Com a pares amb un mínim recorregut —gallina vella fa bon caldo—, aquest any vam anar a rebre Ses Majestats en un pla sense fissures per garantir tenir un bon lloc: mitja hora llarga d’antelació i un tamboret plegable. No demanàvem una primera fila, on vas a parar: ens conformàvem que la criatura pogués veure els Reis (res de l’altre món) sense constatar, una altra vegada, que el metre seixanta-i-no-gaire dels seus progenitors, anant a collibè, no acaba de ser suficient per tenir un percentatge de visibilitat acceptable.
I ni tan gallina, ni tan bon caldo.
A Barcelona ciutat comença a ser estesa la pràctica de baixar a veure les carrosses amb una escala (si us plau, no ho feu, si aneu en metro) que sempre he trobat exagerada i segurament poc comunitària, però que l’any que ve copiaré. No, no n’hi ha prou amb un tamboret plegable i, tampoc, 40 minuts no són suficients. Baixis quan baixis, sempre hi ha una, dues, tres, quatre, cinc files, en el nostre cas, fetes de persones majors de 15 anys i menors de 80 que consideren que l’arribada dels Reis és un esdeveniment primordial per la seva existència. I no seré jo, Déu me’n guard, qui jutgi les creences dels altres; però, éssers humans que habiteu la ciutat més o menys temporalment: al davant de tot, ¿sí?, ¿cal?, ¿realment?
No exagero si dic que ni una sola criatura ocupava cap de les cinc fileres que teníem al davant. En el seu lloc, hi havia adults. Però adults grossos; adults ben alts; adults d’aquells d’he vingut amb cadira però, no patiu, que ara quan comenci m’aixeco; adults com ara un senyor d’uns aproximadament dos metres que et miren amb cara de què voleu que hi faci, soc alt per genètica i he arribat abans. I els Reis passant —Melcior!! Gaspar!!— i el meu fill estirant el cap com un estruç entre la gent, abandonant el tamboret per passar a fer un a collibè mentre mirava amb resignació dues germanes bessones a dalt d’una escala XL.
Feia relativament poc, em vaig recordar, que un amic m’havia parlat d’un allotjament rural-cuqui-ecològic cap al nord de Catalunya, on no hi eren benvingudes les persones menors de 12 anys. Un indret meravellós. Terres de fusta, finestres de fusta, lavabos de fusta, llençols blancs, panells solars tèrmics, mantes de llana ecològica, productes de proximitat, aigua conscient, esmorzars conscients amb llonganissa conscient; respectuós amb la flora, amb la fauna, amb els líquens, amb els insectes pol·linitzadors, amb els cucs de terra, amb les sangoneres. Un adults only. Un lloc d’aquells on pots anar-hi tranquil perquè et garanteixen que no hi haurà infants. Un lloc ecofriendly, però no tan friendly per a les cries d’humans. Perquè els infants molesten. Així, per defecte. Així, en general. Així, perquè tenen menys de 12 anys.
Tot i que, a mi, els que em molesten en el meu dia a dia són molts adults, la veritat. Moltíssims, de fet:
Com el que va dissenyar el “corral d’ovelles” que van posar al barri per anar-hi a jugar, que té bancs amb arbres per xerrar còmodament, però un tobogan sense ombra que, a l’estiu, es posa a 70 graus. O el que va pensar que 20 segons de semàfor són suficients per creuar. O els que van decidir que les bicicletes públiques no cal que incorporin seients infantils —això ¿per què, per qui?
No parlaré de la legitimitat que té, tot això dels adults only, perquè em sembla bastant evident que excloure de la vida social una persona només per la seva edat és discriminatori. Parlaré, en canvi, de l’espècimen de dos metres que es va passar la cavalcada SENCERA gravant amb el mòbil —mira, hola Baltasar!—, ocupant un espai infantil sense ni tan sols immutar-se. De les cinc fileres de gent que van trobar normal que les carteres reials recollissin les seves cartes abans que les dels menuts. Parlaré del fet que infants de 2, 3, 4, 5 anys hagin d’anar a veure els Reis amb escales perquè els adults amb qui comparteixen la seva ciutat aquí sí, aquí també primer.
I als qui ho trobeu exagerat, sí, és clar, us dono la raó: només són coses de nens.
“Pediatre, tanatori, Ikea" és una secció d'Anna Collell en què la vida es desplega entre cues a urgències, comiats inevitables i la construcció d’una llar amb més il·lusió que pressupost. Una mirada a l’art de fer-se gran i d’assumir que la vida adulta és, bàsicament, una successió de llistes de coses pendents.
