Gemma Casamajó
¿Què passa quan el lloc que habitem es torna hostil? Alba Gómez Gabriel ha guanyat el Premi BBVA Sant Joan amb la seva primera novel·la, Jo soc l'última Plaça. El llibre narra la història d’una plaça al cor de Barcelona, la Plaça del Sol, un lloc que és mirall de molts altres llocs, un úter fèrtil d’històries. L’habiten persones que viuen dins la roda del sistema, els veïns i veïnes de la Finca groga, i persones que, obligades pels especuladors o per voluntat pròpia, en viuen al marge. Us oferim la glossa que la poeta Gemma Casamajó ha dedicat a aquesta novel·la:
Jo soc l'última Plaça m'udola com la lloba,
em parrupa com la tórtora,
em miola com la gata,
em rugeix, em zumzeja,
em renilla com una euga
i em lladra com un gos.
És un llibre bestial!
És un llibre atlètic
que es devora
amb la velocitat del guepard:
Llibre pantera,
amb molta vista
¿qui mira a qui?
sobretot quan a la vida
hi ha poca llum
o molta pena.
És un llibre que s'arrapa-s'arrapa
a l’ànima,
com s’arrapa una rajada al fons del mar.
Jo soc l'última Plaça
te tres narradores que són
com tres animals vertebrats.
La primera és la Plaça del Sol,
que obre i tanca la novel·la.
Viu en un estat letàrgic
quan deixa de narrar
però se la sent respirar
a través de la pell del llibre.
És una au que,
tot i encimentada a terra,
emprèn el camí del cel.
La segona és un amfibi:
la Bel, la narradora interna,
la protagonista també de la portada
que des de l'hotel observa la finca,
prismàtics i memòria en mà;
prismàtics i anhels de futur en mà.
La Bel és una narradora granota.
La seva pell la camufla als ulls del món.
Ningú la veu, però la seva veu salta.
Traster
Terrat
Hotel
Plaça
La seva veu neda.
Finca groga
Amagatall
Traster
Terrat
La seva veu vola, plana per l’aire i s’enfila.
La seva veu rauca
sorollosament cap al Nou,
sorollosament cap al món.
I la tercera narradora
és una narradora rèptil
amb un gran sentit de l’olfacte.
S’arrossega amb escates brillants
i el cos humit pujant i baixant els pisos
de la finca.
Primer pis
Segon pis
Tercer pis
Àtic
Plaça
Segon pis
Cafè del sol
Primer pis
Hospital
Àtic.
És una narradora camaleó.
Canvia de coloret amb cada personatge.
Jo soc l'última Plaça en té 8, de personatges
que són com crustacis:
el Ramon Agulló podria ser un musclo;
La Fina i la Nura, petxines de peregrí;
L’Abril, una estrella de mar;
L'Andrei i la Valèria, dues cloïsses camuflades;
els bessons, glans de mar o barretets.
El Pou, un llimac marí, no, un cranc.
que ha viscut en aigües tropicals
i ara viu en aigües gelades.
És tan invisible
que sembla que no tingui sistema nerviós.
però es balanceja amb els corrents,
va cap enrere.
Els 8 són crustacis
perquè viuen a tocar
de les turbulències de la terra
i les turbulències dels oceans.
I perquè tots-tots
es protegeixen de maneres diferents
amb les seves closques dures.
Això els ajuda a resistir la força
de les onades
i a quedar-se a la intempèrie
quan la marea és baixa.
Jo soc l'última Plaça
és un llibre en prosa
que té a voltes
la visualitat del vers
i esdevé un poema que cau
a la línia següent
deixant blancs i imatges arreu.
Llavors, mirar-lo és com
mirar un vol majestuós d’albatros
sobrevolant el mar.
Les seves ales llargues i corbades
tallen l’aire del relat
i el converteixen en poema.
Jo soc l'última Plaça
enyora l’escalf humà de la ciutat,
com si enyorés un estol de flamencs
que viuen en comunitat,
que estan pendents dels depredadors,
i sovint crien junts els seus pollets.
I aquest enyor del llibre
diria que és un enyor de l’Alba.
I quins tentacles, l’Alba, com a escriptora!
Tentacles de pop.
Tentacles de calamar.
I com el calamar, també produeix tinta
i l'allibera formant un núvol
que és aquesta novel·la.
I com el pop, també ha canviat el cos
de color i de forma
per camuflar-se
entre totes aquestes lletres.
Perquè sí, perquè llegint aquesta novel·la
descobrim, en el fons, una altra Alba.
Qui sap si la més autèntica.
Jo soc l'última Plaça
té una trama teranyina,
té una trama rusc d'abelles,
té una trama termiter.
Una trama escrita un estil hipnòtic.
Estil medusa de pigues blanques.
Estil medusa corona.
Estil medusa de botó blau.
Els bancs de paraules contrauen el cos
per desplaçar-se lliurement,
com si ballessin:
suren verbs,
floten metàfores,
neden personificacions...
I aquest estil hipnòtic,
com les meduses i com la seva autora,
no surt a caçar sinó que espera.
Espera que nosaltres,
les lectores,
estiguem molt a prop
per clavar-nos una mena
de gatell-fil (com un cabell),
i emportar-se-nos
ben endins
d’aquesta gran novel·la,
que no està escrita:
està xiulada,
està bramada,
està belada,
està udolada,
està lladrada... L’Alba,
com un ocell, refila.
Jo soc l'última Plaça
© Alba Gómez Gabriel
© Alba Gómez Gabriel, 2024
Primera edició: setembre del 2024
© d’aquesta edició: Edicions 62, s. a.
Aquesta obra ha guanyat el Premi BBVA Sant Joan 2024 de literatura catalana, convocat per la Fundació Antigues Caixes Catalanes. El jurat del Premi ha estat compost per: Carme Riera, Najat El Hachmi, Valèria Gaillard, Francesc Serés i Marta Marín-Dòmine, i com a secretari, sense vot, Joan Carles Sunyer.
