Fa gairebé onze mesos que has parit. Com que no era la primera vegada, el temps se t’ha descompost diferent, aquest cop. Els fragments diminuts del teta-dormir-caca-pipí-gana-plors se t’han multiplicat per dos i el temps de dutxa —això no era cap sorpresa— se t’ha reduït exponencialment. La corrua infinita de gent que al primer part et preguntava “¿què tal, com estàs, com va anar, com esteu”? —val, infinita, tampoc, no ens passem— ha caigut en picat: com que teniu el carnet de pares, se suposa que tot bé. Parir el primer cop és proesa; el segon, ja comença a ser ofici. Les visites no abunden i tens amics (que, segurament, no ho saps, però ja no són a la llista) que van molt “liats” i no han tingut temps, encara, de venir a conèixer “el teu segon”. Així que pots comptar, no fa fi dir amb quants dits, els què tal-com estàs-com va tot.
En realitat, si t’hi pares a pensar, a estones has agraït la reducció de visites i, fins i tot, si m’apures, no haver de respondre al “què tal”. No per res dramàtic, sinó perquè, tot sovint, no hauries sabut contestar. Hauries dit: ¿bé?, hauries dit: ¿cansada?, hauries dit: ¿en un bucle infinit?, ¿en una bombolla?, ¿estem hivernant?, ¿visc com si anés de drogues?
Però és que a tu, de vegades, ja et passa, això que no saps què et passa. No és nou. Des de l’ull de l’huracà pots estar segura que hi ha calma.
Et passava de petita quan ta mare et portava al metge i et demanava quin tipus de mal de panxa era, aquell que deies que tenies. ¿Et fa mal aquí o aquí? I tu et posaves nerviosa i no acabaves de saber ben bé on volies dir ni si era, realment, un mal de panxa. Et passava, de no tan petita, al dentista, quan et preguntava ¿com t’ho notes?, després de polir-te el queixal. I li deies, ai, no ho sé, ¿millor?, i et mirava com si fossis idiota. T’havia passat, també, aquell temps que feies teràpia amb aquella terapeuta que et feia posar la mà al lloc on localitzessis la frustració/tristesa/vergonya/ira/ràbia —la diferència tampoc la tenies clara— i tu t’assenyalaves, maldestra, el dit petit del peu dret perquè no tenies ni punyetera idea ni de què volia dir, ni on collons ubicar-les.
Sempre ha estat, d’alguna manera, com si entre tu i el teu cos hi hagués una mena d’endoll. I el gest, quan hi penses, fos el d’estirar rotundament el cable, separant les clavilles de la presa del corrent: estàs desconnectada.
D’ençà que ets mare, penses —¿o és d’ençà que gairebé t’has fundit la trentena?—, el dolor i una boira subtil han passat a ser una mena de fil musical de fons; però no un fil harmònic, sinó un fil més consistent; un fil com ara el so d’un extractor en marxa.
Si sentissis que està encès, l’apagaries, potser; però et prens el cafè amb llet del matí amb el pilot automàtic i, entre contractura i contractura, tampoc no sabries dir en quina postura has passat la nit, quan menteixes a la teva parella que sí que has dormit i que els nens no s’han despertat gaire perquè et fa mandra començar el dia queixant-te. Amb el pas del dies, els músculs, com l’estat d’ànim, s’emmotllen a l’entumiment i s’hi aclimaten.
Però aquesta setmana has tingut l’escarlatina, cortesia del teu fill de tres anys. I, paradoxalment, d’una manera imprevista, aquell dolor punxant dins del coll, les amígdales roents i les plaques de pus vellutades t’han recordat que, en efecte, estàs viva. I que podria ser pitjor. Perquè tot pot ser pitjor, gairebé sempre, amiga. La pell no t’ha cogut massa, i la llengua de maduixa —vermella, intensa, granulada— fins i tot t’ha fet certa gràcia. I t’has empassat la ironia de tenir una malaltia infantil mentre fregues amb les puntes dels dits els 40.
I és ara que el dia s’allarga i que la criatura petita gairebé ja tindrà un any, que et sembla que vas sortint suaument d’aquell estat letàrgic dels primers mesos de criança. I ho fas amb dues certeses: que arribarà la primavera i que les maduixes amb nata tornaran a la taula els diumenges.
“Pediatre, tanatori, Ikea" és una secció d'Anna Collell en què la vida es desplega entre cues a urgències, comiats inevitables i la construcció d’una llar amb més il·lusió que pressupost. Una mirada a l’art de fer-se gran i d’assumir que la vida adulta és, bàsicament, una successió de llistes de coses pendents.
