Una vegada vaig anar a l’oculista perquè havia perdut vista, o això pensava jo. Després de fer-me llegir les lletres projectades, em va dir: “Ho has llegit tot bé, veus perfectament, el que passa és que no hi ha res més a veure”. Ell no ho sap, però aquell “no hi ha res més a veure” m’ha acompanyat durant anys, com una possibilitat, de vegades tranquil·litzadora i de vegades funesta.
El cas és que a mi encara em quedava una línia per llegir a la taula optomètrica, havia arribat a E D H C M, però hi havia més lletres a sota. “És que la següent no l’has de veure”, va dir l’oculista despreocupat mentre escrivia a una fitxa. M’ho vaig manegar per posar-me les ulleres, apropar-m’hi dissimuladament i veure què hi deia: F T P R H. Com que m’havia dit que no ho havia de veure, ho vaig memoritzar.
He guardat aquestes lletres durant anys per si són una contrasenya, un codi secret que desactivi o activi algun detonador important, que obri un cofre secret amb informació classificada; però de moment no ha passat res, contrasenya incorrecta.
Per això ho dic per aquí, per si algú troba on podrien quadrar (F T P R H). No voldria que se’ns escapés l’oportunitat d’obtenir revelacions sobre grans enigmes, potser al voltant de la visió, com per exemple en quin moment es va decidir que les ulleres, necessàries per veure i viure, no entraven a la sanitat pública. O com pot ser que, quan la mare del petit Alí (de vuit anys i a qui uns encaputxats en moto a Ceuta van disparar un perdigó prop de l’ull dret) va anar a denunciar a la Jefatura Superior de la Policia, li diguessin d’entrada que no podia fer-ho sense documentació (denunciar és un dret fonamental de qualsevol persona davant un delicte, tinguis o no tinguis papers). O com pot ser que, en cas que s’acabés condemnant els policies que van buidar l’ull a Roger Español l’1 d’octubre, seria el primer cop que es condemni un policia a Catalunya per lesions oculars a manifestants i celebracions. I en són més d’una dotzena en els darrers vint anys.
“És que la següent no l’has de veure”, havia dit l’oculista. ¿I si era en realitat un policia infiltrat i se li va escapar aquest lema d’escopeter? Ara et disparo aquesta, la següent no la veuràs, perquè t’hauré deixat sense ull o perquè hauràs escarmentat i no tornaràs a manifestar-te, que és el que busquen tantes pràctiques de brutalitat i abusos policials: inculcació de la por, criminalització de la protesta, desmobilització.
¿I si en realitat era un diputat infiltrat, d’aquests de la majoria del Congrés que eludeixen dia sí dia també derogar la Llei Mordassa, malgrat compromisos de fa més de 10 anys? I mentrestant, agressions físiques i econòmiques, que et pot caure —i cauen— una multa de mínim 600 euros, per exemple, per “faltes de respecte a l’autoritat”.
En els primers 10 anys de la llei, fins a 2023, s’havien registrat més de 429.000 sancions per infraccions emparades en la Llei Mordassa (això excloent aquelles vinculades a drogues, armes i explosius), segons recull el Centre Irídia. Més del 76% d’aquestes sancions van ser per infraccions de desobediència, resistència o negativa a identificar-se (article 36.6) i faltes de respecte a l’autoritat (article 37.4).
Ho miris per on ho miris, la Llei Mordassa és un dels retrocessos democràtics més bèsties que hem tingut en els darrers anys. I no ens l’ha dut aquesta nova extrema dreta. Ara que bufen nous vents de mobilització (l’habitatge és un dret, vaga general!), sortim als carrers amb els ulls oberts per defensar-nos i defensar el nostre propi dret a la protesta, a assenyalar la lletra petita d’un contracte social que fa aigües.
Ara que venen temps de proclames electorals, exigim el compliment d’aquella promesa encara pendent —entre tantes altres— de derogar la Llei Mordassa i afinem la mirada per llegir també la lletra petita d’algunes receptes contra els neofeixismes, per decidir si volem defensar com a justa aquesta democràcia tal qual la coneixíem o si estem davant l’oportunitat de veure-hi una mica més enllà.
