot, l’acció d’aprendre la faig sempre després de deixar enrere, en la mesura de què soc capaç, l’abatiment. Quan començo a remuntar, penso que tot ha de tenir explicació i em venen ganes de saber coses que, per més que les estudiï, no les arribaré a saber mai completes perquè o bé són massa difícils o bé són, directament, misteris.
Es tracta de dues maneres de mirar d’entendre el món, només les distancia un prefix: la física i la metafísica. Partícules i déu. Sí que comprar-me unes sabates o una llibreta guapa m’arreglaria la tarda, però res comparat amb el plaer de mig entendre la inflació còsmica o d’estudiar detingudament alguna visió de Hildegard von Bingen.
Necessito situacions mentals que em mantinguin en estat de fascinació. Altrament, em deprimeixo i no hi ha fàrmac que em recondueixi. Però, sortosament, entre la física, que cada dia albira noves realitats i més desconcertants, i la metafísica, que què us n’he d’explicar, sembla que tinc camp per córrer fins al dia que, finalment, tant déu com les partícules em rebin en el més enllà per explicar-me tota la veritat. I sé que ho faran.
