És novembre i ja no fa fred. En cinquanta anys, hi ha coses que han canviat més del que esperàvem. No sabíem que el canvi climàtic ens obligaria a instal·lar aire condicionat tant si vols com si no vols. No sabíem que una pandèmia ens faria creure en possibles realitats apocalíptiques que només havíem vist al cinema de l’època postfranquista. No sabíem que hauríem de viure més d’una crisi econòmica. No sabíem que al món hi podia haver tantes guerres alhora i tants horrors que tan sols havíem començat a conèixer.
Fa 50 anys Carme Riera ens deixava la mar com a penyora en un relat que, el 1975, aportava a la literatura catalana una nova mirada narrativa d’una profunditat com la mar. Ella, que havia viscut els lleus temps gloriosos dels festivals de la Nova Cançó (el novembre del 1966 en Raimon, amb la camisa arromangada, va protagonitzar un matí gloriós a l’Institut Químic de Sarrià), sabia que la cultura és transformadora i ens anunciava amb una narració breu i intesa que l’amor havia de ser lliure, també entre dues dones.
Aquell 1975, Montserrat Roig iniciava la seva investigació sobre el catalans als camps nazis, avançada als temps. Encara faltaven deu anys perquè Claude Lanzmann recollís els testimonis dels camps d’extermini a Shoa. La Roig era també un motor de la força cultural del nostre país, fent literatura, assaig i entrevistes a la televisió que ens han deixat testimoni del que podíem haver estat i del que vam poder salvar de la llarga nit de la dictadura. Aquell mateix any, la Junta del Col·legi d’Advocats de Barcelona aprovava la iniciativa de celebrar un Congrés de Cultura Catalana, mentre els treballadors de la SEAT feien vaga contra el pla de reestructuració de l’empresa.
El 20 de novembre de 1975 va morir el dictador Francisco Franco al llit, després de 38 anys de règim totalitari. Un fet inèdit i estrany a l’Europa occidental del segle XX. No pas la dictadura, sinó la seva durada i el seu final, amb el dictador mort de vell i envoltat de metges que intentaven allargar-li l’agonia.
Alguns han arribat a insinuar que aquella dictadura havia previst la seva pròpia conversió en una democràcia. Però no és pas així. Que els propis elements del règim, des de les estructures de l’Estat, conduïssin una reforma que, a força de pressió de l’oposició política i sobretot del carrer, esdevingués una fórmula imperfecta de democràcia, no significa que el dictador (ni el monarca instituït per ell) haguessin previst aquesta transformació. De fet, el primer govern de la transició és el d’Arias Navarro, conegut com “el Carnicer de Màlaga”.
El carrer va ser l’espai d’expressió d’una societat que reclamava la democràcia. Amb les manifestacions a favor de l’amnistia, amb els actes del Congrés de Cultura Catalana, amb el Manifest Per una universitat nova en una societat democràtica a Bellaterra, amb la manifestació a favor de l’Estatut d’Autonomia... El 1975 la societat arreplegava tots els recursos de la modernitat que tenia al seu abast mentre el dictador agonitzava. Passat i present es torçaven per dibuixar una escena estrafeta i difícil d’encabir en una sola imatge.
Aquest 20 de novembre commemorem 50 anys de la mort del maleït dictador. Però sobretot celebrem tot allò que vam anar aconseguint en aquesta democràcia a mig fer: la recuperació del català com a llengua de les institucions, de l’educació i de la cultura, el vot, la premsa, la manifestació, etc. És important fer-ho, després de passar-nos 50 anys volent allunyar-nos de la dictadura i reclamant cada vegada més democràcia, més sobirania, més polítiques lingüístiques, més reconeixement del fet nacional català, més capacitat d’integrar les persones migrades al nostre país. Ens trobem a les portes d’una gran onada reaccionària que ens vol prendre tot això. Una onada que no ve només de les forces polítiques espanyoles, que mai no han permès un assoliment tranquil (encara que el “tranquil, Jordi, tranquil” i “Pujol, español del año” ho pogués fer arribar a creure a alguns) d’allò que preveia aquell nou sistema monàrquic-constitucional-parlamentari-autonòmic.
Arriba una nova onada reaccionària que pesca vots en les files de l’independentisme. És l’estocada final que desitjaran els enemics del Procés. Però el negacionisme i l’antipolítica sembla que s’han convertit en la via de sortida del ciutadà emprenyat. No hi fa res que els partits reaccionaris siguin els que persegueixen la pèrdua de drets més dramàtica des del naixement de la nostra imperfecta democràcia. La gent vol sang. I vet aquí les guerres. La gent molt certeses, i vet aquí que torna a aparèixer el mascle alfa per mostrar-nos com de senzill és tot quan les jerarquies i la concentració de poder són ben clars. La gent vol càstig, i vet aquí que la repressió i la discriminació s’instal·laran com a valors institucionals.
Fa 50 anys tot era difícil i tot cridava a l’esperança. I en aquest país la gent va empènyer i va fer molt per tirar endavant. Almenys recordem-ho.
