En els darrers anys, a la “gran” ciutat, i de barri més a menys gentrificat, el sector de la restauració —suposo que com la vida— se’ns ha anat tornat hostil. Tant, que crec que a aquestes alçades ja podríem anar parlant de sector de l’hostileria. Ja em disculpareu el forçat joc de paraules; però és que jo moment victimista i tristament realista— tampoc surto a sopar tan sovint. I quan ho he fet, d’uns anys cap aquí —tampoc us penseu, eh, uns tres o quatre (¿tots els mals venen de la covid?)— m’he trobat que les reserves venen amb lletra petita. A molts restaurants fan torns i els torns són franges d’una hora i mitja. Això vol dir que si quedes per sopar a les 20h, tens la taula fins les 21:30h. I que si fas la reserva a les 20:30h, hi pots sopar plàcidament fins a les 22 zero zero. Això, quan pots escollir l’hora perquè et poden passar coses com:
—Digui.
—Voldria una taula per divendres a les 21:30h.
—Ui aquí no ho fem, això —que la conversa sigui en català és una llicència creativa—, o és a les 20:30h o a les 22h.
El temps de cessió d’ús de la taula se sol complir escrupolosament. És important no despistar-se mirant la carta (millor consultar-la prèviament per internet) ni perdre estona amb preguntes que necessitin aclariments —¿porta avellanes? ara ho pregunto— perquè et poleixes mitja hora fàcilment.
El primer cop que, amb un grup de cinc amics, ens vam haver de menjar les postres a la barra per haver sobrepassat el temps, vaig fer una regressió a la meva època escolar. Els de 5è ja baixen, tu mateixa, t’hauràs de canviar de taula o et portem amb els petits.
Si ja no queda temps per fer postres, en el que segur que es retalla —tot té un objectiu, amiga!— és la sobretaula. Perquè en aquesta era nostra tan productiva, tenir converses no fa diners. ¿No venies a sopar? Doncs calla i menja. Vivim uns temps molt literals. Algú ha considerat que amb una hora i mitja n’hi ha de sobres per anar ben menjat i xerrat. ¿Per què generar espais buits on pugui sorgir-hi el “no res”? He vist cafeteries que, fins i tot, posen màxim per prendre’s un cafè.
Llegia fa poc que ja no quedem per fer coses concretes amb els nostres amics; sinó per posar-nos al dia. Ja no generem records. Ens expliquem el que fem, en mode tik tok. Però és que amb aquests tempos, ja em direu què fem. He estat més estona a la sala d’espera de la consulta de ginecologia que a l’últim sopar que vaig fer. La propera vegada que vulgui parlar tranquil·lament amb una amiga, res d’anar a picar uns tacos; quedarem al CAP, que dona per més.
On sí que trobaria encertat aplicar la política hostil de limitar els àpats a una hora i mitja, en canvi, és a certs dinars familiars. Ara que ve Nadal, per exemple. Salutacions, escudella, carn d’olla, gall dindi, torrons —poso aquest menú, que és el que fem a casa—: tot, una hora i mitja, i a fer cagar el tió. Així no queda temps perquè aquell familiar-tiet-cunyat-germà que és d’ultradretes però en català comenci un discurs entre copa i copa —per favor, traieu-li— i es posi racista, masclista, sionista, classista i supremacista, així en general. Si això us passa, talleu-lo. Sempre podeu dir-li que a un wok thai mexicà bodega que han obert al barri tens una hora i mitja, només, per menjar. O dines o calles. Somrius. Pots fer les postres a fora, si de cas.
En aquestes dates, i potser més que mai, tinguem sobretaules si valen la pena. Si no, una hora i mitja. El feixisme no fa Nadal. I els discursos d’odi i d’extrema dreta no hi haurien de ser mai convidats.
I per si el tiet-cunyat-germà seguís omplint-se copes o votant Aliança: el tió ve amb un pal.
Que tingueu molt bones festes i una bona entrada d’any!
“Pediatre, tanatori, Ikea" és una secció d'Anna Collell en què la vida es desplega entre cues a urgències, comiats inevitables i la construcció d’una llar amb més il·lusió que pressupost. Una mirada a l’art de fer-se gran i d’assumir que la vida adulta és, bàsicament, una successió de llistes de coses pendents.
