Avui lo sol ha tardat a sortir a les Terres de l’Ebre. Jo, que m’ho mirava a cinquanta quilòmetres des de la latitud zero, respirava el fum de l’incendi i n’espolsava les cendres de damunt del cotxe, que dorm al carrer.
Tothom coneix la Tramuntana igual que tothom coneix Cadaqués o les anxoves de l’Escala, però menys gent coneix lo Mestral (aquí en diem vent de dalt perquè al Delta mos ve de les muntanyes), que és igual d’ofenedor. El mateix vent que esta nit ha enfurismat les flames que cremaven los Ports i que han acabat confinant los veïns de Pinell de Brai, Prat de Comte, Paüls, Aldover, Xerta, Alfara de Carles, Tivenys, Roquetes, Bítem, Jesús i els Reguers, que es diu ràpid. Segur que si ets del Delta com jo, coneixes gent de pràcticament cadascun d’estos pobles.
No fa ni una setmana que s’apagava l’incendi de La Segarra, que va ser titllat com a incendi de sisena generació i en què van morir dos hòmens. Va sortir de seguida el president Salvador Illa a dir que el que s’ha de fer (el que es faria) davant d’estos nous incendis “que superen la capacitat d’extinció” dels cossos de bombers és prevenció. Això no és nou, és el mateix que van dir altres governs anteriors davant d’incendis forestals de característiques similars (Santa Coloma de Queralt, el Pont de Vilomara o Martorell i Castellví de Rosanes...). I no us penseu, que a la web de la Generalitat hi ha tot un programa publicat del pla de prevenció d’incendis i gestió de massa forestal. El que passa és que no se n’acaben de vore els efectes. Deu ser un pla d’implementació lent, o potser hom se pensa que amb dos o tres ramats d’ovelles extra que s’haiguen engrescat a engegar unes quantes parelles de joves ramaders amb empenta i vocació la cosa ja estarà resolta.
Però este incendi, com tants altres, també encén una altra cosa: la sensació que aquí baix, al sud, sempre anem a remolc. No és només que el foc arribe abans que els recursos; és que pareix que només existim quan cridem, com ara. Perquè quan passa la tronada o, en lo seu defecte, la temporada de fer-se fotos a la posta de sol del [que queda del] Trabucador, o de banyar-se als tolls de les muntanyes dels Ports, ningú se’n recorda que aquí, si no tens cotxe, estàs perdut, perquè de trens, n’hi ha dos i van lents i malament. I si et poses malalt, potser et toca fer vuitanta quilòmetres per vore un especialista i esperar-te sis hores perquè a l’hospital falta personal i falten mitjans. I si estudies segons quina carrera, te n’has d’anar a fora i potser ja no tornes, perquè la faena, esclar... O fes-te ramader, o pagès, i així ja posats t'encarregues tu mateix de netejar la massa forestal mentre lluites contra preus ridículs que arriben de fora de la Unió Europea.
Amb això de la gestió forestal passa una mica com amb lo Delta, que s’enfonsa mentre esperem plans que sí, que sí, que són a tocar, però encara no han arribat i cada any un metre menys d’arena.
La gent de l’Ebre si té una cosa que la pugue definir és que té un caràcter peculiar, forjat pel vent de dalt, per la ressecor del sol i de l’arena, la humitat de la ribera i les picades de mosquits. Som cabuts i resistents, i quan hem de cridar cridem fort, cridarem durant dècades si cal, com ho vam fer contra el transvasament, igual que crida el Mestral, igual que criden avui los arbres mentre se mos cremen.
"Lo pa nostre de cada dia" és un espai d'opinió d'actualitat firmat per Maria Climent. Perquè passen coses (al món, pel cap) i les comentem.
