La nit del 18 de juliol, Andrew Tate i el seu germà Tristan van ser detinguts a Miami després que les autoritats britàniques en sol·licitessin l’extradició per jutjar-los al Regne Unit. La Fiscalia britànica ha anunciat trenta-vuit acusacions noves contra tots dos, que se sumen a les vint-i-una que ja tenien pendents, per presumptes delictes que inclouen violació, agressió, tràfic de persones amb finalitats d’explotació sexual i delictes relacionats amb imatges indecents de menors i pornografia extrema. Els germans, naturalment, les neguen totes.
Els problemes d'Andrew Tate amb la justícia, però, van començar molt abans de la seva detenció als Estats Units. El desembre del 2022, el van detenir a Bucarest juntament amb Tristan i dues col·laboradores. La Fiscalia sostenia que els quatre haurien constituït un grup criminal dedicat al tràfic de persones amb finalitats d'explotació sexual. Segons la investigació, captaven dones mitjançant l'anomenat mètode loverboy (fingint una relació sentimental per guanyar-se'n la confiança, quins malparit, si m’ho permeteu) i, un cop sota el seu control, les coaccionaven perquè produïssin contingut pornogràfic destinat a plataformes de pagament. Els germans diuen que tot és mentida i que estan patint una persecució política (ells en diuen Matrix).
Fa molts anys que corre, l’Andrew Tate. Si no el coneixeu, és un excampió mundial de kickboxing reconvertit en influencer i no us el voldríeu trobar en una carreró a les fosques. Es va fer tristament famós el 2016, després de participar a l’edició britànica de Big Brother, d’on va ser expulsat quan es va difondre un vídeo on pegava una dona amb un cinturó. La seva gran eclosió, però, va arribar al 2021, quan va crear la figura del «Top G», el mascle alfa suprem, envoltat de cotxes cars, jets privats, rellotges de luxe i dones espectaculars. El seu contingut a xarxes i les entrevistes que concedia transmetien un missatge calculadíssim: ell, tot solet, havia trobat el secret de l’èxit masculí i estava disposat a explicar-lo a tothom que el volgués escoltar (i pagar la subscripció als seus continguts, esclar).
Tate no ha dissimulat mai el menyspreu cap a les dones, la concepció jeràrquica de les relacions humanes ni la voluntat de presentar la dominació com una virtut masculina. Ell mateix es defineix sense manies com a misogin i ha bastit una fortuna al voltant del seu personatge, que defensa que la virilitat té a veure amb els diners, la força física, els cotxes cars, la disponibilitat sexual de les dones i la capacitat de no tenir vergonya, por, culpa ni pietat. Un perla de tota la vida.
El pitjor, tanmateix, és que no se la va inventar ell, la misogínia, ni els algoritmes que premien la crueltat i la ira ni la indústria dels gurus dels cursos on line que prometen fer-se ric sense moure ni un dit o tenir qualsevol dona als teus peus a qualsevol que estigui prou desesperat per pagar-lo. La seva gran aposta empresarial va ser ajuntar tot això en un sol personatge, després de constatar que hi havia milions de nois disposats a seguir-lo perquè ningú els havia ensenyat que la llibertat masculina no passa per trepitjar les dones.
Tate va aparèixer en un moment d’una gran incertesa entre els joves, marcats per la precarietat econòmica, la soledat, la dificultat per construir relacions afectives i la sensació que no trobaven el seu lloc al món. El missatge no podia ser més simple: «El problema no ets tu, el problema és que t'han fet feble». Donava, ras i curt, una explicació única per a frustracions molt diferents i, sobretot, identificava un culpable: les dones. I arran del seu èxit, una legió de clons van obrir els seus propis canals de Youtube, els seus comptes d’Instagram i Tik Tok i van fer que la Masclosfera s’escampés com una taca d’oli.
Imagineu-vos que sou uns adolescents de tretze anys, el cos us està canviant, les noies no us fan cas, traieu males notes, sou tímids o maldestres. Heu crescut en una cultura que us continua prometent que sereu poderosos, però viviu en un món real on només hi ha feines precàries, habitatges inaccessibles i vincles fràgils. I tot d’una us ve un senyor musculat i agressiu i us diu que no és culpa vostra i que té el secret perquè pugueu ser com ell, carregats de quartos i envoltats de noies en biquini.
Dic, sovint, que de l’auge de la ultradreta i el discurs reaccionari em preocupen més aquesta mena de personatges, youtubers, tiktokers, podcasters i altres venedors de cotxes de segona mà que els partits polítics, perquè la quantitat de seguidors que tenen i l’abast de de la seva influència és esfereïdor. I perquè operen en un espai molt més difícil de controlar: el de la imaginació, els afectes i els comportaments quotidians. El seu discurs no busca convèncer els ciutadans perquè votin una opció determinada, sinó educar tota una generació en una determinada manera d'entendre el món que passa per la crueltat, el poder i l’agressivitat contra determinats col·lectius.
Just abans de la detenció dels Tate vaig veure Dins de la Masclosfera, el documental del periodista britànic Louis Theroux que teniu disponible a Netflix. Hi apareixen els actuals gurus de la Masclosfera a les seves mansions de Marbella, als seus pòdcasts misògins i capacittstes i gordòfobs, als seus gimnasos. Són els ídols de molta canalla que aspira a viure com ells. Nois de tretze anys que insulten les mestres a l’institut i les cosines als dinars familiars i a qui aquests energúmens els han dit que està bé pegar les dones perquè estan al seu servei.
Estic contenta que els Tate siguin a la garjola i espero que aquest cop no en surtin, però encara en queden molts com ells. El documental de Theroux em va fer adonar de l’abast d’aquesta indústria que, si no hi fem alguna cosa, continuarà modelant els nois del futur i la seva idea de vincles, de felicitat i de llibertat.
Com diu Timothy Snyder: «La llibertat no és només l’absència del mal. La llibertat és la presència del bé. És el valor dels valors, la condició que ens permet escollir i combinar les coses bones, portar-les al món i deixar-hi la nostra empremta única». Em temo que per poder escollir aquestes coses bones, cal crear les condicions perquè aquests joves les puguin tenir a l’abast, acompanyar-los en la seva incertesa i, sobretot, endurir la legislació que permet que tots aquests gurus continuïn enriquint-se a costa de les pors dels adolescents.
Cal prendre’s molt seriosament el mal que causen tots aquests energúmens i evitar que propaguin els missatges d’odi, crueltat i indignitat. I ho hem de fer com abans millor perquè si en subestimem la capacitat d’expansió i la influència, em fa l’efecte que les conseqüències poden ser més perilloses i tenir un abast que encara no ens podem ni imaginar.
