El teatre que m’agrada, com en aquella frase cèlebre de Nietzsche sobre l’abisme, és aquell que quan el mires prou estona, et torna la mirada i t’explica també alguna cosa sobre tu. La segona millor, d’Ester Villamor i Berta Giraut, a la Sala Atrium, interpretada en forma de monòleg per la mateixa Giraut és d’aquestes. És inevitable no reconèixer-hi una estructura, un sistema, una distribució de llocs que ens resulta inquietantment familiar: la jerarquia invisible de la cultura, els pisos superposats de l’èxit i el fracàs, la festa i el soterrani.
La protagonista habita aquest soterrani. Pel que sembla, al pis de dalt hi ha una mena de festa o, senzillament, una celebració de l'opulència. És un gest d’una potència simbòlica enorme. Hi ha un dalt i un baix, un lloc net i ben il·luminat i un subsol on viuen els que no han convidat o els que, precisament, han estat convidats només a quedar-se fora del focus.
La protagonista és la segona millor. Una categoria que és, en si mateixa, un artefacte crític de primer ordre. No estem davant de la fracassada absoluta, de la que no ha aconseguit res, sinó d’algú que ha estat prou a prop de l’èxit per saber què és, però no prou per habitar-lo. És la suplent, la que podria haver estat, la que gairebé. I és en aquest gairebé on es declina la reflexió més punyent, aquella que se’t queda mirant també a tu quan la mires prou estona.
¿Val la pena dedicar-se a la interpretació, a la cultura, sabent que tens tots els números per ocupar aquest lloc secundari, subterrani? La pregunta que travessa el monòleg no és nova, però aquí es formula no des d’una abstracció teòrica, sinó des d’un cos que parla des de sota, des d’un espai físic que condensa totes les formes de marginalitat simbòlica que travessen el camp cultural contemporani.
El soterrani, en aquest sentit, no és només un decorat, també és una condició. És el lloc dels qui no tenen visibilitat, dels qui sostenen l’edifici sense sortir a la foto, dels qui senten, literalment, els passos dels altres sobre el seu sostre. Mentre a dalt es balla, es brinda, es consoliden trajectòries i relacions, a baix hi ha algú que espera, que resisteix, que continua assajant, que continua mirant de creure que tot plegat té alguna mena de sentit.
És inevitable llegir aquesta disposició vertical en relació amb una llarga tradició de metàfores espacials que han servit per pensar la jerarquia i l’exclusió. I aquí és on em sembla que La segona millor dialoga, de manera més o menys explícita, amb la imatge de les golfes que articula The Madwoman in the Attic, el conegut assaig de Sandra Gilbert i Susan Gubar. En aquell context, les golfes apareixen com l’espai on la literatura del segle XIX confina la dona que no s’ajusta a les normes: la boja, la desbordada, la que no pot ser domesticada per l’ordre patriarcal. És un espai alt, apartat i invisible, fora de la mirada social legítima.
El que fa La segona millor és, en certa manera, invertir aquest esquema: ja no es tracta d’una dona tancada a les golfes, sinó d’una intèrpret al soterrani. El moviment és descendent, però la lògica de fons es manté. Tant les golfes com el soterrani són espais marginals, perifèrics, destinats a contenir allò que no encaixa en la narrativa dominant. Aquesta inversió no és banal. Si les golfes eren l’espai de la reclusió imposada, el soterrani sembla més aviat un espai assumit, o com a mínim acceptat com a part del joc. La protagonista no és allà perquè algú l’hi hagi tancat sinó perquè forma part d’un sistema que produeix constantment aquests llocs de segona fila. El món de la cultura, i especialment el de la interpretació, es presenta així com una maquinària que necessita, estructuralment, moltes segones millors per poder sostenir unes quantes trajectòries visibles.
La interpretació de Giraut és clau per sostenir aquesta ambivalència. El seu monòleg no cau en el lament unívoc ni en la denúncia plana. Hi ha, més aviat, una oscil·lació constant entre la lucidesa i una mena d’autoengany necessari. La protagonista sap que el sistema és injust, que les regles del joc estan esbiaixades, però al mateix temps necessita creure que hi ha alguna possibilitat, per petita que sigui, de sortir del soterrani. Aquesta tensió és, potser, el motor més profund de la peça.
Hi ha també, en la construcció del personatge, una dimensió de gènere que no es pot obviar. El fet que sigui una dona qui parla des del soterrani connecta, inevitablement, amb la genealogia de figures femenines relegades a espais marginals. Però a diferència de la boja de les golfes, aquí no hi ha una patologització explícita. No és una dona que ha perdut el seny, sinó algú que ha mantingut, precisament, una mirada massa clara sobre el funcionament del sistema. La seva anomalia no és la bogeria, sinó la lucidesa.
Tanmateix, reduir l’obra a una crítica del sistema cultural seria empobrir-la, perquè conté una pregunta radical sobre el sentit de perseverar en una activitat que no garanteix reconeixement ni estabilitat econòmica. És una pregunta que transcendeix el camp de la interpretació i que pot ressonar en qualsevol forma de vida que es construeixi al marge de les trajectòries més segures.
La resposta que ofereix la peça apunta cap a una forma de resistència que no es fonamenta en la promesa d’un èxit futur, sinó en la necessitat de continuar. La protagonista continua parlant, continua interpretant, fins i tot sabent que potser mai no sortirà del soterrani. I és en aquesta insistència on es pot llegir una certa ètica.
En un moment en què el camp cultural està travessat per una pressió constant cap a la visibilitat, cap a la producció de trajectòries capitalitzables, la figura de la secundària adquireix una rellevància especial. En realitat és la figura majoritària, tot i que sovint sigui invisible. I donar-li veu, situar-la al centre, és ja un gest polític.
En aquest sentit, La segona millor no ens dona una resposta rotunda a la seva pregunta inicial, però ens deixa ballant al cap una imatge molt potent, la d’algú que, des del soterrani, continua dient. I en aquest dir hi ha, alhora, una forma de resistència i una forma de vida. Potser no és la millor, però és, indubtablement, una de les que fan que el món, encara que sigui des de sota, continuï tenint veu.
"L’últim metro" és una pel·lícula de Truffaut, però també el que agafes entre setmana, quan tornes del cinema, del teatre o de sopar. L'últim pensament del dia.
