En un món de presses, en què tots estem dispersats i desconnectats, Nadal és el moment de l'any en què per fi ens reunim amb la família. I ho fem al voltant d'una taula, tal com ho feien els nostres avantpassats fa centenars d'anys. Cada desembre, repetim un ritual que ens arrela a una tradició: cuinar durant hores l'escudella i els canelons, treure de l’armariet les millors copes, desplegar aquelles estovalles, procurar que tot faci goig. Però, ¿us imagineu com es vivia Nadal fa quatre-cents anys en un monestir? ¿us imagineu que haguéssiu de passar aquest dia en silenci, sense parlar amb ningú?
El Departament de Cultura, de la mà de l’Agència Catalana del Patrimoni Cultural, ha tirat endavant una proposta esplèndida, La taula parada. El gust per la història, el projecte amb què escenifiquen com es vivien les festes a cinc llocs històrics de Catalunya. Per aconseguir-ho, paren la taula tal com es parava antany, amb la mateixa vaixella, canelobres, bancs, i fins i tot, amb els mateixos àpats. Un viatge en el temps que ens permet veure des de la sobrietat que hi havia a la Cartoixa d’Escaladei fins a l’ostentació del Castell d’Escornalbou, passant per la familiaritat de la Casa Museu Prat de la Riba, el recolliment de la Canònica de Santa Maria de Vilabertran o la humilitat del Reial Monestir de Santes Creus.
Així doncs, amb la idea d'acostar-nos el patrimoni de diferents localitzacions i cronologies, ens apropen també al dia a dia d'una persona que va viure fa més de 400 anys. I ho fan posant-nos a la seva pell, a la seva rutina. A través d'una recerca acurada feta per historiadors i experts, han reconstruït una època, una manera de viure. I és que per aconseguir un resultat tan detallat i versemblant, han fet una gran feina d'investigació que ha implicat des de fer una recerca exhaustiva de documentació fins a buscar plats en antiquaris o encarregar parts de la vaixella i del mobiliari a fusters, ferrers, vidriers, ceramistes.
Com que ho han fet en tres espais religiosos i dues cases museus, podem veure la diferència que hi havia entre viure aquests dies amb la família tradicional, com és el cas d'Enric de la Riba, o amb la família amb qui vas a parar per seguir el camí de Déu, com és el cas dels monjos. Hi ha anècdotes molt interessants: per exemple, tant a Santes Creus com a Escaladei feien vot de silenci. A Santes Creus seguien una vida monàstica molt pautada, i quan entraven al menjador només se sentia el monjo lector que recitava les lectures religioses. Fins i tot per demanar la sal no deien res, feien un cop a taula. O d'altra banda, Eduard Toda, que per Nadal sempre convidava amics i familiars al Castell d’Escornalbou perquè no li agradava estar sol, el vint-i-cinc de desembre del 1928 esperava el matrimoni format per Agustí Duran i Hermínia Grau, però, com que feia molt mal temps, no van poder arribar-hi i Toda es va quedar sense ningú. O per exemple, a la casa pairal de Prat de la Riba, les festes eren una bona ocasió per ser ben ostentosos: per treure les estovalles bones, els coberts de plata i fer uns senyors àpats.
Aquest projecte serveix per recalcar una sèrie de valors que hem anat perdent: compartir temps amb els nostres. I alhora ens serveix per reivindicar tant el patrimoni visible com l'invisible: en un món com el d'avui en què tot caduca tan ràpid, els monuments ens recorden d'on venim: qui els habitava, com els habitava. I és que només coneixent el nostre passat, potser, avui, podem fer les coses d'una altra manera.
Per submergir-vos-hi, us proposem, d'una banda, aprofitar les festes per fer-hi una excursió i veure-ho amb els vostres propis ulls (hi podeu anar fins al 8 de febrer), i de l'altra, us n'oferim un passeig virtual (amb receptes incloses perquè les practiqueu aquests dies):
Cartoixa Escaladei, austeritat i doble ració
Els dissabtes 27 de desembre i 3 de gener, a les 12 h s'ofereix una visita guiada en què es mostra l’austeritat amb què els monjos cartoixans vivien aquests dies.
L’austeritat era una de les normes bàsiques de la regla de sant Bru, que regia la vida dels cartoixans d’Escaladei. Aquesta austeritat també es feia evident a la cuina i els àpats que feien els monjos, normalment sols a la seva cel·la i en silenci: una escudella de fideus o cigrons per dinar i un sopar més lleuger, acompanyat amb aigua i vi, això sí. Tanmateix, els diumenges i les festivitats la cosa canviava i es trobaven tots al refetor per dinar plegats, també amb els germans llecs. Separats per un envà i mantenint un silenci estricte, pares i germans s’asseien a les taules parades amb estovalles senzilles i proveïdes de vaixella de ceràmica blanca, amb l’heràldica d’Escaladei, i coberts de fusta. Al segle XVI, a la cartoixa, la vigília de Nadal era festa solemne i això volia dir que era un dels tres únics dies a l’any que els monjos rebien escudella doble. Una per dinar, de fideus, i una altra per sopar, de cigrons i ous passats per aigua. Per Nadal, a banda, també se’ls donaven torrons d’ametlles per postres. No es pot dir que fos un Nadal d’excessos!
La recepta inspirada en aquest lloc i època: l'escudella blanca (aquí en teniu els ingredients i el procediment a seguir):
Canònica de Vilabertran, menjar com un canonge
Els diumenges 21 i 28 de desembre i 4 de gener, a les 12 h s'ofereix una visita guiada que ens convida a descobrir com celebraven el Nadal els canonges del segle XV a través d’un recorregut pels espais de la Canònica.
Al segle XIV, els canonges de la Canònica de Santa Maria de Vilabertran es regien per la regla de sant Agustí, que, en alguns aspectes, era menys estricta que les d’altres comunitats religioses. Per exemple, pel que fa al menjar, s’establia que, al llarg de l’any, només menjaven carn els diumenges, els dimarts i els dijous i els dies de festivitats assenyalades, a excepció dels divendres. Les carns i el peix se servien acompanyats de pa, així com les hortalisses, que subministrava el prior de la seva horta. Menjaven al refetor, en una taula parada amb estovalles blanques, vaixella de terrissa, ganivets metàl·lics i culleres de fusta. Durant les festes nadalenques, els àpats importants es feien la vigília de Nadal, el dia de Nadal i per Sant Esteve. En escudelles (bols) i talladors (plats) de ceràmica vidriada, se servien copiosos plats elaborats amb carn de moltó, bou o conill, entre d’altres. També eren típiques les reoles, un precedent de les nostres croquetes, fetes de carn, peix, ous o llegums. I per postres, neules acompanyades de piment, un vi dolç amb mel i aromatitzat amb espècies. No s’estaven de res, els canonges!
La recepta inspirada en aquest lloc i època: ast de cabrit farcit amb salses (aquí en teniu els ingredients i el procediment a seguir).
Casa Museu Prat de la Riba, tradició i família
El diumenge 11 de gener (i cada segon diumenge de mes), a les 12 h s'ofereix una visita guiada: un recorregut per les estances originals i els records d’Enric Prat de la Riba que permet conèixer de prop la seva trajectòria i el context social i familiar, tot descobrint com era la vida quotidiana al Castellterçol i al Moianès entre els segles XIX i XX. Els dissabtes 20 de desembre i 3 de gener, a les 12 h, es farà una visita teatralizada; i el dissabte 27 de desembre, a les 12 h, hi haurà un recital teatralitzat en què es recitarà el “Poema de Nadal” de Josep Maria de Sagarra.
A les cases pairals catalanes, com la d’Enric Prat de la Riba, el primer president de la Mancomunitat de Catalunya, la taula del menjador era un dels escenaris principals de la vida familiar. A més de la creació de moments i records compartits, també servia per evidenciar els rols de poder i de gènere de cadascun dels membres, com ara el cap de família, que ocupava el cap de taula i era el primer en ser servit, i les dones de la casa, que, si no hi havia servei, s’asseien a prop de la porta per poder anar i venir de la cuina amb els plats. Per Nadal aquesta taula es vestia amb les estovalles «bones» de fil i es parava amb plats de porcellana, copes de vidre i coberts d’acer o plata galvanitzada per celebrar un dels àpats més importants del calendari festiu. Un àpat en què, en la tradició catalana, no hi pot faltar l’escudella, el gall dindi o el capó i, a partir del segle XX, els canelons. I de postres, les llepolies, neules i torrons, que el tió havia cagat la nit anterior en tornar de la Missa del Gall. Ni tampoc el tradicional verset que devien fer els quatre fills d’Enric Prat de la Riba i Josefina Dachs enfilats a la cadira, aquell Nadal de 1914. I per Sant Esteve, un altre cop!
La recepta inspirada en aquesta casa i època: escudella de Nadal (aquí en teniu tots els ingredients i passos a seguir).
Castell Monestir d'Escornalbou, la família que es tria
El diumenge 21 i dissabte 27 de desembre a les 12 h s'ofereix una sisita teatralizada. L’any és 1928 i Eduard Toda espera, amb la taula parada, els seus convidats per celebrar Nadal. Mentrestant, ens guia pels espais del Castell mentre ens explica la seva vida apassionant: els viatges a la Xina, les excavacions a Egipte i la seva estimada biblioteca d’Escornalbou.
A finals del segle XIX, a les cases benestants, el menjador només servia per menjar i els àpats eren actes solemnes i una oportunitat única per impressionar els convidats. Per això es cuidaven els detalls de protocol i es vestien les taules amb riques estovalles, canelobres, copes fines, coberteria de plata o acer i vaixelles de porcellana, com les Pickman, elegantment decorades. Al Castell d’Escornalbou, Eduard Toda celebrava el Nadal envoltat dels seus amics i les seves famílies, que convidava a passar aquestes festes amb ell perquè odiava fer-ho sol. Plegats compartien abundants àpats on, de ben segur, es barrejaven alguns dels plats que Toda havia descobert en els seus múltiples viatges pel món amb aquells menjars que li agradaven més com ara l’escudella i el gall dindi. També bons vins, xampany, neules, torrons, xocolata i cafè. La taula parada correspon al Nadal del 1928, quan Toda va convidar el matrimoni format per Agustí Duran i Hermínia Grau. Tanmateix, els convidats no van poder arribar-hi a causa de les condicions climàtiques. Com en devien ser, de llargues i interessants, les sobretaules a Escornalbou.
La recepta inspirada en aquest lloc i època: gall d'indi rostit amb castanyes (aquí en teniu tots els ingredients i passos a seguir).
Santa Llúcia al Reial Monestir de Santes Creus
És diumenge 13 de desembre de 1435. L’abat Joan Pinyana governa el monestir i la comunitat es prepara per celebrar Santa Llúcia. L’església parroquial està dedicada precisament a aquesta santa i la festivitat, amb el temps, s’acabarà convertint en la festa major d’hivern de Santes Creus. El dia a dia de la comunitat està marcat per la regla de sant Benet. La norma estableix que entre el 13 de setembre i la Quaresma només es farà un àpat al dia, a l’hora novena (aproximadament les tres de la tarda). El seguiment de la regla, complementada amb altres textos legals propis del monestir, no es relaxa ni tan sols en una jornada assenyalada com aquesta.
La taula està parada al refetor, el menjador comunitari. Quan es dona el senyal, els monjos es renten les mans al lavatori i entren ordenadament. Avui s’han posat coberts per a trenta-vuit persones, tot i que la comunitat n’inclou una quarantena llarga. Alguns monjos són de viatge d’estudi i d’altres, com el lector, els cuiners o cocs, els setmaners, el porter, l’hospitaler i el campaner, estan ocupats amb les seves tasques i no s’asseuen a taula. Ningú no seu fins que no ho fan l’abat i el prior, que ocupen els seients principals i se’ls serveix primer. Tota la comunitat beneeix la taula, i a partir d’aquest moment l’única veu que ressona a l’interior del refetor és la del monjo lector, situat al púlpit. Avui, segon diumenge d’Advent, llegeix uns versicles del Llibre d’Isaïes. Ell, igual que els altres monjos amb tasques assignades, menjarà després. Un llibre d’usos de 1420 recull diverses normes de comportament a Santes Creus: és prohibit eixugar-se les mans o els ganivets amb les estovalles i, si un monjo necessita sal, ho farà fent un senyal, sense parlar.
La cuina cistercenca d’hivern és senzilla però nutritiva, adaptada al calendari litúrgic i al clima. Predominen llegums, cereals, verdures de temporada com cols, porros, cebes o naps, així com peix en saó i fruits secs. Fa fred, i els brous i les coccions llargues servides en calent dominen els àpats. No falten tampoc el vi ni la cervesa elaborats a Santes Creus. En època freda, i especialment per Nadal, els monestirs produeixen el vinum piperatum, un vi dolç i especiat amb canyella, gingebre, clau, nou moscada o pebre, endolcit amb mel i servit calent per escalfar el cos. Un altre producte típic de l’hivern són les neules, molt apreciades. Sabem que eren presents a Santes Creus i fins i tot apareixen documentades en un inventari antic del monestir. Els setmaners han preparat la taula amb cura, amb les escudelles decorades amb l’escut del monestir. Les de la taula abacial són diferents de la resta: l’abat Pinyana va manar fer una vaixella amb el seu propi escut (un pi pinyer amb el bàcul abacial), seguint la pràctica dels personatges notables durant l’Edat Mitjana de deixar empremta en objectes artístics, litúrgics o quotidians.
A cada posició hi ha també un tovalló, un pa individual i una cullera metàl·lica decorada també amb una petita pinya. Tot un luxe, ja que normalment eren de fusta, igual que les copes, de vidre. Una d’aquestes copes, recuperada segles després, es conserva avui al Museu Arqueològic de Tarragona. Juntament amb altres fragments de plats, escudelles, gerres, vidre, rajoles i altres materials recuperats, ha permès recrear fidelment aquesta taula.
La recepta: vi pimentat (en teniu els ingredients aquí)
La cuina cistercenca d’hivern és senzilla però nutritiva, adaptada al calendari litúrgic i al clima. Predominen llegums, cereals, verdures de temporada com cols, porros, cebes o naps, així com peix en saó i fruits secs. Fa fred, i els brous i les coccions llargues servides en calent dominen els àpats. No falten tampoc el vi ni la cervesa elaborats a Santes Creus. En època freda, i especialment per Nadal, els monestirs produeixen el vinum piperatum, o vi pimentat, un vi dolç i especiat amb canyella, gingebre, clau, nou moscada o pebre, endolcit amb mel i servit calent per escalfar el cos:
