Dos dels cinc gats de casa necessiten un psicòleg de gats. Bé, si filem prim, alguns diran que necessiten un etòleg, un expert en conducta felina, capaç d’interpretar la tírria que senten l’un per l’altre i reeducar-ne la conducta. Un psicòleg de gats, vaja. Ella, la Leia, la gata negra, àgil, jove i menuda, va haver d’aprendre a defensar-se a la casa on va néixer, on els gats eren més de tres dotzenes i la mestressa patia d’això que se’n diu la Síndrome de Noe: delit per acumular animals, encara que no els puguis cuidar. La Leia està avesada a competir pel menjar, pel jaç, per tot. És ràpida i té una mala llet molt territorial que li deu haver salvat la vida més d’un cop.
Ell, el London, és un gat de la tercera edat (aviat farà catorze anys) que només vol menjar, dormir i que el deixin tranquil. Les gates no li interessen gens (fa anys que està esterilitzat). Amb l’espurna d’instint que li queda s’ha cregut que és el cap de la bandada, perquè és el més gran i perquè va ser el primer d’arribar a casa, fa molt. Abans d’això la seva vida també va ser dura. Només en sabem el final: el van abandonar en una carretera. El podria haver esclafat un cotxe, però el va trobar algú del refugi on el vam adoptar. El London només s’entén amb gats petits i dòcils, que li fan la pilota i no li discuteixen res. A la Leia ni l’entén ni la suporta. És el seu malson.
Fins ara, els psicòlegs felins no han servit de res. Durant mesos hem intentat que el London i la Leia s’ensumin sense veure’s, es vegin sense ensumar-se, dormin l’un al llit de l’altre, mengin del mateix bol... Hem fet observació de l’entorn, tot provant de detectar els problemes de convivència i establir un bon pla de modificació de conducta. Algunes coses han sortit fatal i d’altres, només malament. Tot acaba sempre de la mateixa manera: la Leia salta sobre el London, que s’estarrufa tot i es defensa amb urpes i dents (no és una metàfora). Voleien flocs de pèl de colors diferents mentre un cabdell de vuit potes roda sota els mobles, fent més soroll que les panteres del zoo quan s’aparellen. Després de l’ensurt de tots els habitants de la casa, felins i humans, i un cop aconseguim separar-los, la Leia fa posat d’«A mi no em toquis més el crostó» i el London té ferides de guerra i un posat humiliat de vell sense forces vençut per una joveneta esvalotada.
Ho hem d’acceptar. No se suporten, què hi farem. Són allò que alguns psicòlegs anomenen pacients refractaris. Amb ells les teràpies no funcionen. L’única solució és la distància, el contacte zero. La seva ferida de la infantesa és massa gran i profunda. Reaccionen a la ferida tota l’estona, sense parar. I ni tan sols ho saben, és clar.
Nosaltres, els humans, sí que ho sabem. En parlem durant les sobretaules. El fill gran ha començat a estudiar psicologia, i ho demostra. Tots tres fills formen part d’aquesta generació que només en la primària ja ha conegut més psicòlegs que els seus pares en tota la seva vida. I la mare, que soc jo, sovint em pregunto quants anys vaig trigar a trobar una terapeuta que de debò pogués ajudar-me i com de refractària o directament sense remei vaig ser i vaig sentir-me en l’entretant.
Així que som-hi. No em rendeixo en la recerca d’un psicòleg felí que pugui ajudar els meus gats. Sé que existeix en alguna banda, i que potser tindré la sort de trobar-lo abans els gats es morin. Mentrestant, escriuré sobre recerques i troballes, sobre terapeutes, sobre pacients refractaris i no tant. Sobre mi mateixa i sobre els meus, sobre llibres i intuïcions, sobre somnis, sobre Jung i sobre Freud (i sobre d’altres). Espero fer-vos riure, plorar i pensar (també si sou terapeutes). Tot amb el vostre permís, és clar, i amb la vostra companyia, sempre tan còmplice.
