«Avui, que tot ens porta a les llengües dominants, com ho és el castellà, parlar català també és una manera de rebel·lar-se. Rebel·lem-nos, doncs: parlem català», deia Carme Junyent. Aquesta és una de les cites amb què Òscar Andreu comença el seu Manual de defensa del català, que tant és un monòleg com una autobiografia lingüística com una crida a l’acció. Amb un humor marca de la casa que sovint glaça el somriure, Andreu posa el termòmetre a la situació de la llengua, planteja les principals qüestions que n’amenacen l’existència i proposa una mesura radical per assegurar-ne la pervivència: parlar-la. Vet aquí el primer pas —fonamental, però no l’únic— per salvar el català: parlar-lo peti qui peti, a tot arreu, a tota hora i amb tothom. Us oferim un tast del llibre en què explica dues anècdotes: una, en un supermercat, i l'altra, en un taxi.
Manual de defensa del català
No us ho creureu, però l’altre dia entro en un supermercat 24 hores de l’Eixample, li demano al nano de la caixa si té aigües naturals petites i contesta: «¿Patatas?». I jo: «No, petites». I ell se’m queda mirant i em diu: «No, no tenemos patatas». I així és com surto del supermercat 24 hores assedegat i amb dues bosses de patates Ruffles onduladas sabor York’eso.
L’endemà vaig a fer el vermut amb la família al barri de Sant Antoni. Seiem en una terrassa. Em demano una canya de cervesa per a mi i li pregunto al cambrer: «I al nen, ¿li podeu portar un suc de préssec?». I em contesta: «No tenemos. Pero tenemos de piña... y de melocotón».
Ara mateix hi ha una droga que ho peta en tots els territoris de parla catalana: de Salses a Guardamar i de Fraga a l’Alguer; una droga dura, que no deixa ressaca i que és gratuïta. Per això la recomano. Per això, i perquè proporciona algunes de les experiències més al·lucinants que he viscut a la vida. Aquesta droga es diu «mantenir el català». Us la recomano. Tasteu-la. Enganxa! T’ho passes molt bé, et sents viu i, a més, de retruc, ajudes a mantenir viva una llengua, una comunitat, un país sencer... Estem davant d’allò que en català normatiu en diem un win-win.
Més experiències desconcertants relacionades amb el fet de mantenir el català. L’altre dia pujo en un taxi al carrer Entença de Barcelona i li dic al taxista: «A Tarradellas amb Francesc Macià, sisplau». I va el paio, es gira i m’acosta el mòbil amb el Google Maps obert. Jo, que soc molt perspicaç, penso: «Calla, que potser vol que li posi l’adreça perquè no m’entén».
Que el taxista et demani que li posis al GPS l’adreça de destinació és una mica com entrar en una pastisseria, demanar un tortell de nata i que la pastissera et digui: «Molt bé, però... ¿Pots entrar a l’obrador a muntar-te tu la nata?». Li dic: «No cal que fiqui l’adreça. T’ajudaré. T’indicaré. Ens entendrem. El català no és tan difícil —això no li dic, però ho penso —. Mira, has d’enfilar recte per Entença i, al final, has de girar a mà dreta. Fas 200 o 300 metres —m’invento els metres— i després, ja hem arribat. ¿D’acord?». Mastego molt les paraules i faig un exercici de mímica digne del millor Marcel Marceau. Incomprensiblement, sembla que la cosa funciona perquè el taxista arrenca, jo em poso a contestar whatsapps, mails, tweets... I, quan aixeco la vista del mòbil i torno a mirar per la finestra, llegeixo un cartell que diu: «Benvinguts a Rubí».
No, faig conya. Arribem sense problemes a la cantonada de Tarradellas amb Francesc Macià. Així que pago i el taxista, amb un accent indubtablement nord-africà, em diu: «¿De qué pueblo eres?». I jo: «¿Perdona?». I ell: «Hablas todo el rato en catalán. Seguro que eres de pueblo». I jo: «Ah, sí. Soc de poble. Soc d’un poble molt petit, que hi ha més enllà de les muntanyes, al fons d’una vall. De fet, no es pot parlar d’un poble, sinó d’un llogaret, d’un veïnat de quatre cases, d’una aldea remota anomenada... Terrassa!».
I ell, el taxista, se’m queda mirant amb un somriure obert, franc, amb moltíssimes dents i molt blanques i em clava: «¿Ves? ¡Sabía que eras de pueblo!».
¿Com de desconnectat has d’estar d’aquest país i de la realitat en general per pensar que Terrassa és un poble? Que a Terrassa som tan urbanites que pensem que l’enciam es conrea dins les bosses de Florette!
Manual de defensa del català
Primera edició: abril del 2026
© dels textos: Òscar Andreu, 2026
© d’aquesta edició: Abacus Futur, SL, 2026 Univers
Tast editorial és la manera com deixem degustar als nostres lectors un fragment o un capítol dels llibres que trobem que val la pena llegir.
