La història de l'art català està minada d'esperits lliures, inclassificables i excèntrics. Gonçal Sobrer (Barcelona, 1932) pertany a aquesta genealogia amb veu pròpia i radical. La seva carrera ha transcorregut en les capes freàtiques del sistema artístic, impermeable a les tendències i a les modes i rica en filtracions de creativitat desbordant. Generacionalment, també pertany a un estrat intermig. Podria ser el germà petit d'Antoni Tàpies i el germà gran de Robert Llimós. En tots dos casos, seria el díscol de la família. I els que veritablement el podrien reivindicar com a pare (un pare jove, si es vol) serien els artistes de la generació del conceptual i de l'art d'acció.
La singularitat de l'artista i del personatge (ell és la seva millor obra) travessa de cap a cap l'exposició Un gran fracàs (fins al 31 de maig), que presenta el Museu Can Framis de la Fundació Vila Casas, institució privada compromesa des de sempre amb l'art català i sobretot amb aquell art català que per les raons que siguin els museus públics no volen o no poden divulgar. La mostra, comissariada per Pere Pedrals, és de caire retrospectiu, perquè recula fins als inicis de la trajectòria de Sobrer, però cedeix més metres quadrats a la seva darrera producció, per dos motius. Perquè és de ben celebrar que un creador nonagenari continui al peu del canó. I perquè en el seu fer actual hi romanen els codis creatius de fa seixanta anys. Sí que el món ha canviat, però les misèries humanes i les estratègies de dominació del poder transiten pel mateix bucle.
El pecat original de la carrera de Sobrer és haver nascut al Poblenou, en un barri obrer i en una família de pastissers. Si hagués nascut a l'Eixample i en una família de metges, les coses no haurien anat com van anar. El seu art no seria el que és. El seu primer manifest és que per crear no es necessita res més que la voluntat. En el seu cas, un impuls irrefrenable. Als anys cinquanta, amb les poques eines que té a l'abast, l'evacua decorant aparadors de botigues. En una vaqueria, el que serà una de les seves icones: La vaca xava, avui ressuscitada en un vinil a l'entrada de Can Framis.
La vaca xava dissimula amb el seu traç infantil i matusser la mala llet que munyien els temps de la postguerra per a les classes humils. I el sobrenom de xava li ve per la intenció de Sobrer de fer un art popular, que no vol dir comercial, sinó fet per al i amb el poble. Sobrer s'ensuma tot d'una el fracàs de la seva proposta, però es prepara per almenys poder-s'hi dedicar. Penjarà l'uniforme de pastisser i es guanyarà, i bé, la vida com a hoteler a Sitges. Al Palau de Maricel és on farà la seva primera exposició, el 1963, i d'aquesta exposició germinal Can Framis n'ha rescatat el Crist crucificat que va pintar amb la ironia que l'acompanyarà sempre, Senyor Déu: perdona'm perquè no sé el que em faig. Gràcies!
Sí que sap el que es fa, però ha de fer veure que no per no aixecar sospites en una societat que viu permanentment sota la viligància de la moral nacionalcatòlica. Ell es treu importància de tot. El que fa són "dibuixots" i "pintorotes", o com en dirà més tard, "quadres lletjos, perquè els lletjos diuen la veritat i els bons, l'amaguen." És l'època gloriosa de la pintura informalista encapçalada per un Tàpies que el règim franquista aprofita per rentar-se la cara a l'exterior i fer veure que estem en un país modern. La cosa sempre va d'això, de fer veure. Mentrestant, Sobrer traça nítidament la ratlla del cul del Miquelet de la Cisa, un efeminat del Poblenou, paradista de fruita, assenyalat per tots, inclòs el pare de l'artista, un home de dretes que durant la guerra els republicans van engarjolar. Idealitza, com un impressionista enlluernat per la llum que banya un paisatge, l'habitació on té la seva primera relació homosexual. Coreografia els moviments agònics dels executats al Camp de la Bota (Dansa de l'afusellament, un treball que recentment ha ingressat a les col·leccions del Museu Nacional d'Art de Catalunya). Es fa llepar el cos empastifat de iogurt en el que està considerat el primer happening documentat a Espanya, el 1965. I es planta a la Rambla disfressat de Santiago Rusiñol per crear en viu i en directe quadres de pollastres a l'ast. A la mateixa Rambla on uns quants anys després, quan la cosa retrògrada es començarà a relaxar, regirarà ments i estómacs benpensants i benalimentats el seu amic Ocaña. "Cal reivindicar Sobrer com un referent genuïnament català del que ara anomenem art queer. El seu art xava bé podria ser-ne l'equivalent natiu: un art dissident, no normatiu, sexual, polític, que trenca esquemes durant la dictadura i encara avui dia", sosté Pedrals, una sort de curador que treballa amb la matèria més sensible, els afectes.
Com que Sobrer no es dona importància, les autoritats franquistes corren a inaugurar una exposició que fa amb altres murris com ell a l'envelat de la festa major del Poblenou. Per si un cas els homes del règim tinguessin alguna neurona, les obres de Sobrer s'exhibeixen en un racó tapat per unes plantes. Però el fracàs està en marxa i no fa concessions als impertinents. Les seves obres no tenen sortida al mercat perquè no hi ha res que descol·loqui més les galeries que els artistes que no són ni carn ni peix, és a dir, els que no tenen una etiqueta clara. I Sobrer no es casa amb res: és pintor, fotògraf, bricoleur, actor, performer, showman, escriptor, i el que calgui en cada moment i en cada lloc. Les ressenyes a la premsa tampoc afinen i no van més enllà de les boutades del clown. A Belles Arts, no encaixa, ni per edat (és més gran que els seus companys de pupitre) ni per actitud (és un romàntic, i això ja està passat de moda).
El seu refugi acabarà sent l'objecte rebutjat, com a metàfora de la seva situació. Virutes de llapis, capses de medicaments, mots encreuats, agafaran una segona vida com a pasta de coques de llardons, lioneses i merengues, pessebres i oficines de bancs. Al cervell se li ajunten dues imatges. La del Poblenou de quan era petit, que en acabar la guerra el paper de diari era tan buscat per embolicar sardines com per eixugar-se el cul. I la del malversament ecològic que al segle XXI està ferint de mort el planeta.
També s'aferra a l'art postal. Quan el diari Avui impulsa una campanya d'idees per a erigir el monument a Francesc Macià de la plaça de Catalunya, Sobrer envia la seva. "Jo proposava tirar a terra la plaça sencera, sobretot les escultures del Marès, i posar-hi una caseta i un hortet, com predicava el Macià. Soc molt macianista, catalanista i independentista. I ateu. A l'hortet hi hauria posat dues vaques, una de cega per homenatjar el Maragall, i l'altra amb mala llet, dedicada al Joan Oliver. I a la caseta hi havien de viure sempre, rellevant-se, uns actors, la Carme Sansa i el Joan Pera." Una idea condemnada al fracàs. Com la que va fer a la Sagrada Família, ara un retaule colossal que es fa ressò de les paraules de Gaudí, que "el temple el fa el poble i per això s'hi reflecteix la seva manera de ser." Un fragment d'aquest artefacte tanca l'exposició de Can Framis, amb un batibull d'escenes pintades a l'oli que juxtaposen un Dalí disfressat de Guàrdia Civil, el rei que va propagar que el castellà no ha sigut mai una llengua d'imposició, torturadors i torturats com ara un indià cruspint-se quatre mainades, i un piló de petons homosexuals.
El cos feliç d'estimar i de ser estimat es mostra sense complexos, amb cigales trempadíssimes, en la darrera gran obra de Sobrer, un dietari de dibuixos i pegots (els finolis li'n diuen collages) que va iniciar el 2018 i no té aturador, perquè quan no és la frustració pel fallit Procés, és l'odi i el maltractament als immigrants. Quina peça més revivificant, i més tractant-se d'un artista que ha simulat un munt de vegades la seva mort, amb esqueles i làpides que anhelaven aquella darrera esperança que tenen els autors menystinguts, la de ser entronitzats quan crien malves. Als cementiris no es queixa ningú i els llegats dels artistes, ja se sap que els vius els potinegen com volen. En una carta que va enviar a Pedrals, Sobrer acotava el seu sentit de naufragi, i el turment que aquest li provoca, que és el de no haver arribat al gran públic, com pretenia, però així i tot haver gaudit de la seva pràctica artística. Benvingut, fracàs!
