Surts d’un bar. Has tancat el portàtil i l’has posat a la motxilla abans de pagar. L’últim que fas sempre és pagar. Com que ja és primavera però encara no has prescindit de l’abric, et fiques la cartera a la butxaca de la dreta —allò que no s’ha de fer mai— perquè a l’esquerra hi portes el mòbil —mai, mai, mai— i no l’hi pots entaforar. Les butxaques són obertes —ai.
Et passa pel cap el pensament fugaç que potser l’hauries de guardar al compartiment amb cremallera i tapeta amb botó de clic de la teva motxilla nova; o potser no et passa pel cap, però després pensaràs que t’hauria d’haver passat pel cap, i així és com ho recordaràs. Mires el rellotge i marca tres quarts. A les cinc has de ser al teatre. És una hora rara per anar al teatre, però tens temps d’arribar-hi. Tot i ser al barri on vius, el recorregut, aquell recorregut concret, no l’has fet mai. Així que pots escollir la combinació de carrers que transitaràs per anar del bar al teatre.
Podries haver-hi anat pel carrer de dalt, fent una “L”, però decideixes anar-hi esglaonant. De fet, tu no sols anar als llocs esglaonant perquè els xamfrans de l’Eixample et posen nerviosa i estàs convençuda que són els que et fan arribar tard. Així que, normalment, els evites. Però avui decideixes que en faràs tres. I això, que vas més aviat justa.
Gires el primer xamfrà. No duus les mans a les butxaques perquè ja hem dit que no fa fred i tampoc mires el mòbil perquè no vols saber l’hora; t’has proposat gaudir en una mena de mindfulness —una mica, tampoc massa— del present. Travesses el carrer.
Mentre camines, ara ja amb certa pressa, t’assalta la imatge d’uns filets de pollastre al tercer calaix que avui tampoc descongelaràs. Gires el segon xamfrà. I, llavors, en un microsegon que perceps com a molt més llarg, t’assalta la sensació estranya que vas més lleugera.
Instintivament, et palpes la butxaca de l’abric amb la mà —ets de Barcelona, tu— i notes que, efectivament, no hi ha la teva cartera. Dubtes. L’has posat aquí, ¿oi? Merda. Repasses ràpidament els moviments que has fet al bar i construeixes la il·lusió que fins i tot ho has pensat, allà, que les carteres no s’han de ficar en butxaques sense cremallera. Jodeer. Ho penses al mateix temps que obres la motxilla per comprovar que, mira, no fos cas, sense deixar de caminar —no oblidem que tens pressa. No pot seeer.
És la segona en vuit mesos.
T’ofusques. Mecagundena. Llistes els documents que potencialment trobaràs a faltar: DNI, targeta, carnet de la biblioteca —no necessàriament de més a menys important. Mires al teu voltant. I llavors el veus: un noi/ un home —tu, dolentíssima, encertant edats— caminant-te uns quatre o cinc metres per davant. Un noi-home —en una forquilla d’entre 30 i 50 anys— que, si ho calcules bé, t’ha d’haver avançat, aproximadament, el temps que fa que trobes a faltar la cartera. Genial. Ha estat ell.
Sospeses, aleshores, les opcions que tens per actuar: ho pots ¿ignorar?, el pots ¿increpar?, et pots ¿posar a cridar?
Esculls la resposta naïf-utòpico-patològica amb què et van programar quinze anys al cau. I li dius:
—Perdona —tu, tan educada— ¿m’acabes de robar?
Ell et diu que no —clar que et diu que no!!— i tu intentes persuadir-lo, desplegant l’argumentari:
Li dius que ets de Barcelona, ¿tu saps quants cops m’han robat?, que ja no portes efectiu perquè l’última vegada et van mangar 50 euros, ¿ho saps, oi, que som veïns? Si us plau —apel·les a la humanitat—, d’aquesta l’última vegada no ha passat ni mig any.
Ell es manté ferm, se sap fer bé el longuis. Sé que has estat tu —tu també ets ferma—, va, torna-me-la.
Et creus que no ets paternalista quan li dius no estic aquí per jutjar, però dona’m la meva cartera; se t’escapa dir: que jo no soc una guiri! —ai, la complicitat—; li parles dels teus drames vitals: vols el DNI perquè marxeu fora, aneu a fer la mona, de vacances ¿saps?, a més a més fas tard, has d’anar al teatre, sí, l’hora és molt rara, però és que es tracta d’un laboratori experimental. Que l’únic de valor que té és la targeta de crèdit —perdona’m, si us plau, biblioteca— i el primer que faràs serà trucar al banc. Dius, fins i tot, que entens que vulgui robar-te; que sentint-te parlar, ara mateix, escoltada, fas molta ràbia i que tu també et robaries a tu mateixa si et trobessis pel carrer, ¿saps?
No, no, no, no. És tot el que n’extrauràs. No té la cartera. Et diu que, si ho vols, te la pot ajudar a buscar. ¿No me la tornaràs?
Finalment, desisteixes. No hi ha hagut manera. Saps, perquè en el fons ho saps, que la vida no és com et van explicar al cau.
Consultes un cop més l’hora: si corres encara hi pots arribar; potser no són gaire estrictes els del laboratori experimental. Tanques el mòbil a la motxilla amb la tapeta i la cremallera —les butxaques han d’anar buides!— i també hi fiques les claus. Esperes, abatuda, que canviï el semàfor per poder creuar.
I aleshores.
Aleshores.
En un gir completament inesperat, et piquen l’esquena. I l’home, l’home-jove, l’home-jove-gran —no el reconeixeràs mai més— t’allarga la teva cartera. Et diu: ho sento, senyora —endevinar edats, tampoc deu ser lo seu. Et somriu i li dones les gràcies: els anys del cau s’han fet corporis en un únic gest.
“Pediatre, tanatori, Ikea" és una secció d'Anna Collell en què la vida es desplega entre cues a urgències, comiats inevitables i la construcció d’una llar amb més il·lusió que pressupost. Una mirada a l’art de fer-se gran i d’assumir que la vida adulta és, bàsicament, una successió de llistes de coses pendents.
