Víctor Català és una de les autores que més he llegit i de qui més n’he intentat dir per què. Per què m’agrada tant el seu contacte amb el món, el seu tracte amb la gent i el seu acte amb la lletra, ella que no apujava els lloguers pactats per la tia perquè les paraules importen i el benefici econòmic quan depèn de la vida dels altres és una cosa roïna; ella que podia fer diamants d’estructura perfecta —com Solitud o el conte La vella— i que acceptava igualment els tresors esburbats i amb la gràcia en els bonys i en les corbes —com el laberint que és Un film (3000 metres)—; ella que veia en les magranes obertes i en els colors d’una posta de sol el poder misteriós de la sexualitat de les dones; ella que parlava d’un grill o d’una euga amb el mateix respecte que retia al diluvi primer i a la humanitat de després; ella que defensava que la llengua és una entitat viva i rebel que porta dins seu la temptació de marrada i de jugar a tensar l’arc sense que es trenqui la corda; ella que entenia que la voluptat de l’amor i la voluptat del dolor són dues forces germanes a vegades en pugna i a vegades fonent-se en una sola entitat; ella que sabia que tot cruix i gemega i que la realitat demana unes orelles atentes i unes mans disposades a endinsar-se en el fang i a tocar les arrugues precioses i abjectes; ella que intuïa que la revolució femenina contra l’esclavatge s’estava fent evident i profunda; ella que admirava l’exuberància dels mots, la llibertat de la frase i la precisió del sentit; ella que creava unes dones amb cara d’emperador romà i uns homes esvelts com una orquídia domèstica i que alhora invocava unes dones que coven secrets quan la tramuntana els aixeca el vestit i uns homes que s’alliberen del monstre que han portat durant segles penjat a l’esquena; ella que quan rebia un convit de publicar aquí o allà s’interessava pels accidents materials de la història, els que feien que el preu del paper depengués de la guerra i els que infiltraven el verí absolutista en les persones i en l’art; ella que va explicar que la política de les institucions és com una vella xacrosa que es posa a córrer com una llebre de bosc quan venen eleccions; ella que paralitza de por quan percep l’existència d’una polsina de tenebres triturades i que esvera amb el sentit lluminós i enigmàtic dels estranys raïms d’una mai vista raïmera.
Es tracta d’una obra tan plena de vida diversa, de cors diferents i de mots per dir els fets i les coses de manera tan clara i directa que, per poc que es llegeixi amb una mica de ganes, fàcilment et regala una estampa per cada moment del que fas i pateixes, del que penses i dius, del que no saps i desitges. Potser per això hi he anat tant a la vora. Perquè la sento una manta pel fred i una companyia real.
Però el que encara no he fet és donar-li les gràcies per tot allò que he viscut a través dels seus llibres i que ha impactat en els dies i sobretot en l’amor.
Quan tenia poc més de vint anys, vaig conèixer el fill de la primera escalenca que va estudiar a la universitat i que va emocionar Víctor Català per això. Em va regalar els tres volums d’Un film (3000 metres) en aquella edició que l’Editorial Catalana va publicar el 1926. Encara recordo la criatura que mor d’un empatx de meló, la ferida a la cara d’un lladre, els escots del Liceu i la masturbació d’una dona encegada per un amor que és tan fred com el marbre o com la fulla del ganivet amb què s’esventra la carn. Sacsejada per una obra monumental que conté una lògica inexistència de puritanismes desfiguradors, amb ell vaig travessar Catalunya pels camins més estrets. Van ser els anys en què vaig descobrir que la poesia era un positiu plaer i una veritable necessitat. Més tard vaig conèixer un altre home. Una de les persones amb qui més he parlat d’aquest món i a qui més he estimat. Amb ell, l’escriptura de Víctor Català es podia aliar amb la literatura de Duras o de Kafka i amb la filosofia de Lévinas i amb la d’Arendt. Tan diferents entre ells i tan allunyats tots plegats de les possibles particularitats abusives i dels colors rabiosament exclusivistes. Al seu costat, l’amor a la brega de la literatura de Víctor Català es va convertir en un impuls casolà i en una pràctica compartida a la taula, a l’ombra del llit i a l’habitació d’hospital on va néixer el nostre fill. Un nen que ha crescut sentint parlar de la Víctor com qui parla del temps i del pa. Un dia em va proposar aquesta repartició de l’espai i aquest joc: tu parla tranquil·lament de Víctor Català i així jo després podré parlar de reggaeton i futbol tota l’estona que vulgui.
Hi ha amistats que creixen com les alzines i els roures: a poc a poc. És el que em va passar amb una dona que escriu apropant-se a l’abisme. Anys més tard, ens vam convertir en una Nela doblada per fer una lectura de La infanticida. Haver de dir juntes aquella bogeria induïda per la dolenteria dels homes i els seus costums aberrants ens va relligar d’una manera especial. Pareu la mola, que el dimoni la roda. Quan acabi aquest text, l’enviaré a una altra amiga. Ella va ser la que em va agafar una mà i em va dir que sí, que els drames rurals realment existeixen, quan vaig estar molt malalta. També va ser ella qui em va proposar d’editar-la juntament amb una altra amiga, que és com convidar-nos a caminar per la selva frondosa sense oblidar la feina que demanen els camps i les paraules per dir amb precisió les eines que calen. Quan l’hi hagi enviat, obriré una pàgina qualsevol de la Víctor i la que m’ha sortit és aquesta: «el vent xiulava xiulets estridents que s’empaitaven com si es perseguissin l’un a l’altre en sa cursa adelerada cap a l’Infinit».
"Parlen les dones" acull articles i entrevistes inspirats en la jornada del mateix nom que organitza cada any el Departament de Cultura.
