La ciutat i la casa és una d'aquelles novel·les que sembla aparentment simple, en què seguim els fragments de vida d'una colla d'amics que s'escriuen cartes, però és en l'atenció als detalls que es desvetlla la complexitat. Natalia Ginzburg no ens atrapa amb cap intriga galopant que ens delim per desvetllar. Una novel·la íntegrament epistolar entre deu personatges imposa, per defecte, un ritme lent, que només s'altera amb esdeveniments que fan capgirar l'esperit dels corresponsals. Enmig d'explicar-se les nimietats quotidianes i posar-se al dia de les xafarderies sobre la resta de la colla, arriben sense anunciar-se els grans sotracs que colpegen cada vida en un període de poc més de dos anys: enamoraments, infidelitats, morts, trasllats, separacions i decisions equivocades a cor què vols. Tot comença i tot canvia d'ençà que en Giuseppe decideix marxar a l'altra banda de l'Atlàntic, tant per a ell com per als que s'han quedat a Roma o a l'Úmbria: «Vinc a Amèrica com qui ha decidit llançar-se a l'aigua i espera sortir-ne o mort, o nou, o diferent». Carta rere carta, i potser precisament perquè en aquest grup d'adults qui més qui menys va a la deriva tot i haver arribat a l'edat madura, anem sentint cada cop més properes les seves vivències. Com a la vida mateixa, vincles que havien estat estables s'ensorren tot d'una, mentre que encontres improbables es tornen lligams sòlids. Natalia Ginzburg sembla dir-nos que tant les colles d'amics com les relacions de parella són com bells tapissos amb els nusos que els lliguen sempre a punt d'afluixar-se i d'esfilagarsar-se per qualsevol eventualitat, però sense trencar-se del tot.
«És ben difícil desfer un matrimoni, en queden sempre miquetes escampades, que de tant en tant, tot de sobte, espurnegen i escupen sang». S'ha dit que és una novel·la sobre la desintegració de la família tradicional i ben bé podria ser-ho, ja que Ginzburg ens presenta altres maneres de pertànyer i d'estimar: un antic amant que acaba sent millor amic i confident, la cunyada vídua que passa a ser muller, un marit que accepta les banyes sense escarafalls i cria com a seu el fill d'un altre, una mare de família nombrosa enamoradissa com si encara fos adolescent, un jove homosexual que dona el seu cognom a la nena d'una companya de pis que ha estat mare soltera... A la Itàlia de 1984, any en què aparegué la novel·la, no era pas habitual retratar amistats que són més que família, representar maternitats i paternitats alternatives ni parelles obertes; tot barrejat amb al·lusions a la màfia, la psicoanàlisi, l'homofòbia o la història de la literatura.
No és pas anodí que per escriure sobre el desballestament dels rols tradicionals i sobre cases que es deixen i llars que s'enyoren, Ginzburg triés precisament com a forma la de la novel·la epistolar en una dècada en què les trucades ja feia temps que anaven guanyant terreny a la comunicació per carta i que el correu postal començava la seva lenta agonia. Els personatges que s'intercanvien lletres a La ciutat i la casa també es telefonen, però si no es troben o volen dir-se quelcom d'important s'escriuen perquè, com diu la Roberta, «per telèfon tampoc no es diu mai res»; o encara, el Ferruccio: «el telèfon no serveix per dir coses importants, que són les que demanen temps i espai, està fet per a les menudeses». Amb tot, poques vegades es tracta de cartes emocionals o íntimes. La gran majoria transmet aquelles petites coses que conformen vides que s'escolen en una successió de dies i nits sense gaire transcendència, fins que arriba el destí indefugible, aquell futur que sembla que hom dugui «estampat a la sola de les sabates». Es tracta més aviat de cartes prosaiques, precedent dels correus electrònics a l'era del telèfon fix, i emparentades amb les enraonies de celobert d'un pati de veïns. Però entre fer safareig dels uns i dels altres llueixen, inadvertides, reflexions d'una gran profunditat que se t'arrapen ben endins: «A la vida no ens podem fer nostres gaires coses. Arriba un moment, a la vida, que totes les coses que mirem per primer cop ens resulten estranyes. Les mirem com turistes, amb interès, però fredament. Pertanyen als altres». Com a lectors, tampoc no ens pertany la veritat amagada rere allò que s'expliquen aquesta colla, perquè no hi ha ningú que, en adreçar una carta a un amic, mostri el cor en flames voltat d'espines com aquells cristos del sagrat cor que se l'assenyalen per sobre la túnica. El paper de què estan fetes aquestes cartes no és translúcid. Som testimonis d'una certa opacitat, d'un reguitzell de confidències mig contingudes. És com si la novel·la se'ns resistís i que, per poder-la interpretar, haguéssim de parar esment a repeticions aparentment intranscendents, però que enclouen petits misteris. A les primeres cartes hi ha el misteri del polpettone, la recepta de tall rodó farcit que a la Lucrezia no li acaba de sortir mai bé, sobretot quan hi apareix un nou convidat, l'enigmàtic Ignazio Fegiz, que «amb aquella mà que duu darrere l'esquena hi guarda un farcell de coses que no deixa veure mai»... Molts personatges escriuran sobre l'estranya obsessió de la Lucrezia a seguir fent polpettoni tot i que sempre se l'obrin. Els lectors que vulguin entendre La ciutat i la casa hauran de fer l'esforç d'interpretar aquests senyals i sobretot allò que mai no es diu a les cartes. Un altre exemple: en Giuseppe i l'Aberico, pare i fill, tenen una relació força distant –«Em dius "pare" com si fos un capellà»–, però tot i l'aparent fredor amb què l'Alberico s'expressa a les cartes i que mai accedim al diagnòstic del seu psicoanalista, accions com provar de comprar la casa que el pare s'havia malvenut en marxar a Amèrica o suplantar-lo com a millor amic de la Lucrezia delaten el desig d'apropar-se al progenitor absent. D'aquest grup de personatges en destaquen alguns, com els contradictoris Giuseppe i Lucrezia, mentre que d'altres són amb prou feines un esbós, caracteritzats amb un o dos trets: com l'Albina, que admet tenir «el llit difícil»; l'Ippo, que només menja pastanagues; o el Salvatore, que duu un nom irònic, perquè no només no salva ningú, sinó que esdevé fatalitat per a aquells amb qui conviu.
¿A quina ciutat i a quina casa fa referència el títol? Ginzburg ho deixa decidir als lectors. Les cartes s'envien des de Roma, Princeton, Pianura, Monte Fermo, Luco dei Marsi... Les cases són sobretot dues que s'han hagut de deixar: la de Giuseppe a Roma; la de Lucrezia a l'Úmbria. Cases que no s'haurien hagut d'abandonar mai perquè, a certa edat, les fugides endavant solen acabar malament. Però ambdues cases són contínuament invocades, tot sovint a partir de petits detalls –un paper de paret, una calaixera amb unes tortugues pintades–, ben bé com si, gràcies al poder de la metonímia, un sol element pogués fer aixecar en la memòria la casa sencera. «Aquella casa encara és meva i ho serà sempre. Les cases es poden vendre o deixar a altres persones, però sempre es conserven dins d'un mateix [...] dóna records a les parets de casa meva».
La ciutat i la casa
© Natalia Ginzburg
© d’aquesta edició, Club Editor, 2017
© de la traducció de Meritxell Cucurella-Jorba
