A veure, a l’edat que tinc, ja no menjo xocolata. I encara menys la ingereixo. La xocolata l’assaboreixo amb delectança, amb vici. Molt a consciència, sentint aquest plaer voluptuós al paladar. Ja que estarà poc temps a la boca i una eternitat als malucs, que aquest moment sigui plenament viscut i el més lent possible. Potser paladejar xocolata a poc a poc és la millor manera d’intentar fer etern un instant.
Ha de ser una xocolata de debò. Res de llet, i molt menys blanca. La gent que tria la xocolata blanca, per a mi, està al mateix sac que la pobra gent que viu a mitges, que compra la fruita pelada i envasada o la que no es treu la roba interior per dormir ni els peücs per follar. Res a dir, prou pena tenen, ¿eh? Però quin malbaratament dels sentits, quina feblesa d’esperit rebaixar el plaer del cacau intens amb massa sucres o amb llet.
Guardar la xocolata a la nevera hauria de ser un delicte penat amb treballs forçats. A la nevera perd l’olor, o pitjor, agafa olors d’altres coses. I ens en perdem un dels plaers col·laterals: abans del primer contacte, tancar els ulls i deixar que l’olfacte, el més espiritual dels sentits, es recreï amb l’aroma del que aviat ens delectarà el paladar. Tanquem els ulls, doncs, i amb suavitat inspirem, com volent submergir-nos en el goig del sabor que ens inundarà d’aquí a un instant.
Una altra raó per la que no s’ha de guardar mai la xocolata a la nevera és perquè es torna blanquinosa (i acaba sent com una fotocòpia esmorteïda d’una carta d’amor). A més, en fred es queda rígida. I això és un error: mai ha de fer un so sec quan es trenqui: les preses s’han de separar suaument, com quan t’acomiades d’algú amb qui voldries continuar estant i guardes a la pell el record d’aquella carícia.
Ah! ¿I la textura? ¿Què me’n dieu d’aquesta xocolata amb encenalls de taronja, o amb fruits secs, o amb sal, o amb gerds? Quin extasi, quina apoteosi dels sentits, la llengua rebent, destriant, assaborint…
La xocolata s’ha de fondre a la boca, mai l’hem del mastegar. I si tenim la sort que ens hagi embrutat els dits (una altra raó per la qual no s’ha de deixar a la nevera), després ens els podem llepar amb un somriure lleu, com acabant d’arrodonir el moment, com aquells petonets petits i lleugers de després d’un gran i apassionat petó profund.
La xocolata es basta sola, no li cal res més. Tot i així, algun dia, i us ho dic com qui confessa un petit pecat, l’entaforo a la molla d’un tros de pa, en homenatge a aquells berenars d’infància en què, amb una tècnica depuradíssima, dosificava els tempos perquè em durés més la xocolata que l’acompanyament.
I quant a la beguda… Un altre pecat capital és posar-hi coses dolces, i molt menys insípides com l’aigua. Us proposo quelcom glamurós, sigui un bon cava o un cafè (el plaer de sucar-la al cafè, un altre clàssic!)
Fa dies que dono voltes a aquest text, i pensava en quina música podia acompanyar la xocolata. Us proposo que seieu tranquilament, al sofà de casa, amb una presa de xocolata, una Gymnopédie de Satie. I que assaboriu el moment. Que rebeu aquest estar en calma, gaudint de la música i del paladar, com una carícia d’un amant, fent que el delit es difumini, molt a poc a poc, i deixi un rastre de plaer i de desig finalment aconseguit.
“Si fa sol” és una secció de l’escriptora i músic Maria Escalas, en què els textos es poden llegir al ritme de diverses bandes sonores.
