Simone de Beauvoir (París, 9 de gener de 1908 - 14 d'abril de 1986) tenia 62 anys quan va publicar La vellesa (1970), un assaig en què es preguntava què significa envellir en una societat que idolatra la joventut. Després d’haver sacsejat el pensament feminista amb El segon sexe (1949), Beauvoir posava el focus en una altra forma d’exclusió: la de les persones grans. A la secció Parlen les dones us oferim 14 fragments d'aquest llibre:
1. Ni en la literatura ni en la vida no he trobat cap dona que hagi considerat la seva vellesa amb complaença. A una vella mai se li diu que és bonica; en el millor dels casos se li diu encisadora. En canvi el mascle no és una presa; no se li demana ni frescor, ni dolcesa, ni gràcia, sinó la força i la intel·ligència del subjecte conqueridor; els cabells blancs, les arrugues no contradiuen aquest ideal viril.
2. Com que el destí de la dona és, als ulls de l’home, ser un objecte eròtic, en tornar-se vella i lletja perd el lloc que se li assigna en la societat i es converteix en un monstre que suscita repulsió i fins i tot temor.
3. Per a la societat, la vellesa és com una mena de secret vergonyós del qual no és decent parlar. Els vells, que no constitueixen cap força econòmica, no tenen els mitjans per fer valer els seus drets. L’interès dels explotadors és trencar la solidaritat entre els treballadors i els improductius, de manera que aquests no siguin defensats per ningú.
4. En el món capitalista [...] l’economia està basada en el lucre; pràcticament tota la civilització hi està subordinada; el material humà només interessa en la mesura que rendeix. Després se’l rebutja.
5. Si els vells manifesten els mateixos desitjos, els mateixos sentiments, les mateixes reivindicacions que els joves, causen escàndol; en ells l’amor i els gelos semblen odiosos o ridículs; la sexualitat repugnant, la violència irrisòria. Han de donar exemple de totes les virtuts, sobretot si se’ls atribueix serenor; se suposa que la posseeixen, cosa que autoritza a desentendre’s de la seva dissort. La imatge idealitzada que se’n dona és la del savi de cabells blancs, envoltat d’un halo de prestigi, ple d’experiència i venerable, que contempla des de molt amunt la condició humana; però si se n’aparten, cauen a l’extrem oposat: la figura del vell que desvarieja, diu disbarats i es converteix en la riota dels infants.
6. Ens neguem a reconèixer-nos en el vell que serem: «De totes les realitats —la vellesa— és potser aquella de la qual conservem durant més temps, al llarg de la vida, una noció purament abstracta», ha assenyalat amb encert Proust. Tots els homes es creuen immortals: això és el que pensen. Molts arriben a vells; gairebé ningú no preveu per endavant aquest destí. Res no hauria de ser més esperat que la vellesa, i res no és més imprevist que la vellesa.
7. Quan se’ls pregunta pel seu futur, els joves —i sobretot les noies— situen el final de la vida, com a molt, als seixanta anys. Alguns diuen: «No hi arribaré, em moriré abans.» I d’altres fins i tot: «Em mataré abans.» L’adult es comporta com si mai hagués d’arribar a vell. Sovint el treballador queda estupefacte quan arriba l’hora de la jubilació: la data estava fixada per endavant, la coneixia, s’hauria hagut de preparar. Si no està seriosament polititzat, fins a l’últim moment aquesta realitat li ha estat aliena.
8. Per regla general es prefereix la vellesa a la mort. Tanmateix, a distància, considerem aquesta darrera amb més lucidesa. Forma part de les nostres possibilitats immediates, ens amenaça a cada instant; a vegades arribem a fregar-la; sovint li tenim por. Però ningú no esdevé vell d’un dia per l’altre: joves o en la plenitud de l’edat, no pensem, com caldria, que ja estem habitats per la nostra futura vellesa, separada de nosaltres per un temps tan llarg que es confon als nostres ulls amb l’eternitat; aquest futur llunyà sembla irreal.
9. A més, els morts no són res; es pot sentir un vertigen metafísic davant d’aquest no-res, però d’alguna manera tranquil·litza, no planteja cap problema. «Ja no seré»: conservo la meva identitat en aquesta desaparició. Als vint, als quaranta anys, pensar-me vella és pensar-me una altra. Hi ha alguna cosa aterridora en tota metamorfosi. De nena em quedava estupefacta i fins i tot m’angoixava quan imaginava que un dia m’hauria de transformar en una persona gran. Però el desig de continuar essent una mateixa, a aquella edat tendra, sol quedar compensat pels avantatges considerables de la condició adulta. En canvi, la vellesa apareix com una desgràcia: fins i tot entre les persones que es consideren ben conservades, la decadència física que comporta salta a la vista. Perquè l’espècie humana és aquella en què els canvis deguts al pas dels anys són més espectaculars. Els animals es consumeixen, s’aprimen, s’afebleixen; no es metamorfosen. Nosaltres, sí.
10. Davant la imatge que els vells ens ofereixen del nostre futur, som incrèduls; una veu dins nostre murmura, absurdament, que a nosaltres no ens passarà. Abans que ens caigui al damunt, la vellesa és una cosa que només afecta els altres. Així es pot comprendre que la societat aconsegueixi dissuadir-nos de veure en els vells els nostres semblants.
11. La societat imposa a la immensa majoria dels ancians un nivell de vida tan miserable que l’expressió “vell i pobre” constitueix gairebé un pleonasme; a la inversa, la majoria dels indigents són vells. Els ocis obren al jubilat possibilitats noves; en el moment en què l’individu es troba finalment alliberat de coaccions, se li priven els mitjans d’utilitzar la seva llibertat. Està condemnat a vegetar en la solitud i l’avorriment, és pur rebuig.
12. L’adult tiranitza el vell que depèn d’ell. [...] Tota la família se’n fa còmplice. Es cobreix l’avi d’atencions que el paralitzen, se’l tracta amb una benevolència irònica, se li parla amb to paternalista i fins i tot s’intercanvien mirades còmplices per damunt del seu cap, es deixen escapar paraules feridores. Si la persuasió i les estratègies no aconsegueixen que cedeixi, no es dubta a mentir-li o a recórrer a un cop de força. Per exemple, se’l convenç d’entrar provisionalment en una residència i se l’hi abandona.
13. Que durant els quinze o vint darrers anys de la seva vida un home no sigui més que un rebuig és prova del fracàs de la nostra civilització; aquesta prova ens anguniaria si consideréssim els vells com a homes, amb una vida humana al darrere, i no com a cadàvers ambulants.
14. No continuem fent trampes; en el futur que ens espera s’hi juga el sentit de la nostra vida. No sabem qui som si ignorem què serem: reconeguem-nos en aquest vell, en aquesta vella. Així ha de ser si volem assumir plenament la nostra condició humana.
"Parlen les dones" acull articles i entrevistes inspirats en la jornada del mateix nom que organitza cada any el Departament de Cultura. La darrera edició de la jornada, celebrada l'abril del 2025, anava sobre l'edatisme.
 |  |
"14 pensaments" és una tria de 14 idees de diversos personatges cèlebres.
