Soc en un tren Edimburg-Londres i sento que torno a casa. Fa dos mesos i mig que vaig arribar al Regne Unit i, tot i que Londres no és la meva ciutat, des d’Escòcia i ara, sí que l’és. Hem agafat el tren de la tarda. Al principi encara hi ha llum a l’altra banda de la finestra: camps, pobles. A mesura que avancem cap al sud, però, el paisatge es va esborrant. Arriba un moment que el vidre ja no serveix per mirar a fora i em torna només el reflex de la meva cara a la foscor i jo començo a estirar els pensaments. Em ve al cap L’habitació d’en Giovanni, de James Baldwin. No tens una casa fins que no en marxes.
Arribarem a Londres quatre hores i mitja després, a mitjanit. I quan travessem el carrer per anar de l’estació de King’s Cross al metro ho farem automàticament, sense aturar-nos a mirar si l’estem agafant cap allà on toca. Comprarem llet, com sempre, en aquests supermercats providencials que sempre obren fins molt tard. Ens barrejarem amb la gent que surt o torna de festa, que és divendres.
Potser és que hi passo prou temps perquè la ciutat hagi deixat de ser del tot estrangera. Ja no necessito mirar cada trajecte al mapa. Hi ha carrers que reconec, autobusos que sé on van, un supermercat on sé a quin passadís trobar les coses. Després d’uns dies a Edimburg, Londres s’ha convertit en el lloc conegut més proper. I potser amb això n’hi ha prou perquè hi pugui acollir un tornar a casa.
Perquè tornar, si m’aturo un moment a pensar-hi, és un verb que ara se’m fa estrany. Necessita un punt de partida, però sobretot necessita una mena de fil que no hàgim acabat de trencar. No tornem a qualsevol lloc on ja hem estat: per tornar a l’engròs, m’adono de cop i volta, cal una barreja d’enyor i quotidianitat. Per tornar així, cal que hi hagi alguna cosa teva.
D’aquí tres dies tornaré a Barcelona. Aleshores sí: tornaré a casa, sens dubte. A les plantes que han sobreviscut com han pogut a l’estiu, als llibres, als objectes que seran exactament allà on els vaig deixar, al meu coixí i el meu matalàs, a tornar a tenir endolls al lavabo, al meu ordinador de sobretaula i el caos del meu escriptori. Quan obri la porta, com cada setembre des de fa tres anys, segur que notaré aquella estranyesa petita que tenen les cases després d’una absència llarga. Aquella que fa que els primers cinc minuts sembli la casa d’algú altre. Potser perquè qui torna tampoc no és del tot qui va marxar.
Aquest estiu he viscut en cases que no eren meves. He après els sorolls de cada nit en barris diferents, he obert armaris aliens, he regat plantes, he tornat a passejar una gossa pels mateixos carrers i el mateix camí del riu que l’any passat i també he sentit, en certa manera, que tornava a casa. Tenim una capacitat extraordinària per fabricar quotidianitat, per fer casa dels llocs on som feliços.
Barcelona, Londres, les cases on tenim cura dels gossos, la casa d’Edimburg que ens han deixat uns amics i que durant uns anys també va ser casa seva i ara només hi tornem de tant en tant. Potser els llocs només són les coordenades que posem a una altra cosa, perquè quan diem que volem tornar, gairebé mai no enyorem una façana, un carrer o una habitació buida. Enyorem la vida que hi havia dins.
De cop i volta, penso en la novel·la Rayos, on l’escriptor Miqui Otero descriu d’una manera magnífica què és anar-se’n de casa. La família gallega que arriba a Barcelona duu una empanada de l’aldea que han deixat. Se la mengen en silenci quan arriben al pis on uns familiars que ja viuen a Barcelona els han acollit provisionalment. I el narrador ens diu que quan s’acabin l’últim tall, se n’hauran anat de casa del tot. Potser hi penso perquè tinc ganes d’anar al mercat i comprar una sípia bruta i fer una fideuà i sucar un tomàquet de debò i comprar un lluç de palangre i una llangonissa. Menjar també és un lloc i suposo que, a la inversa, quan m’acabi l’últim tros de cheddar que he aconseguit colar a la maleta, també me n’hauré anat del tot de Londres.
Al meu costat, al tren, mentre la megafonia diu que ja ens acostem a Londres, en Patrick, el meu company, apaga l’iPad on ha vist El nedador per enèsima vegada. Per a ell, les pel·lícules també són cases i també hi ha una vida. Com en els llibres, penso. També tornem als llibres i als personatges que enyorem. Li pregunto si sent que torna a casa, quan torna a Barcelona. Els irlandesos tenen una relació particular amb el tornar, sembla que portin el fet de ser lluny del lloc on van néixer a la genètica. Em diu que casa, per a ell, és allà on jo hi sigui. Au va, charmer, li dic.
Però té raó i és bonic, hi ha fils que ens tiben des de lluny. D’aquí a uns dies un d’aquests fils em durà a Barcelona. Tornaré a veure els meus amics, la meva família, la meva neboda, tornaré a converses que havien quedat a mitges, a sobretaules, a abraçades, a totes les petites coses que han continuat passant mentre jo era fora. Perquè tornar no és ben bé desfer el camí que un dia vam fer i tampoc no tornem mai al mateix lloc, perquè no hi torna la mateixa persona. Pot ser que tornar sigui anar resseguint un d’aquests fils, de vegades amb una certa reticència i una certa estranyesa, fins que alguna cosa inesperada i petita ens abraça i, tot d’una, ja tornem a ser a casa.
