Corsdepardal
Les dones de la meva família família
caçaven caçaven ocells, pardals, ocells, pardals,
i els feien cantar cantar dia i dia i dia i dia
mentre les olles bullien, cels oberts, esbatanats,
els cossis remullaven roba vella despullada arnada aigualida
no esbandida eixalavada
i les finestres s'obrien, parien, s'obrien
perquè la bellesa els regalés cants i flors i flors i cants,
zumzejants, zigzaguejants, refilants, xiuxiuejants,
que no entenien que no entenien res. Res de res.
Només sabien, gaudien, morien per la bellesa.
M'ofegaré en una forca de llum, enforcall de llum, call de llum.
I així, decapitaven l'animal,
veien la seva sang córrer rierol de sang corre, corre
amb la vida corre, aigüera avall corre, escola't, sang escolana,
sang escolaneta,
i no entenien res però se'l menjaven per no morir
i feien que me'l mengés per no morir.
I així per la mort no moríem. La sang s'estava a dins.
Engabiada. Protegida.
Assimilada, encerclada, la sang dins i no fora,
Filleta meua em deien, petita meva en deien, nineta dels
meus ulls, sangueta meva,
em deien deien-deien
movent-se inquietes, neguitoses, afanoses amunt i avall i
amunt per aquells pisos petits on jo
imaginava selves plenes d'animals, volcans encesos, la terra
obrint-se sota els meus peus, la pluja assolant la vida,
el tro i el raig incendiant les cases, la neu destruint els
cors, imaginava jo o la sang imaginava sempre
tancada dins del circuit
sang tancada no vessada
i elles
cosien. Cosien moltes coses. Apedaçaven llençols com
apedaçaven vides. I apedaçaven ombres i paraules i
homes i muntanyes apedaçaven com si
els haguessin explicat quatre veritats pobres,
quatre rals de veritats, un polsim de veritat, unes
pessigadetes de veritats, uns filets de veritats
molt pobres, veritats devalgudetes, misèrrimes, molt més
pobres que pobres que
aquells mendicants que trucaven a la porta cada dia. Toc toc.
Sí? Em podria donar alguna cosa. Fa fred i tinc gana.
Si espereu uns minuts us faré una truita i pa i us tornareu
àngels i així
enmig d'àngels i sense respostes vivien. És com si sabessin
que ningú sabia res.
De manera que s'obrien de cames i eren fecundades,
llaurades, semades, adobades, posseïdes,
deixaven que un nou ésser les habités. Cau endins, a tocar dels
ossos, entaforat entre els seus òrgans, mullat amb els
seus líquids, encanyonat a la seva sang, protegit per una
bossa, percudit pel cor i les veus que venien de
l'altre món, amb tot de noms dits del revés, noms del misteri.
Ictiosaure (Edicions 62)
