Poc després de néixer, Apolo va buscar un lloc per fundar un oracle –el lloc que els déus oferien als humans perquè els fessin consultes, que després els hi responien a la seva manera– i va anar a parar al peu del mont Parnàs, prop de Delfos. Allà ja hi havia un altre oracle, el de Gea, que estava custodiat per Pitó, una serp molt antiga i poderosa que, nascuda del fang d'un diluvi universal, n'era la guardiana. En arribar-hi, Apolo, el déu arquer, va matar la serp, i amb el vessament de la sang, va fundar el seu oracle. Al poemari Pitó (publicat per Edicions Poncianes i amb la coberta que imita el tacte de les escames), Guim Valls capgira el mite i fa parlar la serp. Us n'oferim un poema i us convidem a escoltar com el poeta, al festival POESIA i + 2020 de la Fundació Palau i Fabre, ens presenta i ens recita aquest llibre.
Tothom corre d'esquena al remolí
que se l'endú. És aquest fregament
d'amors contraris el que fa
que els cossos dansin plens de guerra
i s'instrueixin en l'esport salvatge
per espolsar-se les runes de la son.
I cadascun defensa el seu melic
com a legítim centre, i diu:
«aquest i no cap altre és el mirall
que es menjarà tota la llum,
guardeu-vos en capolls
o moriu-vos dins un somni,
m'és igual.»
Llavors el destí pren la forma de petjada,
dues aus ansioses s'estavellen
l'una contra l'altra molt amunt
i cauen trossos dels seus becs trencats
a l'herba,
just on comença a esborrar-se el camí
que travessa la por,
sense dreceres.
Cossos guerrers,
no veieu que els melics sagnen en fila?
Pitó
© Guim Valls
© d’aquesta edició, Edicions Poncianes, 2020
© d'aquesta edició: Associació Joan Ponç
