Lita Gilabert
Sempre m’han agradat les nines. No només de petita.
Fins fa no tant, passava per la botiga de joguines de la plaça del Gas els dissabtes al matí per contemplar una per una les que tenien exposades. Acostumava a demanar a la mestressa que em deixés veure el catàleg de les novetats, que no ho eren, de novetats, perquè surt només un cop l’any, pels volts de Nadal.
Sobretot, m’agraden els nadons. Algú pot creure que tots són iguals, però no. L’expressió dels ulls, les manetes, els peuets o la manera com et somriuen els fan únics. Bressolar-los em tranquil·litza. Hi tinc molta traça. El meu home m’ho deia cada matí abans de marxar a la feina. Em deia: «Laura, tens molta traça». Després em feia un petó al front, i no tornava fins al vespre. Fins que un dia no va tornar.
Ara només bressolo una estona al matí i una altra al vespre. Des de fa uns mesos, treballo com a reposadora a la secció de fruites i verdures d’un gran supermercat. No m’agrada, però estic a dues passes de la dels nadons i així que puc, m’hi escapo. M’encanta badar entre terrines de verdures, amb peix o pollastre o vedella; fixar-me en els diferents tipus de bolquers i tovalloletes higièniques, i en la gran varietat de xumets, sabons i raspalls. I, també, de pólvores de talc.
L’encarregada sempre em dona un copet afectuós a l’espatlla quan em veu traginar amb les caixes d’albergínies i de carbassons. Mai em trobareu carretejant melons o síndries, pesen massa. Avui, mentre col·locava ben arrenglerades les safates de xampinyons i de carbassa trossejada a les prestatgeries, m’ha dit, després del copet de rigor, que estic aprenent molt de pressa. I quina bona notícia!, m’ha promès que, quan tingui més experiència, podré fer el canvi de secció que tant desitjo. Aquest vespre ho celebrarem.
Coneixia la noia de vista. Rondava pel barri de tant en tant, com si busqués algú o alguna cosa. Però no va ser fins que vam coincidir a la meva botiga, pels volts del mes de febrer, que em vaig fixar en ella. Totes dues estàvem palplantades davant una nina Carolle vestida amb un banyador blau cel i un barnús de ratlles vermelles i blanques. El conjunt s’arrodonia amb una senalla i unes xancles a joc amb una pamela. La noia s’eixugava els ulls amb un mocador de paper rebregat. Allà dretes, vaig pensar que podia haver estat la meva filla i que tenia unes ganes enormes de bressolar alguna de les nines que m’esperaven a casa. «Res, no és res», em va respondre, quan li vaig preguntar què li passava. No devia tenir més de vint anys i els ulls castanys com aglans d’alzina. Mai l’havia vista acompanyada, anava sola, com jo. Un sac de dormir coronava la motxilla que portava penjada a l’esquena. Va comprar un vestidet de fil perlé blanc amb cintes de color rosa abans d’enfilar cap als Jardinets.
Ens vam trobar pel barri unes quantes vegades més i sempre abaixava el cap quan em veia, com si volgués evitar que m’hi adrecés. Jo intuïa una cara magra sota el tapaboques, que només deixava al descobert uns ulls ullerosos. El que aquella noia no podia amagar, però, era la panxa: setmana rere setmana s’engrossia. Jo m’ofegava de pena.
El primer diumenge de maig d’enguany era un d’aquells dies que el cel lluïa net després d’una setmana de pluges intenses. Aquell dia vàrem parlar per segona vegada. La noia estava asseguda en un dels bancs de la plaça que hi ha a tocar d’on visc. Vaig seure al seu costat. Cadascuna amb els seus pensaments. Els meus, com sempre, tristos. Tot d’una se’m va adreçar. Em va preguntar, mentre s’acariciava la panxa, que vaig imaginar rodona, tensa, estriada, si sabia el malnom d’aquella plaça, i si l’havien trobat. El cor se’m va accelerar de cop. Repicava i repicava com una orquestra de sonalls atemorits. Va insistir.
—Saps a quin contenidor va tirar el fetus? —va continuar amb un fil de veu, ple d’un terror que vaig reconèixer.
I jo, espantada, amb ganes de fugir cap al meu cau i bressolar una per una totes les meves nines, li vaig agafar les mans. Mans glaçades, malgrat el sol radiant d’aquell primer diumenge del mes de maig.
—Sí —vaig imitar-la amb un fil de veu.
Aleshores, la Gemma, abocant els seus ulls dins dels meus, em va fer una abraçada i vam arrencar a plorar. Al cap d’una estona, sense pressa, vam enfilar cap a casa.
El relat ‘La plaça del fetus’ és un dels finalistes del segon Premi Literari Catorze
El Premi literari Catorze és un certamen biennal de relats curts que vam convocar per primer cop l'any 2023.
