Tot i que n’havia vist obres disperses, mai havia tingut la oportunitat de fer una passejada pel discurs i l’evolució del pintor Ramon Calsina, un artista que va quedar en terra de ningú malgrat la seva particular i interessantíssima visió del món. Ara que la Fundació Vila Casas en recupera un bon grapat d’obres a l’exposició Misèries humanes, comissariada per Bernat Puigdollers, em va semblar que era una bona oportunitat per fer un recorregut i mirar d’entendre com s’arriba a desenvolupar un discurs com el seu, crític des de la passió per l’art i l’ofici, àcid i sentit alhora. Em feia l’efecte, a partir de les il·lustracions de la sèrie Misèries humanes que, malgrat el to irònic i punyent, les il·lustracions de Calsina amagaven un cert desencant, una tristesa concreta sobre les febleses del món i la comoditat amb què els seus contemporanis hi convivien.
Just baixar les escales em vaig topar amb un llenç que no buscava i que, tanmateix, em va retenir immediatament: Càrrega de la policia a la Rambla. A l’obra s’hi veu un càrrega policial a cavall, un primer pla fosc que contrasta amb un fons lluminós en què destaquen uns globus de colors. I el que ens sobta no és la càrrega, sinó l’alegria festiva i artificial del fons. La narrativa de Calsina ha aconseguit l’efecte que, segurament, ell desitjava: fer que el que ens estranyi sigui la normalitat impostada i no la violència quotidiana.
Calsina va presentar aquesta obra al certamen «Barcelona vista pels seus artistes», de 1930 i la seva mirada irònica i realista sobre la situació a la ciutat no va fer gaire sort, diguem-ne, entre els membres del jurat.
Vaig continuar la visita amb la sensació que aquella pintura m’havia donat la clau. Les il·lustracions que després vaig trobar, plenes de personatges grotescos, de gestos impostats i de situacions absurdament quotidianes, deixaven de ser simples exercicis d’humor negre. Eren, de sobte, part d’un mateix diagnòstic: el d’un artista que observava el seu temps amb lucidesa incòmoda i que, tant en pintura com en dibuix, s’atrevia a despullar les misèries, públiques i privades de la societat que l’envoltava.
En un panorama artístic sovint dominat per modes, complicitats i silencis interessats, Calsina va optar per una altra via: mirar directament el sistema i retratar-lo sense maquillatge. El resultat va ser un conjunt d’il·lustracions que, encara avui, funcionen com un mirall incòmode per a un món cultural que tendeix a prendre’s massa seriosament.
Els personatges que hi apareixen, des de crítics i jurats fins a marxants d’art passant per artistes que pinten a preu fet, són figures grotesques, però en les seves deformacions hi ha una intuïció molt precisa: l’art, que hauria de ser un espai de llibertat, sovint acaba empresonat en una xarxa d’aparences, valoracions arbitràries i rituals socials que poc tenen a veure amb la creativitat.
Calsina retrata aquest ecosistema amb un humor finíssim que suavitza l’amargor que el pintor devia sentir davant d’allò que estava criticant.
Allò que fa tan actual la mirada de Calsina és que la seva crítica no es basa en un símptoma d’època, sinó en mecanismes profunds. Si avui actualitzéssim els seus dibuixos, potser hi trobaríem influencers culturals, galeristes convertits en marques o creadors obsessionats amb algoritmes i visibilitat. Però el fons seria el mateix: la tensió eterna entre la veritable vocació artística i les exigències o les seduccions del sistema que pretén organitzar-la.
Calsina va viure en carn pròpia aquesta pressió. La seva obra, tan personal i tan poc alineada amb les avantguardes dominants, va quedar sovint al marge dels circuits oficials. No perquè fos menor, al contrari, sinó perquè no encaixava en cap etiqueta útil. I potser és aquí on les seves il·lustracions adquireixen una força especial: no són només una crítica externa, sinó el testimoni d’un artista que va decidir mantenir-se fidel al seu univers amb el coratge no només d’anar a contracorrent sinó de posar en evidència la hipocresia i els interessos dels qui conformaven el sistema.
Com a espectadors del segle XXI, potser hauríem de recuperar la mirada de Calsina com una invitació a qüestionar-nos el nostre propi consum cultural. ¿Mirem l’art o només el que l’envolta? ¿Valorem les obres pel que són o pel que representen socialment? ¿Reconeixem els creadors arriscats o preferim seguir el corrent dominant?
Les il·lustracions de Calsina no ens ofereixen respostes, però sí una actitud: la de no deixar-nos enganyar per les façanes. Amb un humor punyent i una tendresa amarga, ens recorda que l’art no és un espectacle de vanitats, sinó una mirada profunda sobre el món. I que, de vegades, l’únic que pot fer un artista és posar en evidència tot allò que s’interposa entre la creació i la veritat. Fins i tot si això el condemna a la terra ignota, només per haver posat la realitat davant dels globus.
"L’últim metro" és una pel·lícula de Truffaut, però també el que agafes entre setmana, quan tornes del cinema, del teatre o de sopar. L'últim pensament del dia.
