A vegades hi ha pressa per dir les coses de manera transparent i directa.
A vegades la urgència determina el discurs i la relació misteriosa i ambigua entre la realitat i el llenguatge esdevé més senzilla que mai i no per això menys profunda ni pràctica ni menys creativa i política.
A vegades el detall més menut, la temptació de l’incís i el valor de la crítica han d’aturar-se un moment: no per fer lloc a una idea uniforme ni per sotmetre la diversitat de mirades ni per crear un espai monocrom i obedient, sinó per fer lloc a una cosa tan necessària i tan bàsica com és una gran cohesió al voltant de la defensa del dret a l’habitatge, del dret a l’alimentació, del dret al treball, del dret a migrar, del dret a la vida i del dret a la protesta quan els drets anteriors són reduïts a un desig monetari i al sadisme social, a un joc especulatiu, a un producte financer i a un desgast que els minimitza, els torna indignes o els elimina.
A vegades cal insistir en frases curtes que es graven al cap, que arriben al cor i que afecten el cos perquè s’arrapen al món, a la gent que hi respira i a la terra que acull, als animals i a les plantes, a les muntanyes i als rius i a l’oxigen per a tots. Frases de Duras i de Kafka, de Lula i Mujica, de Papasseit i d’Angela Davis, del Sindicat de Llogateres i de Víctor Català.
Frases com ara «no penso res en general sobre res, excepte de la injustícia social», «et pots fer enrere davant els patiments del món, però potser precisament aquest fer-se enrere és l’únic patiment que podries evitar», «entenc per democràcia no només el dret a cridar contra la fam, sinó el dret a menjar», «la lluita que tenim al davant és llarga, sinuosa i complexa, però quin sentit té la vida si ens treuen l’esperança de somiar en un món una mica millor?», «la llibertat no és cara per escassa, sinó escassa perquè s’ha de guanyar», «la revolució no és només una ideologia, sinó un acte d’amor», «aspirem a una baixada dels preus del lloguer per llei, a l’aprovació de mesures estructurals contra l’especulació i l’acaparament, a la reducció de la jornada laboral i a l’augment del salari mínim interprofessional», «la més vella i decorativa de les teories no pot res contra la realitat dels actes».
A vegades n’hi ha prou amb unes quantes paraules per dotar de sentit el verb fer, el seu impacte en les vides, la seva capacitat de provocar moviments i noves formes de contracte i de tracte, la seva contundència i bellesa, la seva possibilitat de fer el món menys cruel i més just: amb una manifestació central a dos quarts de sis de la tarda als Jardinets de Gràcia de Barcelona, 11 de novembre de 2026, vaga general. 11 de novembre, vaga general. Vaga general.
Aquest text el va llegir Blanca Llum Vidal en un concert de Los Sara Fontán a l'Auditori de Barcelona el 29 d'octubre de 2026.
