Formo part d’aquestes torres per fugir de la banalitat i la soledat. No puc pensar-ho d'una altra manera quan em pregunto per què hi dedico tantes hores, despreocupant-me de mi i dels meus anhels personals durant les dues hores que dura l'assaig, durant les tres o quatre hores que dura la diada, entregant la meva energia i el meu temps a una causa que va néixer molt abans que jo i que continuarà viva quan mori.
Sempre m'ha fet por la banalitat. Acabar sent una persona prototípica que fa allò que s'espera d'ella, seguint els costums més habituals de la nostra època. Una imatge que sempre m'ha provocat una tristesa espantosa és la de certes famílies que passegen pels centres comercials el dissabte a la tarda. No compren res, però miren coses que voldrien comprar, potser somiant una felicitat encapsulada en certs objectes manufacturats. Consumeixen l’espectacle de l’altra gent consumint. Crec que faig castells, en part, contra aquest tipus d'oci mercantilitzat que ens imposa el nostre temps i que amenaça de convertir-nos en animals de granja.
L'oci és important. Ocupar el nostre temps lliure en unes coses i no en altres ens converteix en qui som. Fugint de la banalitat i també de la soledat, vaig acabar formant part d'una colla castellera. Arribar al local d'assaig un vespre qualsevol i dissoldre's en una pinya de cossos que respiren i bateguen com un únic cos arquitectònic m’ha salvat i m’ha format. Perquè em permet escapar de la burocràcia inesquivable de la vida quotidiana, de la qual formem part com peces d'un engranatge que no ens té en consideració com a persones individuals.
A la pinya també som peces d'un engranatge, però tenim noms i cognoms. Ens tractem com a persones, compartim les victòries i les derrotes i, almenys durant una estona, deixa d'importar d'on venim, si som alts o baixos, grassos o prims, forts o dèbils, què pensem, com estimem, com ens definim, quants zeros tenim al compte bancari, si posseïm més o menys estudis o si hem tingut més o menys sort a la vida. La pinya ens necessita a totes i a tots, i ens iguala. Des de la crossa que va sota les aixelles de la persona que ocupa la posició de baix, fins a la criatura que corona el castell al capdamunt. I ho fa per mitjà de dos sentits infravalorats: el tacte i l’olfacte. Ens sentim les respiracions. Ens olorem sense gaires filtres. Sentim el batec nerviós de centenars de cors, el discórrer de litres i litres de sang entre quilos i quilos de carn i ossos que són de cadascú per separat, però que durant l'execució del castell esdevenen els músculs i les vísceres d'una obra d'art coral i efímera.
La imatge que em ve al cap quan penso en la pinya és la dels braços ferms de la mare o del pare que sostenen un nadó contra tots els perills. La sensació doble de saber que el castell pot caure, però que formo part d'una cosa més gran i que la meva sort és la de tots els altres, em provoca una tendresa infinita. Potser no ho sembla, si algú pensa en la pinya com una aglomeració de cossos trepitjats i amarats. Però tal vegada arribarà a copsar-ho si veu en la pinya una gran abraçada que ens fem els uns als altres, per construir entre totes i tots un refugi moral.
El castell esdevé un espai de camaraderia i sentit. ¿Quanta gent hi ha a les colles que no parlaria amb ningú en tota la setmana si no en formés part? Aquesta època fa possible que persones que no conversen mai amb ningú siguin perfectament funcionals, van a la feina, compren al supermercat, es creuen amb la gent pel carrer sense intercanviar-se més de dues paraules de cortesia que no volen dir res. El castell esdevé la prova que les millors coses que podem arribar a fer les hem de fer amb els altres, sumant la nostra individualitat imperfecta a moltes altres individualitats imperfectes que aconsegueixen apropar-se a un cert grau de perfecció per mitjà de la generositat.
Soc casteller quan ajudo a aixecar la construcció, però també quan saludo aquella persona que ho passa malament durant el seu dia a dia i que troba un espai de realització i reconeixement en aquesta activitat. M’hi apropo, li pregunto com ha anat la setmana, com veu la colla, quins castells creu que arribarem a aconseguir, si li cal alguna cosa. Mentre l’ajudo a posar-se la faixa, l’anomeno pel seu nom i el reconec com un company o companya, algú que forma part del mateix que jo i que mereix la mateixa atenció i el mateix reconeixement. I crec que quan tots i totes fem això, aquestes persones que tenen dificultats a la vida de fora de la colla, de sobte se senten, un altre cop, protegides pels braços forts de la mare i el pare. Aquí tothom sosté i tothom es deixa sostenir.
Faig castells perquè em fan viure experiències que són gairebé metafísiques. De vegades, entregant-me de manera autèntica, el dia gran de la festa, sent protagonista anònim de la gesta que té lloc al mig de la plaça, quan les gralles sonen i els timbals repiquen, he arribat a sentir alguna cosa que em transcendeix. Aquest torrent d'ànimes anònimes, les que hi són i les que no, que venen de darrere i ens empenyen cap amunt, a coronar el castell per dir que volem ser qui som, més enllà de les imposicions mecàniques del nostre temps, de la seva banalitat homogeneïtzada i deshumanitzadora.
Faig castells perquè, tot i ser ateu, cerco sentit a la vida. Cerco ordre i aventura a parts iguals, perquè m’he entès a mi mateix com una suma en precari equilibri d'irracionalitat i racionalitat. Crec que té sentit aixecar aquestes construccions fetes de cossos humans, tot i que sembli d'una irracionalitat palesa, per mitjà de la racionalitat geomètrica que implica l’estructura, perquè m’obliga a posar a prova la meva voluntat, a dominar les meves inclinacions individuals i a acceptar que, per aconseguir allò que desitjo, necessito els altres. És a dir, m’obliga a ser més persona.
En un món tan poruc, tan protector i tan obsessionat amb la seguretat i l'autoconservació, jo poso el meu cos al servei dels altres per aixecar fortaleses fràgils i tremoloses. Fortaleses que no protegeixen els nostres cossos, sinó alguna cosa que importa més que jo mateix: la possibilitat de construir, junts, una vida que valgui la pena viure i on tothom importi.
